David Sheen és un activista canadenc a qui les circumstàncies van portar a viure a Israel i endinsar-se al món del periodisme. Va començar treballant a Haaretz, on va conèixer com es cobrien els diferents esdeveniments dins de territori israelià i palestí. Uns anys després va abandonar aquella feina per practicar un periodisme més autònom i activista. Sheen va donar una xerrada a Dublín dins del Palfest, un festival creat per més de 400 artistes irlandesos voluntaris per commemorar el primer aniversari de l’Operació Marge Protector sobre Gaza el juliol del 2014. En aquella xerrada –a la que va assistir Report.cat– va explicar amb pèls i senyals el motiu de la perpetuïtat i legitimitat dels atacs violents a palestins. Sheen ha parlat amb Report.cat d’aquest i de molts altres aspectes delicats de la professió.

Vius a Israel des de 1999 i sempre t’ha mostrat molt crític i t’has oposat al règim israelià als teus d’articles i reportatges. Darrerament, el tractament dels israelians als immigrants africans és el principal tema de les teves peces. Et consideres un periodista-activista?

Certament als meus reportatges m’he bolcat molt en el tema del racisme. I no és cap secret que abans de ser periodista era un activista que participava en moltes batalles sobre racisme, ecologia i altres temes, tant a Canadà com a Israel. No em fa vergonya admetre que certes opinions sobre certs temes són arrel d’aquestes experiències que he tingut al llarg de la meva vida. Com a periodista, saps que és una mica més complicat perquè tens l’obligació d’explicar les coses clarament. Malgrat tot, no crec que un reportatge clar entri en conflicte en tenir certes opinions i, de fet, dir-les clarament. És molt més honest admetre i explicar què penses i què opines i certificar-ho amb fets que no pas pretendre que no tens cap tipus d’opinió al respecte.

Encara sóc molt junior en el món del periodisme i constantment segueixo aprenent, però realment penso que és possible poder escriure acuradament i apassionadament sobre el què creus amb un llenguatge seriós, clar i directe. Hi ha hagut gent que ha criticat el meu periodisme i m’ha titllat d’inclinar-me més cap a una banda. Trobo, però, que acusar-me d’això és especialment ridícul quan visc en un país on el racisme és un problema real i palpable i, per tant, que s’ha d’explicar.

Has tingut mai problemes per ser crític amb els teus articles?

L’Estat mai m’ha causat directament cap problema com el fet d’haver d’abandonar o entrar al país (Israel realitza controls a les sortides i arribades dels seus aeroports per saber el què pretenen fer els seus visitants) o en algun altre moment; mai he estat amenaçat pel propi l’Estat degut als meus articles.

Però sí que hi ha propaganda, els autors de la qual estan estretament lligats a les autoritats polítiques israelianes, que m’ha atac directament a través d’internet, de campanyes, etc. Em titllen de mentider, de ser algú que odia els jueus i que es dedica a estendre aquest odi. És clar que mai he fet això i, de fet, tampoc ho sento perquè jo mateix sóc jueu, la meva família és jueva i els meus avis han viscut l’Holocaust. Suposo que és simplement la manera que tenen d’atacar-me però aquests i altres motius em molesta que m’acusin de fer propaganda contra els jueus.

I sí que també he estat agredit físicament per l’exèrcit israelià quan he cobert fets o atacs que es produeixen als carrers. I això passa perquè hi ha molta resistència als mitjans i, si poden, no deixen que es cobreixi res; intenten que no hi hagi testimonis que expliquin el que passa. Així que sí, he estat atacat fins i tot quan filmo, sobretot perquè a vegades em reconeixen, m’assenyalen i he de sortir corrents per evitar problemes majors. Malauradament i degut a això, la majoria dels pitjors atacs perpetrats pels jueus a no-jueus no han estat mai documentats.

“La majoria dels pitjors atacs perpetrats pels jueus a no-jueus no han estat mai documentats”

Què pensa la teva família dels teus articles?

La part de família que viu a Israel ho entenen, m’estimen. No tenen la mateixa opinió que jo perquè tenen perspectives polítiques diferents, però veuen la meva feina com quelcom legítim, correcte. En canvi, la part de família canadenca no ho veu tant bé i és molt més difícil que ho puguin entendre ja que no viuen aquí i al Canadà la propaganda a favor d’Israel és molt potent.

Recentment, alguns corresponsals han hagut d’abandonar els seus països de residència degut a les crítiques contra els respectius governs. Vas comentar a la xerrada de Dublín que alguns dels teus companys a Israel també han hagut de fer el mateix. Creus que arribarà el dia en què tu t’hi vegis obligat?

Sí, molts dels meus companys, al ser objectors de consciència en contra del règim (a Israel el servei militar és obligatori) han hagut de marxar. Espero que jo no ho hagi de fer però admeto que la tensió incrementa i fa por. És quelcom en el què hi penso últimament ja que he de vigilar per la meva família i el nostre futur. Però mentre segueixi vivint aquí no deixaré d’escriure.

Com es manté la motivació quan un es dedica a cobrir un conflicte d’aquestes dimensions on sembla que res canvia?

El que em passa és que la meva consciència crida dins meu si no denuncio o actuo davant el que veig. Per tant sempre em sento motivat quan veig casos d’injustícia al meu voltant. La falta de motivació no em preocupa, el que sí em plantejo és si el què escric tindrà efecte, si les coses canviaran cap a millor.

És útil escriure sobre conflictes?

És frustrant. No és gens difícil escriure i denunciar el que veig, sempre que segueixi vivint aquí, però és difícil seguir motivat per viure aquí perquè les coses no milloren, al contrari, com he dit estan empitjorant. Afortunadament, gràcies a les xarxes socials rebo respostes, comentaris, opinions i missatges de suport de persones d’arreu del món que en moments de dubte m’ajuden a tirar endavant. La feina del periodista és parlar per la gent que no té veu. I rebre aquests missatges de suport em dóna el coratge que necessito per fer-ho.

“Haaretz es troba sota pressió perquè ha de mantenir-se dins de l’opinió general si no volen ser acusats de traïdors”

Quins vincles hi ha entre periodisme, activisme i Internet?

Això és el fascinant de viure en el món en el que vivim. La majoria dels mitjans estan controlats per grans corporacions i m’he trobat personalment en situacions en què m’han rebutjat publicar articles per ser massa crítics contra el règim o per mostrar com aquest és realment. El New York Times, per exemple, quan se suposa que és un mitjà mitjanament liberal, em va refusar un article perquè, diguéssim, era massa sincer. I això fa molta por ja que estem parlant d’un mitjà mitjanament obert que posa traves a publicar segons quins temes.

Per sort, tenim Internet i qualsevol pot publicar a la Xarxa i qualsevol pot llegir o escoltar-te, el que fa que la manca de suport on publicar ja no sigui un problema. I encara és més interessant el fet que les teves publicacions poden ser compartides, retuitejades, etc; duplicant l’efecte i la cobertura del missatge. I d’aquesta manera podríem unir periodisme, activisme i Internet. No li hem de tenir por. Internet pot ajudar a fer coses molt bones.

Com cobreixen els mitjans israelians el conflicte dins del país?

La major part dels mitjans israelians donen suport al govern i a la ideologia que hi ha al darrera. I això inclou fins i tot als pocs diaris liberals que existeixen a Israel. Haaretz es troba sota pressió perquè ha de mantenir-se dins de l’opinió general si no volen ser acusats de traïdors. I, per culpa d’aquesta pressió, cauen en la dinàmica dels altres mitjans.

Els mitjans no dissimulen el seu recolzament al govern?

Et posaré alguns exemples per contestar-te a aquesta pregunta. Fa uns mesos, el diari més venut d’Israel, el Yedioth Ahronoth, va demanar obertament als ciutadans que s’unissin a la campanya que el govern d’Israel havia iniciat en contra de la campanya BDS (campanya internacional de Boicot, Desinversió i Sancions). Un altre exemple: fa un any, un jove palestí va ser torturat i assassinat per joves jueus. Van torturar-lo tant com van poder abans de passar-li gasolina pel coll i cremar-lo de dins cap a fora. Just el dia abans, el regidor de Seguretat Ciutadana de la ciutat de Jerusalem va donar un discurs públic davant d’un grup nombrós de ciutadans. A través del discurs instruïa als assistents a cometre actes de Phinehas. Els hi va dir: “Aneu i cometeu actes de Phinehas!”. Phinehas és un símbol de la Bíblia que mostra als jueus com ser violents contra la gent que està en contra dels jueus. Per tant, estava demanant a crits que es cometessin actes de violència, tortura i assassinat.

I el dia següent mateix, la gent va anar i va cometre el què havia dit! I què van fer els mitjans? Ni un sol va esmentar el que havia ocorregut. Cap! Només Haaretz va publicar una petita menció i només en la seva edició hebrea, no pas en l’anglesa. No es va publicar en cap mitjà de comunicació, tan sols jo vaig fer-ho. I això és ridícul. Els mitjans simplement es van limitar a ignorar els fets. I podries pensar que simplement va ser una coincidència. Però no va ser així ja que quan la policia va arrestar els assassins ells mateixos van confessar que havien comès el crim perquè se sentien motivats per la història de Phinehas de la que havia parlat el regidor. Però encara, a dia d’avui, cap mitjà israelià, absolutament cap, ha esmentat aquest acte. Només jo. I és massa trist ja que hi hauria d’haver cinquanta periodistes com jo publicant i denunciant aquests fets.

I per què no hi són?

Visc en una societat on aquest tipus de comentaris són normals, rutinaris. Si vas a Internet i fas una mica de recerca, te’n apareixeran molts en aquesta tònica. De fet, seria estrany no sentir-ne cap d’aquest tipus. Per tant, per la gent que viu en aquest país aquests comentaris ja no surten de la quotidianitat perquè en la teva rutina interactues amb gent, parles amb persones que pensen i diuen obertament aquestes coses. Quan vius en una societat que sent tant odi cap a una altra i l’expressa amb tanta impunitat, es pot arribar a entendre que la gent que no és de la mateixa opinió té por a dir-ho i no discuteix aquests comentaris racistes.

Tot i entendre-ho, sento vergonya per aquest tipus de gent. Crec que l’única manera de canviar, d’alterar la situació, és precisament no callar i parlar del problema, dir el què un pensa. Exposar aquestes opinions suposaria parlar del conflicte, debatre-ho, discutir amb les persones que emanen tant d’odi i segurament arribaria un punt en que la pròpia societat s’autocorregiria i la situació canviaria. Ara per ara, la gent que diu aquests comentaris no són castigats, al contrari, reben promocions i ascensos. La societat israeliana s’està movent més i més cap a la dreta. I és un moviment constant.

I per què s’està donant aquest gir?

Per diverses raons. Tot va començar en la Segona Intifada, al setembre del 2000. Abans, si estaves prenent alguna cosa amb el teu grup d’amics israelians i algú feia un comentari racista, era freqüent que algú digués “ep, escolta, això no és veritat”. Això era possible perquè aleshores palestins i israelians vivien més en comú i compartien més espais cívics. Era habitual que israelians tinguessin un veí palestí o anessin a comprar a botigues palestines, tinguessin coneguts o amics palestins. I com que hi havia aquest apropament, tenien referències directes i personals sobre les que recolzar-se davant de comentaris xenòfobs. Eren capaços d’identificar mentides, diguéssim. Però després de la Segona Intifada, la distància va incrementar, la separació s’ha fet més gran i ara els israelians ja no tenen contactes amb palestins. Per tant, tu pots pensar que el teu amic que fa els comentaris racistes exagera però no pots dir res perquè no coneixes a ningú que et demostri el contrari, que et doni una referència clara i real.

Una altra raó és la propaganda mediàtica. Israel HaYom és la publicació amb més cobertura del país perquè és un diari gratuït. És gratuït no perquè un geni de les finances hagi ideat un model que reporti beneficis, sinó perquè el seu propietari, Sheldon Adelson, el gestiona en pèrdues. Adelson inverteix milions de dòlars cada any només perquè el seu diari, ple de propaganda governamental, sigui el més repartit i llegit. I és clar, això ha fet que les idees dretanes hagin agafat força.

“La  gran majoria de mitjans dóna un clar suport a les estructures militars israelianes”

Els mitjans israelians també estan a favor de l’exèrcit?

Sí, la gran majoria dóna un clar suport a les estructures militars israelianes. Per exemple, quan el primer ministre –Benyamin Netanyahu- nomena a un nou alt càrrec israelià, molts diaris encarten en les seves edicions pòsters i altres materials per a que la gent ho pugui penjar a casa seva i als carrers. L’Exèrcit és de les poques institucions que té el suport del conjunt de la població. Haaretz és dels pocs que critica determinades accions de l’exèrcit. Però clar, hem de tenir en compte que Haaretz només el llegeix el 5% de la població. Per tant…

Qui hi ha darrere dels mitjans de comunicació?

Els diaris més venuts a Israel són Israel HaYom i Yedioth Ahronoth. Entre els dos tenen el 80% dels lectors i els seus propietaris són Sheldon Adelson i Arnon Mozes, respectivament. I Adelson, per exemple,  és el primer contribuent al partit republicà nord-americà, aportant desenes de bilions de dòlars, i de la campanya de Netanyahu. També ha dit obertament i clarament que no vol una democràcia al seu país, que no és necessària. I que algú amb tant poder, que dirigeix un dels diaris més llegits del país, digui obertament això i no hi hagi cap tipus de reacció, espanta.

El Centre Palestí pel Desenvolupament i la Llibertat de Premsa va publicar un informe el passat maig on es deia que entre 2010 i 2015, es van cometre 103 violacions o agressions físiques a periodistes palestines.

L’exèrcit israelià tracta als periodistes com a enemics i, per tant, els tracten amb violència. De fet, Israel va ser llistat com el segon país en nombre d’atrocitats comeses a periodistes el 2014 [el primer va ser Siria]. Els periodistes en general, no només els palestins, estan sotmesos a molta violència i a una persecució per part de l’exèrcit.

Molts cops hem parlat de crisis humanitàries, emergències i altres situacions de conflicte que oblidem fàcilment quan els mitjans deixen de cobrir-les. Com podem evitar això a Palestina?

Personalment crec que Palestina segueix despertant molt d’interès entre els mitjans comparat amb altres conflictes d’arreu del món. No crec que el problema del conflicte palestí sigui el perill de ser oblidat, sinó de com l’emmarquem. Els mitjans parlen constantment de la violació dels Drets Humans dels palestins i la gent acaba patint fatiga mediàtica. I, de fet, crec que aquest no és el vertader problema ni del que hauríem de parlar tant, sinó de la violència i del colonialisme, del fet de conduir el país cap a la puresa ètnica.

Però també entenc que és complicat buscar altres angles ja que, de fet, cada vegada hi ha menys corresponsals sobre el terreny i, per tant, tenim accés a poca varietat de perspectives. Per sort, avui en dia disposem d’Internet. I tot i que la Xarxa ha provocat un gran daltabaix en la professió, no considero que sigui el nostre enemic. Gràcies a Internet puc publicar tot el que passa a Israel i pot arribar a moltíssima més gent.