Antonio Franco va ser fundador i director d’El Periódico de Catalunya i, amb la seva dedicació i vocació, va deixar una empremta inesborrable en el periodisme elaborat des de la Transició. No només va ser clau en l’èxit d’aquest diari popular, sinó que també va crear i consolidar, a més de dirigir, l’edició catalana d’El País i contribuir en l’elaboració del Codi Deontològic. Per tot això, el 2021 la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes li va atorgar el Premi Ofici de Periodista, a títol pòstum, ja que havia mort un mes abans, a setanta-quatre anys. Quan va traspassar, Franco feia temps que s’havia convertit en un referent del periodisme català i espanyol.

El Col·legi de Periodistes va decidir homenatjar la seva figura amb l’edició del llibre Antonio Franco, un gegant del periodisme, de la col·lecció ‘Vaixells de paper’. Un recull d’articles i de fotografies on se’l recorda, a més nombroses cròniques del mateix Franco. Al llibre hi han participat nombrosos professionals de renom com Jaume Guillamet, Josep Maria Muñoz o Jaume Fabre, i recull els obituaris de José Antonio Sorolla, Soledad Gallego-Díaz, Joaquín Estefanía, Xavier Roig o Màrius Carol, entre altres.

El passat 26 de setembre, la sala d’actes de l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona va acollir la presentació del llibre, l’excusa ideal per retre un merescut homenatge a un referent com Franco. Inicialment, estava previst celebrar-ho a la seu del Col·legi de Periodistes, però davant el gran nombre d’inscripcions –més de dues-centes–, va caldre canviar d’ubicació. L’acte va acollir a nombrosos periodistes de diversos mitjans, molts d’ells de reconeguda trajectòria.

El periodista total

A l’inici de l’acte, Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes, va destacar que es tracta d’un llibre “especialment necessari per a qui vulgui endinsar-se en la trajectòria vital i professional d’un dels més grans periodistes d’aquest país, en tots els sentits”, i va animar tothom a llegir-lo.

Poc després, Jaume Guillamet, professor de la Universitat Pompeu Fabra es plantejava diverses preguntes. “Quedarà com a gegant del periodisme?”. I ell mateix va respondre: “De moment, tenim aquest llibre”. També va destacar que “el llegat humà és tan gran o més que el llegat professional”. Després va parlar Maria Iranzo, professora de la Universitat de València i autora d’una tesi doctoral sobre la revista satírica El Papus, per la qual va comptar amb l’ajuda de Franco, ja que ell va treballar-hi. Iranzo va voler remarcar el paper de les revistes satíriques durant la Transició.

També va intervenir Núria de José, vicedegana del Col·legi, que es va referir a Franco com el “periodista total”. Va destacar la novetat que en el seu moment va suposar el model híbrid d’El Periódico –un diari popular amb contingut de nivell– que Franco va implementar als anys setanta i va recordar els més de 50.000 exemplars que va vendre el primer any.

Emilio Pérez de Rozas, bon amic d’Antonio Franco, també va prendre la paraula | Foto: Francesc Farré / CPC

Un líder rigorós

A continuació, va tenir lloc una taula rodona, moderada per Xavier Casinos, amb la participació de periodistes com Xavier Vidal-Folch, Rosa Mora, Albert Sáez i Rosa Massagué. La primera a parlar va ser Mora, que va destacar el lideratge de Franco sempre així com el fet que fos una persona amb un munt d’idees.

Al seu torn, Vidal-Folch el va descriure com “el periodista que començà a parlar de la vida no oficial”, és a dir, de la vida quotidiana mentre que Sáez, actual director d’El Periódico, va assegurar que la influència de Franco perdura a la redacció del diari i que es conserva el seu llegat de tres maneres: per la necessitat del periodisme de reinventar-se constantment i servir millor la gent, pel seu rigor (“encara hi ha gent que recorda els rampells del Franco per una errada o falta de precisió en la impremta”) i per la manca neutralitat, perquè, va assegurar, El Periódico no és un diari neutral, sinó que actua amb uns determinats valors.

D’altra banda, Massagué va referir-se als interessos comuns que tenia amb Franco i va destacar que a ell li agradava que ella parlés anglès, ja que valorava la gent que sabia idiomes. També va recordar que la redacció treballaven un gran nombre de dones, però poques formaven part de l’equip directiu. Tot i això, va dir, a Franco no li agradava que el titlessin de misogin i va recordar una conversa de fa uns anys quan ell li va admetre que, en el tema de la inclusió de dones en llocs de responsabilitats dels mitjans, els de la seva generació ho havien fet molt malament.

Casinos va tancar la taula rodona demanant als quatre ponents per una frase o paraula que descrivís a l’homenatjat. “El director que va anticipar el futur de la premsa”, va dir Rosa Mora. Una frase que resumia moltes de les coses que s’havien dit durant l’acte.

Abans de tancar l’acte, Andreu Franco, fill del periodista, va prendre la paraula. Emocionat, va fer un discurs abrandat on va destacar les qualitats d’El Periódico de Catalunya i va admetre que en l’actualitat, on s’estan vivint “moments preocupants, però apassionants”, troba a faltar al seu pare teclejant a totes hores.

El Col·legi de Periodistes va obsequiar tots els assistents amb un exemplar del llibre, en la coberta del qual s’hi reprodueix una fotografia de Pérez de Rozas d’un llunyà 14 de maig de 1966, que va ser portada de La Vanguardia i en la qual apareix Antonio Franco, quan encara no era periodista, el dia contra el càncer, la malaltia que cinquanta-cinc anys després se l’emportaria. Llavors era un jove que, en aquells llunyans anys del tardofranquisme, ni podia imaginar el llegat que deixaria i com marcaria profundament a diferents professionals de la informació.