De vegades el silenci que deixa una persona després de la seva mort és omplert per milers de pàgines plenes de testimoni. Aquest és el cas de Paco Candel, que tot i que ja fa deu anys de la seva defunció –que va tenir lloc el 23 de novembre de 2007–, segueix brillant amb llum pròpia com un dels grans cronistes de la història recent de Catalunya.

La seva era una veu realista i crítica que va donar a conèixer a la societat la marginació i la injustícia dels immigrants, aleshores coneguts com els xarnegos. I ho va fer des de la màxima immersió amb què ho podia fer un narrador d’aquest calibre, perquè els seus personatges eren els mateixos veïns, la seva família. Ell era “un d’ells”. Aquesta familiaritat amb què parlava dels seus va ser, probablement, una de les claus per haver transmès amb gran dignitat i humanitat les històries quotidianes que s’amagaven als suburbis.

Encara que sigui principalment conegut com a escriptor, amb obres destacades com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957) o Els altres catalans (1964), Paco Candel també va ser un gran periodista. Les seves col·laboracions es podien llegir en mitjans com El Correo Catalán, Pueblo, Tele/eXprés, Avui, Diario de Barcelona, Destino, Serra d’Or o Primer Acto, entre moltes altres capçaleres.

“El que té bo el periodisme és que cada dia estàs en contacte amb els lectors i, al final, et coneixen més que no pas pels llibres”, va reconèixer Paco Candel al 1977 durant una entrevista al programa Personatges de TVE, presentat per Montserrat Roig. En aquella ocasió també va confessar el que no li agradava de publicar en diaris, com el fet d’haver de passar una censura prèvia, que alguns testimonis de l’article sovint s’empipessin o que els editors li canviaven o retallaven coses. Fins i tot va admetre que li costava molt escriure amb facilitat. “Els meus paràgrafs estan trencats a trossos, em passo el dia reconstruint i tatxant molt”, reconeixia.

Entrevista a Candel el maig del 2006 en motiu de la publicació del llibre Primera història, primera memòria (Edicions 62).

Xarnego i autodidacta

El fet és que Paco Candel, o Francisco Candel Tortajada, per ser exactes, va ser sempre un autodidacte. Nascut el 1925 a Casas Altas, un municipi valencià situat entre Conca i Terol, als dos anys es va desplaçar amb la seva família a Barcelona. Anaven a la recerca de feina, igual que altres milers de nouvinguts provinents del sud. La seva primera casa va ser a la zona suburbial de Montjuïc i després a Can Tunis, on durant l’adolescència va intentar fer-se un lloc en el món de la pintura, sense massa èxit. Però no va ser fins que el van obligar a estar llargues temporades de repòs a causa d’una tuberculosi que es va convertir en un gran aficionat a la lectura. Com més tard confessaria, autors com Maxim Van der Mersch o Abbé Pierre el van influenciar per dedicar-se a l’escriptura.

Però aquest només era, al principi, un somni a seguir. A la realitat, més terrenal, va haver de guanyar-se la vida fent de ceramista, mecànic, comptable i fins i tot dissenyador de bijuteria. Oficis que el van aproximar a la realitat diària dels treballadors, aquells que vivien porta amb porta de casa seva. Veïns que després van inspirar tota la seva obra i que no va voler abandonar mai, ni quan el seu estatus d‘escriptor famós li podia permetre canviar de barri.

“El periodisme urbà, en el sentit modern, va ser, sense dubte, iniciat a Barcelona per Francesc Candel”, apunta Carles Carreras a l’article acadèmic La ciudad de Barcelona en la literatura catalana. Segons aquest catedràtic, la seva línia reivindicativa del periodisme de denúncia, connectada directament amb els moviments veïnals, va ser la precursora de periodistes més joves que el van seguir, com Josep Maria Huertas, Jaume Fabre o Rafael Pradas.

El fet és que Candel va marcar un abans i un després en la difusió d’una part de la història de Catalunya. O com va dir Lorenzo Soler, autor de documentals sobre el barraquisme i la immigració, al reportatge Paco Candel, l’altre català, el periodista va tenir una gran responsabilitat a l’hora de donar a conèixer una situació que molts barcelonins d’aleshores no coneixien o no volien conèixer. “Amb Candel entrava a cases de persones que vivien a la misèria i, gràcies a la seva familiaritat, aconseguia que els pogués gravar amb una càmera”, afegia Soler.

Estil senzill i precís

“L’estil de Candel, que potser trencava amb un estil de tradició més culte de la literatura en català, tenia una força pròpia”, explica Josep Maria Espinàs en el mateix reportatge. Per a Espinàs, Candel responia perfectament a allò que diu que l’important és que l’escriptor respongui i sigui fidel a la seva identitat. “Coincideixo amb Candel en què la preocupació d’un escriptor no ha de ser mai fer bonic, perquè això és quan no tens res a dir. En canvi, si tens alguna cosa a dir, l’has d’explicar de la manera més senzilla, precisa i tranquil·la possible”, reflexionava Espinàs.

Fa pocs mesos es va publicar El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975 (Debate, 2017), una àmplia selecció de notes i diaris inèdits on Candel anotava reflexions mentre escrivia els llibres que el van fer cèlebre. Uns dietaris on ja es destacava la seva naturalitat a l’hora d’escriure i es retratava una manera de ser planera, tímida i innocent que, fins als seus vuitanta-dos anys, no va deixar mai d’observar el món.