A la comunicació política, i en especial quan es parla de comunicació en campanya, els mitjans escrits conserven molt més que les televisions el paper de ‘vigilant del poder’. Aquesta és una de les conclusions que s’extreuen de la visita a Barcelona d’Alan Schroeder, periodista i professor nord-americà especialitzat en comunicació a debats i campanyes electorals.
“Un debat no contesta tot” el que la gent vol saber i és la imatge del candidat la que “cobra gran importància”, va explicar Schroeder aquest dilluns en una trobada amb periodistes a la seu central del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Recorda aquest professor, autor del llibre Presidential Debates [Columbia University, 2008] on es repassen els debats electorals dels EUA dels darrers 50 anys, com el debat entre Richard Nixon i J.F. Kennedy del 1960, que serà més recordat per la suor i el nerviosisme del candidat republicà que per les idees que es van escoltar.
La comunicació política busca tres coses en moments de campanya electoral, segons Schroeder: inputs visuals, atacs i errors dels candidats. En aquest camp es mou molt bé, en opinió d’aquest periodista, Donald Trump. “És una màquina d’atacs”, reconeix al temps que senyala als mitjans de comunicació com “responsables de l’èxit del fenomen Trump”. Per fer-ho, tira de dades: segons Schroeder, Trump ha tingut ¡36 vegades! més cobertura mediàtica que els seus rivals republicans i el doble que la principal rival demòcrata, Hillary Clinton.
“Al principi no s’el van prendre seriosament [a Trump] i quan la premsa es va donar compte, ja era massa tard”, va expressar als periodistes durant la seva trobada al Col·legi. “La premsa premia a personatges com Trump”, considera, mentre que “castiga altres candidats més avorrits malgrat siguin més intel·ligents”.
Els periodistes escolten atents les paraules de Schroeder | Foto: Ignasi Renóm
Però, és fàcil que un periodista faci aquesta distinció? Clarament no. “Els periodistes no podem decidir qui és seriós i qui no. Són els ciutadans els qui ho han de fer”, va admetre Schroeder. Diferencia, això sí, entre els mitjans televisius i la premsa escrita en tant que els primers “han de respondre a la immediatesa i reaccionar al que està passant”, mentre considera que els mitjans escrits encara conserven “el paper de vigilants del poder”.
Pel que fa al seguiment de la campanya en el dia a dia, Schroeder assenyala que des de la primera de Barack Obama al 2008, les xarxes socials –especialment Twitter- han incrementat la seva importància a l’hora d’informar a la ciutadania de les idees i novetats durant aquests periòdes. Això sí, Schroeder recomana relativitzar la influència de les xarxes i, especialment, la dels periodistes polítics que hi comenten l’actualitat. “Els periodistes no influeixen tant com creuen”, va respondre a una pregunta de Report.cat sobre el tema, provocant somriures entre els periodistes presents a la trobada.
Espanya, exemple de barreja de formats
Alan Schroeder, amic personal del director de l’Academia de les Ciències i les Arts de Televisió d’Espanya, Manuel Campo Vidal, també va dedicar uns minuts a analitzar la cobertura periodística de la campanya electoral a Espanya de les passades eleccions legislatives. En aquest sentit, aplaudeix la barreja de formats de debat que es van veure durant aquells dies. “Alguns d’ells, com el cara a cara, són complicats de veure als Estats Units”, va reconèixer.
Schroeder pronostica que cada vegada veurem formats més experimentals –com el debat en un bar entre Albert Rivera i Pablo Iglesias, aplaudit per Schroeder–. El que no canviarà, segons ell, és el poder que tindrà la imatge i el ‘saber estar’ dels candidats, que continuarà influent encara més que les propostes polítiques.
