El Col·legi de Periodistes va concedir el passat dilluns 8 de novembre a la tarda el premi Ofici de Periodista a Antonio Franco, que va morir el 25 de setembre als setanta-quatre anys a causa d’un càncer que feia molt temps que patia. Tal com va recordar el degà, Joan Maria Morros, la junta de govern del Col·legi –del qual Franco era membre i on va formar part de l’equip que va redactar el Codi deontològic– ja havia proposat, a finals d’estiu, la concessió del premi, però la seva mort ha obligat a fer-ne el lliurament a títol pòstum.

El premi Ofici de Periodista, el reconeixement més important del Col·legi, es va crear el 1999 per distingir a persones amb trajectòries professionals rellevants caracteritzades per l’excel·lència i l’ètica periodística. Des de llavors l’han rebut Enric Frigola (2000), Josep Pernau (2002), Rosa Maria Calaf (2003), Maria Eugènia Ibáñez (2004), José Martí Gómez (2005), Josep Maria Huertas Clavería (2005), Joaquim Maria Puyal (2006), Jaime Arias (2007), Mercè Conesa (2008), Narcís-Jordi Aragó (2009), Xavier Batalla (2012), Josep Maria Espinàs (2013), Josep Maria Cadena (2016) i Tomàs Alcoverro (2020).

Carlota i Andreu, fills del guardonat, van recollir el guardó. “Seria un honor per a ell posar el seu nom al costat d’altres immensos periodistes premiats en antigues edicions, en especial el del mestre Pernau i el del seu gran i estimat Xavi Batalla, que es mereix tot premi que pugui existir”, va dir Andreu Franco durant l’acte de lliurament.

Antonio Franco Estadella (1947, Barcelona) va ser cofundador d’El Periódico de Catalunya, diari que va dirigir en dues etapes, entre 1978 a 1982 i entre 1988 a 2006. En aquesta segona etapa va impulsar l’edició en català del rotatiu. Entremig d’aquests dos períodes, va dirigir l’edició catalana d’El País. Anteriorment havia treballat al Diari de Barcelona -del qual va ser subdirector- i Destino, entre altres. Als anys setanta havia participat en la creació de les revistes satíriques Barrabás i El Papus. Al llarg de la seva trajectòria, Franco va rebre els premis Ortega y Gasset (1996), Godó (1995), Luca de Tena (2000) i Antonio Asensio (2007) de periodisme, a més de la Creu de Sant Jordi (2006).

Carlota i Andreu Franco, amb el guardó, al costat del degà Joan Maria Morros | Foto: Jordi Salinas

Un diari que apel·lava als ciutadans

L’acte va comptar amb la presència del seu amic –i també periodista– Emilio Pérez de Rozas, encarregat de glossar la figura del guardonat, i d’una posterior taula de rodona on van participar cinc professionals de la informació que el coneixien bé, com Josep Carles Rius, president del Consell de la Informació de Catalunya, Xavier Vidal-Folch, periodista d’El País, Neus Tomàs, periodista d’Eldiario.es, Josep Cuní, periodista de la SER i Joan Tapia, president del comitè editorial d’El Periódico.

Els cinc ponents de l’acte –que va tenir lloc a la seu central del Col·legi– van coincidir que Antonio Franco va ser pioner en la creació d’un mitjà de comunicació pensat per la gent, per la classe treballadora, pels veïns del barri, i no pas per les elits. Un diari que es llegia als bars i que apel·lava directament al ciutadà. “La nostra obligació com a periodistes és que la informació sigui veraç, però també que no només arribi a les elits. Ha de ser una informació rigorosa, però arribar a tothom, a la gent dels barris. La secció Coses de la vida n’és la mostra: el que interessa a la gent. El Periódico va aconseguir que els treballadors de polígons llegissin un diari en català”, va destacar Neus Tomàs, que va treballar molts anys al diari del Grup Zeta Una idea que també va ressaltar Xavier Vidal-Folch: “L’Antonio es feia les preguntes de la gent, estava al costat dels ciutadans”.

Joan Tapia, que dirigia el rotatiu de la competència –La Vanguardia– quan Franco dirigia El Periódico, també va reconèixer la seva tasca per apropar-se al carrer. “Es va convertir en un diari popular perquè es llegia en poc temps. Es podia llegir en quinze minuts i per això tenia tant d’èxit als bars. I ho va aconseguir amb una informació rigorosa i no populista”, va afirmar. En la mateixa línia es va expressar Josep Carles Rius. “Va néixer com un diari inclusiu. Volia arribar a tothom. No volia deixar ningú fora pels seus orígens. El mateix Antonio es definia com un ‘home de barri’”, va dir.

Els valors de la professió

L’altre aspecte que van destacar els ponents va ser la seva contribució a la millora del periodisme. Franco va posar les bases del codi deontològic. “Antonio havia de prendre moltes decisions com a director i per això necessitava un codi deontològic. El seu llegat és el que va aportar a la professió, com la seva lluita per la independència professional”, va explicar Rius. I Tapia va afegir que “va ensenyar els periodistes a ser independents del poder polític”.

Per la seva part, Vidal-Folch va insistir en la feina que va fer per frenar les males praxis, que feien alguns periodistes, “comprats” per les seves fonts. “Va fundar una escola que va molestar els poders. Va fer neteja de la corrupció”, va assegurar. Una apreciació en la qual va coincidir en Josep Cuní, que es va definir com “un fill professional adoptiu d’Antonio”, a qui va mostrar un agraïment profund, tot i no haver treballat amb ell, perquè sentia una gran admiració cap a ell.

Escridassades i abraçades 

Els participants a la taula rodona van recordar la figura de Franco com un home que cridava i renyava molt els treballadors, però que després hi anava i els feia una abraçada. Emilio Pérez de Rozas, que durant la seva emotiva xerrada va destacar la sort que va tenir d’haver treballat al costat de Franco, va recordar una de les seves mítiques escridassades: “Ens va fotre una esbroncada tan gran que després vam haver de demanar-li que baixés a la redacció a fer una abraçada perquè hi havia un home a qui estava a punt de donar-li alguna cosa. Era així, però feia el correcte. Si et renyava era perquè tenia raó”. Tomàs també va definir-lo com l’home de les esbrocades i les abraçades. “El recordem per la seva tossuderia, però també per ser un director proper. A la vida hi ha dos tipus de directors: els que tenen la porta oberta i els que la tenen tancada. Ell la tenia sempre oberta”.

Referent del periodisme des de l’inici de la democràcia espanyola, els ponents el van recordar com un home intuïtiu, tal com va subratllar Tapia. “Era un home d’una intuïció forta. Sabia què era notícia. Va tenir la intuïció de crear El Periódico i, en pocs anys, es va convertir en el gran diari de la ciutat de Barcelona”, va dir. Vidal-Folch també el considerava un pioner. “L’Antonio era la llebre. Sempre anava per davant”, va concloure.