Dogan Tiliç és corresponsal d’EFE a Turquia, columnista al diari BirGüni i VII Premi Internacional de Llibertat de Premsa, que el passat desembre li va atorgar la Universitat de Màlaga a proposta de la Càtedra Unesco de Comunicació. El jurat va argumentar l’elecció de Tiliç per la “seva independència i esperit crític en la seva tasca professional”. El passat 5 de maig, Tiliç va ser l’encarregat de cloure el III Simposi sobre Llibertat de Premsa, organitzat per la demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes de Catalunya, conjuntament amb la Facultat de Lletres de la UdL, i que tractava sobre la llibertat de premsa i la societat civil. En aquesta entrevista, Tiliç reflexiona, amb veu pausada i mirada càlida però contundent, sobre les pressions als periodistes turcs.

Com és el dia a dia d’un periodista a Turquia?

No crec que sigui gaire diferent del de periodistes d’altres països, a banda que n’hi ha molts que estan a l’atur. El que sí és diferent és que tenim uns cent cinquanta periodistes a la presó, molts dels quals van ser empresonats després de l’intent de cop d’estat del passat 15 de juliol. Aleshores es van tancar una dotzena de mitjans de comunicació i es van acomiadar, perseguir i engarjolar a molts professionals de la informació.

S’està lluitant per la seva alliberació?

Els seus companys i familiars lluiten i estan patint una vida molt difícil. I els periodistes que no tenim aquest problema ens veiem obligats a pensar-hi. Per descomptat, també ens hem de pensar fins a cent vegades què escrivim i com ho escrivim abans de publicar qualsevol tema.

Qui pot fer de periodista al seu país? Com s’atorguen les acreditacions?

Aquest tema és molt interessant. Per exemple, el Parlament compta amb la seva associació de periodistes, i només hi poden formar part i acreditar-se els qui facin cinc anys que exerceixen l’ofici i tinguin el carnet corresponent. Amb aquesta norma, els periodistes vam intentar assegurar-nos que no s’abusi dels contractes de pràctiques i que darrera del treball periodístic hi hagi una garantia.

Quina és la seva situació particular, treballant des de fa trenta anys per a un mitjà de comunicació espanyol com EFE?

La veritat és que estic molt content i em dóna molta seguretat poder treballar per a un mitjà estranger. M’estalvia haver de cobrir els temes més domèstics del país i em permet centrar-me en donar una visió més general i internacional de la situació. D’aquesta manera, em puc allunyar del problemaque hi ha als mitjans turcs. Uns mitjans molt polaritzats i en conflicte permanent.

Quan li van donar el premi de llibertat de premsa a Màlaga, va dir que mai en la història del periodisme a Turquia s’ha viscut un moment com aquest, en què alguns periodistes denuncien als seus propis companys perquè siguin detinguts.

Sempre hi ha hagut conflicte entre els periodistes turcs, però mai havia estat tan greu com ara. Com a reflex de la societat turca, els periodistes i mitjans de comunicació estan molt polaritzats i ataquen obertament als que són de l’altre bàndol. Així hem arribat al punt que a Turquia el major enemic d’un periodista és un altre periodista. A la televisió o a la premsa pots veure com un periodista parla malament d’un altre i el denuncia públicament a les autoritats o al mateix propietari del mitjà, qüestionant com és que no se l’ha acomiadat o per què no està engarjolat. No hi ha cap mena de solidaritat dins de la professió.

També va comentar que al seu país els periodistes ja no poden fer preguntes.

Vaig dir que fer preguntes s’havia fet més difícil que abans. Però això passa a Turquia i també a tot el món. Hi ha dues fonts d’opressió als mitjans de comunicació: els estats i governs i els propietaris dels mitjans. Sense anar més lluny, durant la guerra d’Iraq el New York Times va escriure moltes mentides per vendre la idea al seu públic que la guerra era necessària. Segur que molts periodistes d’aquell mitjà no ho volien escriure, però no eren ells qui manaven.

I concretament a Turquia?

És difícil fer preguntes en països on la democràcia és fràgil, no són benvingudes. El periodisme de batalla només és possible quan hi ha democràcia i llibertat de premsa. A Turquia, però, no tenim ni una cosa ni l’altra. Però si estàs disposat a pagar un preu alt i vols fer preguntes, ningú et limita a fer-les.

És possible fer-les sense risc de presó?

En el periodisme hi ha tres maneres diferents de controlar la manera com escrivim: primer hi ha la censura de l’Estat, després l’autocensura del mateix periodista i finalment el que anomeno el self editing, l’edició personal. Es tracta de voler dir una cosa però amb unes paraules que aconsegueixin passar la censura. Si un periodista és capaç de fer això, també és capaç de trobar la manera de fer preguntes compromeses sense posar-se en perill.

Com ha reaccionat Europa davant la falta de llibertat de premsa a Turquia?

És un tema molt complicat. Al principi Europa va donar molt suport i va enfortir el govern d’Erdogan. Ara la UE el critica i fa moltes declaracions en contra. Aquest fet provoca una doble dimensió: com més crítica es posa Europa amb Turquia, més sentiments de patriotisme provoca en una part de la població turca. És a dir, provoca que s’aixequin més veus que es declaren en contra de la llibertat i de la UE.

I això com es podria solucionar?

Pel que fa al periodisme, definitivament el que necessitem és organitzar-nos i tenir més solidaritat nacional i internacional. Hem d’ajudar als nostres companys periodistes i vetllar per la llibertat de premsa. I Europa ha d’acompanyar i ajudar a aquests lluitadors de la llibertat.

Quin futur veu a l’exercici del periodisme a Turquia?

No sóc un visionari, però el que sé és que val la pena lluitar per a un periodisme millor, per la llibertat de premsa i per la llibertat d’expressió. Jo només veig el meu propi futur, i el que veig és que mai deixaré de lluitar per aquests valors.