Durant els darrers anys ha quedat ben palesa la desproporció entre el nombre d’estudiants de Periodisme i Comunicació que surten de les universitats i les oportunitats laborals adequades a la seva formació. És a dir, a hores d’ara hi ha més graduats i llicenciats dels que requereix la indústria dels mitjans de comunicació. Ho demostra l’informe anual que des de l’any 2004 publica l’APM (Asociación de la Prensa de Madrid) amb l’objectiu de radiografiar la situació de la professió periodística al conjunt de l’estat espanyol.

Així mateix, des de l’any 2008 hem assistit a nombrosos expedients de regulació d’ocupació (ERO) als mitjans. Un fenomen, per cert, que ha donat peu a l’aparició, entre molts altres, de nous mitjans com ara el diari infoLibre i la revista La Marea, que van néixer com a conseqüència directa de les onades d’acomiadaments que es van produir a mitjans com El País, Público i Ràdio Televisió Espanyola.

La situació d’atur, per un costat, i les baixes retribucions, per una altra, són els problemes més urgents als quals s’enfronta el gremi periodístic. Si bé el món de la comunicació corporativa incorpora cada cop més periodistes als seus departaments de comunicació, hi ha professionals que d’entrada no estan disposats a treballar-hi perquè creuen que periodisme i relacions públiques i institucionals són coses diferents.

Precisament la revista La Marea, editada des de Madrid per la cooperativa Más Público, va dedicar el seu número 69, corresponent al mes de març, a reivindicar la professió periodística. Per fer-ho, va recórrer a la col·laboració d’una quinzena de periodistes que han viscut situacions professionals complicades: alguns han passat per un ERO, altres lluiten per fer sostenibles els seus mitjans; fins i tot n’hi ha alguns que, desencantats, han abandonat directament la professió.

Un tret en comú entre molts dels qui van col·laborar en aquest número de La Marea és que són freelance, una tipologia de professional de la informació cada cop més freqüent en els mitjans. Es tracta d’un autònom que es mou sense la seguretat d’un contracte laboral amb cap mitjà i sense una retribució estable; particulars que desenvolupen, generalment amb pocs recursos, allò que altres fan emparats sota l’estructura d’un mitjà de comunicació.

Malgrat la precarietat i les mancances amb què sovint els freelance porten a terme la seva feina, el cert és que treballar per lliure ha esdevingut una sortida cada cop més freqüent, sobretot entre aquells qui tenen interès a iniciar una carrera a l’exterior. No en va, un dels cursos presencials que ha ofert el Col·legi de Periodistes de Catalunya entre gener i maig d’enguany porta per títol “Com treballa un periodista freelance?”. Es tracta d’un taller teòric i pràctic que, impartit per Ana Salvà, una reportera mallorquina especialitzada en gènere i drets humans, pretén oferir algunes pautes per desenvolupar amb èxit l’activitat professional en aquest àmbit.

Després de recórrer àmpliament el continent asiàtic durant gairebé una dècada, en l’actualitat Salvá radica a Barcelona i col·labora per a mitjans estatals com El País i El Periódico i internacionals com The South China Morning Post, entre altres. El seu és, sense dubte, un cas d’èxit dins el món freelance. Un èxit, tot sigui dit, aconseguit a base de proactivitat, sacrifici, perseverança i molta passió.

Queralt Castillo entrevistant Yanis Varoufakis, exministre de Finances grec ∣ Foto: Daniel Cruz

Molt a dir, i gairebé tot dolent

Sobre el món dels freelance, el reporter gallec Pablo López Orosa, col·laborador de mitjans com eldiario.es, Gara, La Marea, Planeta Futuro i Luzes, opina hi ha molt a dir i gairebé tot és dolent. Abans de fer-se freelance —una tasca que combina amb altres tipus de feines no directament relacionades amb el periodisme—, va treballar durant gairebé tres anys per a l’Agència EFE, un període que considera insuficient, ja que, segons afirma, el que un periodista necessita en sortir de la universitat són mestres.

“Això és un ofici, i de qui s’aprèn és dels companys més veterans. Al final, ha desaparegut aquest pont que unia els professionals amb més experiència amb d’altres més joves. Entre altres coses, perquè els més veterans han estat acomiadats de les redaccions just en el moment en què el seu bagatge més útil resultava. Sense aquest assessorament, els més joves hem hagut d’aprendre a còpia d’equivocacions”, afirma.

Entre el 2013 i el 2017, la periodista santboiana Queralt Castillo, col·laboradora a Público, El Salto, el Quinze de Público, Sentit Crític, Traveler, La Marea o Sàpiens, va haver de combinar la seva feina com a freelance amb la docència i altres activitats tant aquí com a l’estranger per tal de tenir una base econòmica més estable.

Després d’una breu etapa al diari Jornada, actualment exerceix únicament com a freelance i disposa d’una llista estable de clients. No són pocs els qui, com ella, opinen que és molt difícil viure únicament de les col·laboracions. “El problema és que en general es paga malament. El preu depèn de molts factors com el tipus de peça, el periodista i les diferents tarifes amb què treballen els mitjans. Però, en general, diria que les tarifes haurien de ser més altes”, assegura.

Pel que fa a Ana Salvá, una de les claus de la seva bona projecció com a freelance ha estat l’aprenentatge de l’anglès. Durant els seus inicis al continent asiàtic, quan encara no es trobava segura de si mateixa escrivint cròniques i reportatges en aquest idioma, acostumava a contractar els serveis d’un corrector. A poc a poc, a força de fixar-se en els errors que cometia, va anar adquirint el domini suficient per escriure amb total desimboltura.

Pablo López Orosa, que des de 2013 ha recorregut bona part de l’Àfrica, l’Orient Mitjà, el sud-est Asiàtic i Amèrica Central, admet que, malgrat haver col·laborat ocasionalment amb mitjans estrangers, no se sent còmode treballant en una llengua que no és la seva. Si bé té un domini de l’anglès que li permet comunicar-se i fer entrevistes, el reporter entén que “si realment ets bilingüe, poder escriure en dos idiomes diferents és fantàstic i evidentment t’obre moltes portes. En el meu cas, soc bilingüe pel que fa al gallec i el castellà; en ambdós idiomes em sento còmode. Però escriure en anglès em suposaria bàsicament renunciar a l’estil”. “En qualsevol cas, -prossegueix- entenc que hauríem de tenir suficient treballant per mitjans espanyols. Per al conjunt de la professió, el fet de no tenir prou amb les llengües de l’estat per poder viure com a freelance és un problema”.

La cartera dels clients

Tenir una llista estable de clients que paguin una tarifa adequada és potser el somni de qualsevol freelance. Tanmateix, no és un fet que es pugui arribar a produir d’un dia per l’altre, ja que a més de treballar amb constància, requereix un elevat grau de sacrifici i passió. Tal com afirma Queralt Castillo, “per tenir una cartera més o menys fixa de clients cal un esforç extra que va més enllà d’un horari de vuit hores. S’ha de ser molt proactiu perquè si et quedes a casa potser no et trucarà ningú”.

Ser proactiu implica la necessitat de fer-se visible per tal de generar una xarxa de confiança no només amb els mitjans sinó amb tot l’ecosistema que els envolta. En el cas de Queralt Castillo, que es dedica a temes literaris, de societat i de política local i internacional, aquest ecosistema està conformat per autors, editorials i entitats del tercer sector, entre altres. Assistir a rodes de premsa, a presentacions d’informes o de llibres, sense considerar necessàriament si la feina serà monetitzada o no, és una tasca que implica un esforç extra. “No és el mateix arribar a un esdeveniment i presentar-se com a periodista d’El País o La Vanguardia, que presentar-se com a freelance. Sovint, en demanar un llibre amb el pretext d’entrevistar un determinat autor, em demanen en quin mitjà sortirà publicada la peça. I en la majoria d’ocasions he de dir que en aquell moment encara no ho sé”, reconeix la reportera.

Sovint hi ha qui es queixa del brogit de les xarxes socials, de la pèrdua de temps que suposen. No obstant això, per un freelance del periodisme és del tot necessari treballar la presència digital a través de les xarxes. Amb freqüència, els editors recorren a aquests canals per contactar-los. En el cas de Queralt Castillo, la darrera vegada que un mitjà va contactar amb ella va ser mitjançant Twitter.

Com presentar-se a un mitjà

Una de les qüestions a què s’enfronten molts dels professionals que s’inicien com a freelance té a veure amb la manera com s’intenta establir per primer cop algun tipus de col·laboració amb un mitjà. Diverses persones reconeixen que, en aquest sentit, la cosa funciona a través de contactes i amistats. Sovint les oportunitats arriben gràcies a què es coneix l’editor o s’hi pot arribar a través d’algun altre conegut que d’alguna manera fa d’intermediari.

En el moment de fer propostes per aconseguir vendre una peça, no existeixen receptes màgiques ni una estratègia universalment vàlida. Si bé hi ha els qui, com en el cas d’Ana Salvá, admeten no haver entregat mai cap peça per avançat, altres coincideixen a assenyalar que una cosa que sol funcionar és enviar directament un correu electrònic amb una proposta concreta. Pablo López Orosa acostuma a vendre la història acabada. “Primer treballo el tema en profunditat, després escric un reportatge i l’envio sencer; o a vegades, simplement, n’envio els primers paràgrafs amb algunes imatges. Amb això ja és suficient perquè els editors puguin decidir si se’l queden o no”, explica.

Malgrat que aquesta fórmula li ha funcionat fins ara, Orosa admet que “el problema és que te l’has de jugar, has d’estar molt segur que podràs vendre el que fas. Jo he après a no vendre la pell de l’os abans de caçar-lo. No pots prometre que faràs quelcom en concret perquè sempre pot fallar alguna cosa. A vegades tens previst entrevistar algú i, de sobte, hi vas fins allà i la persona amb què comptaves no apareix. Això passa moltes vegades”.

Pablo López Orosa a Sud-àfrica, posant amb Lucky, un líder del moviment cultural Pantsula ∣ Foto (cedida): Hloks, artista local

Trossejar els temes

El modus vivendi de Pablo López Orosa, que l’any 2017 va obtenir el Premi Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari a la modalitat de reportatge, és estar-se uns quants mesos a l’exterior per després tornar a casa i escriure el major nombre de peces possibles a partir del recull de les seves notes de viatge.

Orosa reconeix que la millor part de la seva feina arriba quan, un cop a casa novament, comença a escriure amb calma. Del material recopilat durant el seu darrer viatge a l’Àfrica, que l’ha portat a visitar els països de Moçambic i Sud-àfrica, espera poder escriure entre vint i trenta reportatges. A vegades, l’únic truc que permet a un freelance rendibilitzar al màxim la seva feina i recuperar mínimament les despeses dels viatges és trossejar els temes. “En moltes ocasions publico articles sobre un mateix tema en diversos mitjans però amb enfocaments diferents. Sovint, fins i tot pel mateix mitjà els vaig retallant i envio les peces a diferents seccions. En qualsevol cas, potser la feina funcionaria millor com una peça completa. Crec que els editors haurien de replantejar-se si potser és millor publicar menys coses i de més qualitat”, afirma.

Amb les tarifes amb què la majoria de mitjans treballen en l’actualitat, el temps que requereix per a un periodista l’elaboració de qualsevol peça poques vegades es veu compensat per la remuneració. De manera que el fet de treure el màxim rendiment dels temes que es van treballant sembla una sortida del tot lògica: posem-nos en el cas d’un periodista que té cinc entrevistes íntegres a diferents personatges sobre un mateix tema. Per un costat, té la possibilitat de treballar-les per separat i fer-ne cinc peces. I per altra, pot creuar les veus dels entrevistats de manera que pugui bastir un ampli reportatge. Per alguna cosa existeixen els gèneres periodístics.

Freelance tota la vida?

“Comencem amb molta il·lusió la carrera de freelance —comenta Ana Salvá—, amb un remarcable amor per l’ofici i a vegades acaba resultant complicat gestionar-ho a llarg termini. La meva feina em reporta un salari mensual, però si una setmana em poso malalta o me’n vaig de vacances, llavors no tindré ingressos. Com a freelance sempre vas al límit. Hi ha publicacions que paguen cada dos mesos, quan tu has d’invertir constantment diners, per exemple, en desplaçaments o traductors, de manera que sempre acaba resultant complicat”.

No són pocs els qui van començar la carrera com a freelance i, empesos per la precarietat, han acabat treballant per compte d’altri. “A la llarga, a mesura que fas anys, arriba un moment en què potser vols estabilitzar una mica la teva vida i llavors es torna complicat passar a una segona fase com a freelance. Aleshores o bé hi renuncies o bé passes a fer-ho en el teu temps lliure”, admet Salvá.

Si bé, tal com deia Pablo López Orosa a l’inici d’aquest reportatge, gairebé tot el que es pot dir de les condicions del freelance és dolent, acabarem remarcant-ne un aspecte positiu: tant Orosa, Salvá i Castillo, així com la resta dels seus companys, són periodistes moguts per la passió, ningú no els diu què han de fer i escullen per si mateixos els temes de què volen parlar. I és que, segons assenyala Queralt Castillo, “malgrat que algun dia molts ho acabem deixant, tots els companys que conec són gent molt apassionada per la seva feina i amb moltes ganes de fer coses. Per això considero que la figura del freelance és positiva i necessària”.

No és fàcil, doncs, ser freelance. Tampoc no està garantit poder ser-ho tota la vida. Alguns ho acaben deixant. D’altres, opten per una fórmula intermèdia. Els qui ho són durant molts anys i els va bé, han de desenvolupar múltiples feines. No hi ha dos casos iguals. El que sí tenen en comú és l’emoció intensa que els porta a explicar històries.