S’acosta l’estiu i una de les lectures més recomanades és la del llibre més venut el passat i atípic Sant Jordi. Estem parlant de Dones valentes (Ara Llibres, 2020) de la periodista Txell Feixas. El confinament per la Covid-19 va provocar que no es pogués celebrar Sant Jordi, però molta gent va comprar per Internet. I el mateix passa amb algunes lluites socials. La gent, tancada a casa, no es va poder mobilitzar però no per això certs moviments han perdut força. Al contrari. El moviment Me Too segueix més fort que mai.

“Els carrers tornaran a ser nostres”, cridaven al març centenars de joves catalanes en el marc de la celebració del Dia Internacional de la Dona, poc abans que tothom es veiés obligat a tancar-se a casa. No eren les úniques. A nombroses ciutats del món es van repetir marxes, crits i pancartes, amb les que reclamaven una millora dels seus drets.

Com ja va passar l’any passat, algunes d’aquestes manifestacions, s’han qualificat d’històriques, com a Ciutat de Mèxic, on a més de superar totes les expectatives de participació, les reivindicacions van seguir la jornada següent amb una aturada nacional. Aquella convocatòria pretenia denunciar la inacció del govern mexicà enfront de la violència de gènere: només al gener es van assassinar 320 dones. Les protestes també es van allargar a altres països llatinoamericans, com Xile i Argentina, amb una alta taxa de feminicidis.

Malgrat tot, a altres llocs del món, els drets de les dones es veuen vulnerats des del seu inici, es a dir, des del naixement mateix, tal com mostra la periodista Txell Feixas al seu llibre. “La Kadhija m’acaba de suplicar que si és un nen faci el que calgui, però que si és una nena, no la salvi…”, relata la Laia, una doctora de Metges sense Fronteres que treballa a l’Afganistan, “el pitjor país per néixer i créixer dona”, afirma.

Cursa d’obstacles constant

Aquest primer petit i dur tast de realitat marca el recorregut de les prop de 200 pàgines del llibre on, a més del testimoni de la Kadhija, la corresponsal de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio radicada a Beirut, n’ha recopilat una catorzena més que mostren com, al Pròxim Orient, les dones lluiten cada dia pels seus drets, durant tots els cicles de la seva vida.

I és que naixement, infantesa, adolescència, maduresa i vellesa es veuen truncades per una qüestió de gènere. Amb l’objectiu de visilibitzar aquest fet, la periodista catalana vol posar al centre les dones que més l’han marcat al llarg dels quatre anys que porta residint al Líban, tot i que també recull testimonis d’altres països com Síria, Kurdistan i Afganistan, entre d’altres.

“Hi ha milers i milers d’aquestes dones. Una a una fan un forat al roc patriarcal. Aquí n’hi ha una quinzena però són milers. Són dones que t’atrapen i et sacsegen, et fan mal. Troben la manera de sortir de situacions que tu no podries fer-ho”, va assegurar Feixas durant la presentació del llibre, celebrada el 6 de març al Col·legi de Periodistes de Catalunya, pocs dies abans de l’inici del confinament. Les seves paraules, malgrat el temps transcorregut, són més vigents que mai.

Una de les dones que més li va marcar, és la d’Hiyam, una noia de setze anys segrestada per l’Estat Islàmic i venuda com a esclava fins a tres vegades. Després de deixar el seu calvari diari, en el que va ser violada i va quedar embarassada, arriba amb el seu nadó a la seva comunitat. Malgrat això, aquesta la rebutja.  “No entén per què la comunitat li  diu ‘has de deixar el nen’, no entén per què la culpen a ella de la situació”, recorda tot afegint que aquest fet ensorra a la jove perquè no ho pot suportar. Tanmateix, la jove, que només “es vol sentir estimada per la seva comunitat”, té prou força per poder-ho explicar, per fer d’altaveu “perquè no torni a passar”.

Txell Feixas en una imatge d’arxiu | Foto: CCMA

Més enllà de la geopolítica

Aquest no és un “llibre de batalletes” d’una corresponsal, una aventura que va començar  per ser “cul inquiet”. Després d’una dècada instal·lada a Madrid, treballant amb temes d’economia per a Catalunya Ràdio, es va obrir una vacant que li va obrir els ulls d’una realitat que quedava limitada per la informació dels mateixos mitjans de comunicació.

“Venia carregada d’estereotips”, va reconèixer. Per exemple, que “la dona del món àrab és submisa, poc formada i inferior”. I és que, segons Feixas, “són dones empoderades”. “Elles m’alliçonen quan les escolto”, va admetre a la presentació. “A vegades, primer ens hem d’alliberar nosaltres i amb aquesta mirada escoltar el que ens expliquen”, va afegir.

“No parlen de geopolítica”, va remarcar. I és que mentre “els homes es posen darrere d’un fet, elles volen passar de víctimes a supervivents”, mostrant com ho han fet, convertint-ho en tota “una lliçó de coratge i aprenentatge”.

D’aquesta manera, amb el llibre  vol “fer justícia”. “Les dones t’han regalat les seves històries i en molts casos la intimitat és l’únic que els queda”, va subratllar. Igualment, el fet del breu format dels mitjans audiovisuals tampoc ajuda. “Tu voldries explicar més coses” va apuntar tot lamentant que aquesta limitació de temps genera “molta frustració”.

A més de trencar estereotips i intentar contextualitzar l’entorn on viuen les protagonistes, Dones Valentes vol “posar ordre d’impactes molt intensos que ni paeixes”. D’aquesta manera, el llibre és converteix en “un punt de teràpia per pair la voràgine dels quatre anys”, va admetre la corresponsal.

Una tasca periodística que va començar amb dificultats. Al Pròxim Orient, “com a punt de partida, ser corresponsal és un fracàs”, va opinar tot recordant que es tracta “d’una desena de països, amb una idiosincràsia particular”, fet que dificulta poder saber-ne de tots. 

Mirada femenina a la gola del llop

“No és la zona més fàcil per ser dona perquè et sobreprotegeixen”, assegura Feixas. Tot i que va considerar que “sent dona tens uns avantatges i uns inconvenients,  incideix el fet de ser dona a la regió, ja que per molts no està ben vist”. D’aquesta manera, posa l’exemple de com els seus entrevistats volen evitar el contacte visual amb ella, una situació que solvent desviant la mirada a la posició on se situen els seus companys.

A Beirut, Feixas es troba al límit de temps establert per aquesta posició, una tasca que també desenvolupen vuit dones i dos homes corresponsals, per la que ha passat per diverses fases. “Els dos primers anys he patit la cobertura, els dos últims els estic gaudint”, admetia. “L’aterratge és dur”, va assegurar, recordant el canvi cultural que suposava aquesta nova aventura. Però això no era tot, ja que “venia de fer radio i s’havia d’afegir  la part  de televisió”,  admetent que es tracten de “dos llenguatges diferents”.

A més de la tècnica també es va haver d’adaptar a la temàtica. “Encara tenim la tradició d’explicar els conflictes amb fets i amb trets”, va explicar recordant la primera vegada que va anar a Mossul, frontera amb Iraq. No obstant això, allà es va adonar que “la guerra es pot explicar d’una altra manera” i que “potser la dona t’explica millor un conflicte que no un home a primera línia”. “Les dones expliquem cròniques amb color”, va afegir.

“He tingut molta sort que a TV3 i Catalunya Ràdio mai m’han qüestionat cap peça,  però m’he arribat a qüestionar si allò és el que la gent volia”, va admetre. Tanmateix, davant d’aquests dubtes els companys la van reafirmar: “em diuen que la gent està anestesiada de fets”. Ells han estat essencials per superar els obstacles, així com moltes hores de dedicació i treball i la creació d’una xarxa al seu voltant, en la que els límits entre la vida professional i personal es difuminen i la curiositat entra en joc. “Hi ha moltes històries, l’has de buscar i veure perquè no et vénen a explicar aquestes històries intimes que només una dona pot retratar”, va remarcar.

La revolució és ara

Malgrat el pou de foscor en el que el llibre ens apropa i endinsa en cada capítol en una realitat llunyana, també hi ha espai per l’esperança. “Aquesta llum ens ha de guiar”, va assegurar Feixas recorda que “hi ha casos que arriben a canviar els sistemes legislatius”.

Es refereix a l’organització ABBAD del Líban “una associació petita amb una pressió gegant que van aconseguir derogar una llei d’un govern”: l’article 522 del Codi penal que permet a un violador quedar en llibertat, sense que se celebri cap judici contra aquesta causa, si es casa amb la seva víctima, tal com li va passar a la Fatma.  “Només tenia catorze anys quan em van obligar a casar-me amb qui m’acabava de violar”, relata la jove siriana al llibre.

“Aquestes són autèntiques heroïnes”, va destacar Feixas apuntant  a la Fatma i a les activistes de l’ONG que amb la seva victòria mostren que “els teixits són molt resistents però molt invisibles”. Igual que està succeint amb la revolta de dones que des de fa mesos estan ocupant els carrers fartes que la guerra, la crisi i la pobresa deixin la seva situació fora de focus. “S’està fent una revolució però és menys mediàtica”, va lamentar. “Ja no volen que ningú parli per elles. I ens toca a nosaltres, escoltar-les”, va concloure fent autocrítica. Una valentia que en el seu cas beu de la font dels seus pares, que porta gravada en un dels seus canells i que l’acompanyarà allà on vagi en el seu pròxim destí.