Article realitzat per Andrea Vicente i Natalia Guerrero

Catalunya ha rebut en els dos últims anys prop de 7.000 joves i infants migrants sols provinents de fora de les nostres fronteres i d’aquests fins a 5.800 es troben sota tutela de la Generalitat de Catalunya. Espanya, en total, n’acull a prop de 13.000, segons constata Unicef al document Los derechos de los ninos y niñas migrantes no acompañados en la frontera sur española elaborat el 2019.

Però aquest és un fenomen que creix cada any. I sí, són MENAS. O, pot ser, caldria dir-los Menors Estrangers No Acompanyats perquè la paraula MENAS no deixa de ser un acrònim, una etiqueta que els generalitza i que remet a certs prejudicis negatius. En definitiva, són nens i nenes menors d’edat que migren a casa nostra, ho fan sols i busquen una vida millor. 

L’arribada de Menors Estrangers No Acompanyats s’ha convertit en un tema de debat i en el blanc d’informacions poc precises i aquesta ha estat la base de la nostra investigació del Treball de Final de Grau. La hipòtesi del treball rau en el fet que el tipus d’informació sobre els MENAS que apareix a la televisió i a la premsa criminalitza aquest grup i provoca un pensament social de rebuig respecte del col·lectiu.

Per conèixer amb més profunditat el tipus d’informació que es publica o s’emet sobre aquests infants hem analitzat un total de 35 notícies realitzades per quatre mitjans de comunicació entre l’1 de desembre del 2019 i el 29 de febrer del 2020. Els mitjans escollits han estat dos diaris (La Vanguardia i ABC) i dues televisions (La 1 i Telecinco).

Un dels objectius del treball ha estat saber com els mitjans influeixen en la creació de l’opinió publica sobre aquest tema. Per esbrinar-ho es va portar a terme una enquesta que van respondre 356 ciutadans catalans majors de divuit anys i on es pot veure quina opinió́ té la població sobre aquests menors i quina part d’aquesta opinió ha estat creada pel que han vist o llegit als mitjans de comunicació. Això, sumat a les opinions d’experts vinculats amb el tema i als testimonis dels membres de l’Associació Ex-Menas al casal de joves Palau Alòs de Barcelona, ha permès extreure diferents conclusions. 

Pensament de rebuig

Primerament, la hipòtesi del treball s’ha vist confirmada totalment. L’estudi ha permès conèixer que els mitjans de comunicació criminalitzen el col·lectiu (tot i que no tots en el mateix grau) i aquest tractament influeix en la creació d’un pensament social de rebuig que està establert entre la població. 

Pel que fa a l’estudi de la premsa digital (29 notícies de La Vanguardia i ABC) la conclusió més destacable és que l’ABC tracta molts més temes considerats negatius o perjudicials del col·lectiu, com són la delinqüència, els robatoris i la violència. 

En relació amb l’enfocament –entès com la mirada que transmet el mitjà en referència a allò que explica– aquest ha estat positiu en més de la meitat de les peces analitzades, però això no significa que hagi estat òptim. Hauria estat així si els mitjans tractessin el col·lectiu donant-li veu o explicant les causes, conseqüències i problemes que pateixen els menors. Majoritàriament l’enfocament negatiu ha vingut de mans de l’ABC, un diari que, a més, ha utilitzat un vocabulari molt més contundent a l’hora de referir-se als MENAS que no pas La Vanguardia. 

L’acrònim MENA és un tema força polititzat i porta certa controvèrsia donades les connotacions negatives que se’n deriven del seu ús. En aquest sentit l’estudi permet afirmar que l’ABC fa un ús excessiu i despectiu de l’acrònim i, de vegades, explica el significat de les sigles un cop acaba la notícia.

Una de les recomanacions periodístiques sobre el tractament de la infància publicades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Col·legi de Periodistes de Catalunya era evitar l’ús de dades innecessàries com, per exemple, esmentar l’origen del menor. Aquesta pràctica fa que s’englobi sota un mateix paraigües a tots aquells infants que provenen d’una mateixa comunitat. Per tant, hem considerat com a dades innecessàries aquelles que són irrellevants per entendre el context de la notícia i gairebé una de cada tres peces en contenen. 

Sobretot són dades referents a l’origen o a l’estat de tutela del menor, precisament aquelles que es recomana evitar. L’ABC, a més, inclou de forma excessiva dades numèriques referents al grau de delinqüència o de robatoris d’aquest col·lectiu. Fins i tot hi ha informacions on aquestes dades o afirmacions són esbiaixades. En referència als titulars i subtítols, hem vist com en un 15% de les notícies contenen afirmacions poc precises que el mateix diari després aclareix al llarg de la notícia. 

Per exemple, a la notícia “Oleada de robos y vandalismo de las motos elèctricas de alquiler” apareix el següent subtítol: “Jóvenes, algunos menas, les hacen el puente y practican carreras y robos”. Després, al cos de la notícia, es pot llegir que “Se investiga si entre ellos hay menores extranjeros no acompañados”.

La televisió, més neutre

En canvi, a la televisió el tractament del col·lectiu ha estat molt més neutre. Això sí, considerem que les peces de La 1 han estat més completes que a Telecinco, ja que aborden diferents temàtiques, són més objectives i parcials i, a més, donen una major veu al col·lectiu. 

A la televisió, el vocabulari és molt més encertat, tot i que de vegades l’ús o la traducció de les sigles de l’acrònim MENA no es correspon a la realitat del col·lectiu. En aquest sentit, un exemple escoltat als informatius és dir que el centre de primera acollida d’Hortaleza (Madrid) és un centre només de MENAS quan en realitat és un lloc de residència de menors de qualsevol nacionalitat, inclosa l’espanyola. 

Pel que fa a l’opinió de la població, un 30% dels enquestats afirma que té una visió negativa del col·lectiu i tres quartes parts admeten que els mitjans de comunicació han influenciat la visió que tenen dels MENAS, tot i que aquesta influència no ha estat la mateixa.

Aquells que menys s’influencien pels mitjans de comunicació i s’informen a través d’altres fonts tenen una major acceptació del col·lectiu que no pas aquells que admeten que els mitjans els han influenciat entre “bastant” i “molt”. 

Per tant, una menor influència dels mitjans comporta un major grau d’acceptació del col·lectiu i, en conseqüència, un menor rebuig social. Això pot portar a concloure que per comprendre un fenomen tan ampli com aquest cal que els mitjans proporcionin informacióó amb contingut amb més profunditat o notícies més extenses que abordin la complexitat del tema i no únicament fets aïllats i, en molts casos, negatius. Tot i això, incidim en què els fets, si són notícia, tot i ser negatius, han d’aparèixer. El que fa falta en molts casos és vincular-los amb les diferents problemàtiques existents al voltant d’aquest fenomen migratori.

Manca de profunditat

L’estudi també ha permès concloure que les pràctiques periodístiques referents a l’estructura de la notícia han estat correctes. El problema principal ha estat parlar del col·lectiu sense tenir en compte algunes de les recomanacions periodístiques a l’hora de parlar d’infància. Això pot donar-se pel fet que les especialitzacions a les redaccions són cada cop menors. Sense un grau alt d’especialització́ en aquesta temàtica no es poden tractar de forma àmplia tots els vessants i, per tant, s’incorre a explicar una única versió i de forma superficial. 

Tampoc s’ha d’oblidar la situació econòmica que des de fa anys està vivint el periodisme actual. Si es vol elaborar una bona peça o un reportatge en profunditat calen els recursos econòmics adients. Aquestes pràctiques, unit a la falta de coneixement del col·lectiu, afecten el sector i acaben perjudicant la informació que es transmet a la societat. Per tant, cal un seguiment profund del col·lectiu per no caure en la superficialitat dels fets aïllats. En aquest sentit, calen informacions sobre què passa amb els permisos de residència i de treball, que bé no arriben o ho fan tard, així com incidir en les causes i les conseqüències d’unes migracions tan complexes com aquestes. I, sobretot, explicar el paper d’una Administració que, un cop fets els divuit anys, deixa els joves en una situació de risc i de soledat pitjor que quan van venir.