De taquígraf judicial a convertir-se en una de les figures de la literatura universal més importants. Pel camí, Charles Dickens va tenir temps, també, de dedicar-se al periodisme. En el 150è aniversari de la seva mort –que va tenir lloc el 9 de juny de 1870– reivindiquem, en clau periodística, un dels grans escriptors britànics.

Charles Dickens (Portsmouth, Regne Unit, 1812) va ser un dels millors retratistes de la classe obrera del Londres del segle XIX però, també, seria cronista i editor de diferents diaris britànics com The Daily News. Des de la ficció i la no-ficció, sempre va trobar temes apassionants pels quals investigar sobre l’altra cara de la capital anglesa. Res d’allò que escrivia, per molt que faci quasi dos-cents anys que ho va fer, està desfasat. Ell mateix, quan ja era un escriptor reconegut, va reconèixer en una conferència als Estats Units que el seu èxit es devia a “l’entrenament increïble de la feina a diferents diaris quan era molt jove”.

“És vívida i immediata, escrita meravellosament, plena d’enginy i sàtira, però evita totes les seves trampes a les novel·les de trames excessivament elaborades i sentimentalisme”, explicava John Drew sobre la seva preferència per la producció periodística de Dickens a la inauguració de l’exposició Ombres inquietants que el 2017 va acollir el museu Charles Dickens de Londres.

La mostra, comissariada pel mateix Drew, recollia el vessant de l’escriptor com a cronista per a diferents diaris i revistes de l’època. S’hi podien trobar des d’articles poc coneguts de Dickens a cartes manuscrites i al bastó de fusta que va utilitzar els darrers anys de la seva vida. Drew afirmava que “era impossible separar el Dickens periodista de l’escriptor”, fet que es pot traslladar, per exemple, a novel·les com Nicholas Nickleby, on hi ha un component social molt contundent.

Drew també és autor del llibre Dickens The Journalist, on repassa la carrera de l’autor d’Oliver Twist a la recerca de notícies i indaga sobre quins temes l’interessaven més. Sent un adolescent, Dickens va començar la seva carrera treballant com a cronista parlamentari al The Mirror of Parliament, –fundat pel seu oncle, John Barrow– on va estar quatre anys escrivint sobre Westminster. En plena època victoriana, doncs, va ser testimoni de canvis polítics importants. I és que a la Cambra dels Comuns va presenciar debats sobre la Llei de Reforma, l’extensió del sufragi o el reajustament dels districtes electorals, entre altres.

Condicions laborals pèssimes

Dickens va acabar sent reconegut com un dels reporters més precisos i documentats de l’època. Un factor que jugava a favor seu era la seva anterior feina com a taquígraf. El domini de la taquigrafia li permetia registrar, amb precisió, els discursos dels polítics. A més, havia de treballar des del darrer banc que es reservava als visitants, on encara prenia més valor que tingués l’habilitat de recollir les paraules precises dels diputats.

“He escrit sobre els meus genolls a l’antiga fila de darrere de l’antiga galeria de la Cambra dels Comuns; i he escrit de peu per escriure en una ploma absurda a l’antiga Casa dels Lords, on ens solien amuntegar com a ovelles”, va reconèixer, anys després, Dickens en un discurs al Fons de Premsa Periodística. Altres fonts periodístiques de l’època parlen d’aquells bancs com un lloc sinistre, ja que hi havia molt poca llum –quasi no es podia ni llegir– i la ventilació, escassa, provocava una desagradable fortor que impregnava l’espai.

Pioner del periodisme d’investigació

Malgrat aquells inconvenients, Dickens va destacar en la seva faceta de cronista parlamentari. I, tal com explica Andrew Sparrows, periodista de The Guardian, al llibre Obscure Scribblers (Politico’s, 2003) –on repassa tres-cents anys d’història de cobertures periodístiques a Westminster– Dickens no es deixava impressionar per la pompositat dels polítics ni la seva excessiva retòrica.

Uns anys més tard, va seguir la seva trajectòria a The Morning Chronicle, un diari lliberal, i també va col·laborar amb The True Sun, rotatiu radical i vespertí. Uns anys, els de periodista, en què ell mateix fundaria tres revistes setmanals com va ser Master Humphrey’s Clock (1840), Household Words (1850) i All the Year Round (1859).

Un altre aspecte a tenir en compte en l’obra periodística de Dickens és el seu periodisme de denúncia que va practicar i que el van convertir en un pioner del periodisme d’investigació fins al punt que el mateix Karl Marx va admetre que el cèlebre escriptor britànic “havia proclamat més veritats de gran importància a nivell social i polític que tots els discursos de professionals de la política, agitadors i moralistes junts”.

Aquella reconeguda trajectòria periodística, però, va començar a alternar amb la literària –publicava les seves novel·les per entregues a la premsa– fins que la seva faceta d’escriptor va acabar sent tan exitosa que va haver de deixar la de periodista com a feina principal, malgrat mantenir algunes col·laboracions.

Perfils entrellaçats

L’època que va treballar en el sector de la premsa, doncs, és clau com a aprenentatge per a l’escriptura i a l’hora de descriure successos. Tenint en compte el passat periodístic de Dickens, novel·les com Oliver Twist o David Copperfield adquireixen un nou sentit. I és que el detall per les personalitats dels personatges, l’interès pels baixos fons de la capital anglesa o la base autobiogràfica a David Copperfield del mateix escriptor són aspectes claus per entendre la seva vinculació al periodisme.

Si bé Dickens ha passat a la història com el referent literari de l’època victoriana, és inevitable vincular el seu perfil periodístic del literari. De fet, al llarg de la seva vida va combinar ambdues feines fins a la seva mort a 54 anys a causa d’una apoplexia a la localitat britànica de Gadshill Place. Està clar, doncs, que el llegat literari de Dickens probablement no hauria estat el mateix sense la ploma periodística.