Llums, càmeres, foto! Entre el 19 de maig i el 19 de juliol els ciutadans poden gaudir d’una trentena d’exposicions, projeccions a l’aire lliure i activitats a diferents barris de Barcelona gràcies al Festival de fotografia documental de Barcelona (DOCfield). Enguany, aquesta iniciativa, que arriba a la quarta edició, està dedicada a Europa, quan el vell continent no passa el seu millor moment.

‘Europe: lost in translation’ és el tema escollit per aquesta edició del festival en un moment en el que el vell continent està vivint una crisi d’identitat amb la crisi dels refugiats, l’increment de l’extrema dreta a països com França i Alemanya i la possible sortida del Regne Unit de la Unió Europea, des del festival aposten per “aportar una eina de reflexió i analitzar quina és l’Europa que volíem en relació a l’Europa que tenim i sobretot quina és l’Europa que volem”, tal i com explica Silvia Omedes, directora del DOCField.

Així, el festival es recolza en tres mostres col·lectives que apleguen conceptes com l’identitat, la crisi de valors i els reptes de la regió: “L’home europeu” de Michal Iwanowski, France Keyser Piero Martinello i Dana Popa al Palau Robert, “Consideracions d’un apolìtic” de Simoni Donati, France Keyser, Borut Krajnc, Josep Maria de Llobet, Daniel Mayrit i Carlos Spottorno a la Nau Bostik i “Mites del futur proper” de Carlos Alba, Arnau Bach, Julián Barón i Nico Baumgarten a l’Arts Santa Mònica.

D’altra banda, un taller lúdic i creatiu anomenat “Estimada Europa” i un cicle de projeccions gratuïtes a l’aire lliure sobre els valors europeus que es portaran a terme durant els dijous del mes de juny, en el marc de les Nits Docfield, completen les activitats vinculades a aquesta temàtica, escollida per la direcció artística d’enguany que va a càrrec Natascha Christia, ciutadana grega resident a Barcelona. A més de l’experiència internacional que requereix aquesta posició, Christia és una veterana del món del llibre que ha treballat “amb projectes més artístics, més íntims”, tal i com detalla Omedes, que recorda que “per garantizar la independència” del festival cada any es canvia la direcció artística.

Immigrants salten la triple tanca metàl·lica que separa Nador (Marroc) i Melilla. Foto: Santi Palacios

Menys és més

Tot i que el festival va començar la seva trajectòria amb una cinquantena d’exhibicions, Omedes assenyala que “l’any passat es va reduir el nombre a 40 i enguany a 30” per així reduir la quantitat de les exposicions “però de més qualitat”, degut a la forta competència en la programació cultural que ofereix la ciutat.

La publicació gratuïta en format paper de la programació i un increment de la participació dels districtes són novetats de l’actual edició. “Hem portat dues de les exposicions més potents del festival a la Nau Bostik (La Sagrera) i a Espronceda (Nou Barris)”, comenta la directora del festival. D’aquesta manera es segueix amb la tasca encetada en edicions anteriors. “Als barris on la gent no visita els museus ni les galeries hem anat introduint la fotografia amb DOCfield al carrer, es a dir, exposicions amb format efímer en els murs d’alguns jardins de la ciutat i a la xarxa de metro de Barcelona”, explica.

Aquesta voluntat d’apropar la fotografia al ciutadà es complementa amb les nits DOCfield, una iniciativa que compta amb una alta participació. I és que la afluència de públic de DOCfield és molt important i actualment ronda els 153.000 visitants. “Sense comptar el Sónar, és el festival més visitat de la ciutat, segons xifres de l’Ajuntament”, assegura Omedes.

La majoria d’aquestes activitats són gratuïtes. Per aquest motiu, el festival, que enguany compta amb un pressupost de 123.000 euros, compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, que hi col·laboren amb un 40 per cent del pressupost mentre que el 60 per cent restant l’aporten empreses privades vinculades al sector de la fotografia.

Un dels grafitis que van omplir els carrers de Barcelona durant la Transició. Foto: Salvador Obiols

Eina de sensibilització social

El festival està organitzat per la Fundació Photographic Social Visión, responsable des de fa anys de portar a Barcelona –concretament al CCCB– el prestigiós certamen World Press Photo. De fet, va ser arran d’aquesta experiència que el DOCfield va veure la llum. “Després d’onze anys organitzant World Press Photo, el festival s’ha consolidat i genera beneficis”, subratlla Omedes.

No obstant, “el World Press Photo només ensenya les fotos guanyadores”. Per aquest motiu, i tenint en compte que “l’objetiu de la nostra fundació és aportar continguts de fotografia i ser eina de sensibilització social”, l’entitat va contactar amb el festival de fotoperiodisme ‘Visa per l’Image’ de Perpinyà (França) per traslladar una selecció de les exposicions a Barcelona. Omedes subratlla, però, la particularitat del festival barceloní: “El Visa és fotoperiodisme, el nostre, en canvi, presenta tots els gèneres documentalistes. Ens volem posicionar entre el festival d’Arlés i el festival Visa. DOCfield, doncs, estaria a cavall d’aquests dos”.

Oferint el treball de més d’un centenar d’autors nacionals i internacionals, “la intenció és donar a conèixer fotografies i projectes que estan en els arxius de la ciutat i portar a Barcelona exposicions produïdes a nivell internacional. També volem que tingui actualitat, que sigui una eina que doni a conèixer projectes que no han estat publicats pels mitjans de comunicació tradicionals”, puntualitza Omedes.

En les últimes setmanes, des de Photographic Social Vision també s’ha anunciat la creació de la primera beca a Espanya dirigida al fotoperiodisme d’investigació, amb una dotació de 8.000 euros. El termini de projecte finalitza el 10 de juny. Omedes, que valora positivament l’acollida que, fins ara, ha tingut la beca, considera que des de fa 25 anys el fotoperiodisme pateix una crisi de suports i canals de difusió. “El gran repte és com guanyar-se la vida al nostre país quan no hi han mitjans que valorin la feina dels fotògrafs, ni es reconeix la seva funció social i cultural”, lamenta.  Així, recorda els sous baixos que pateix el sector i com la majoria dels bons professionals publiquen per mitjans estrangers. “Avui en dia un fotògraf rep més complicitat i respecte per part d’un festival, d’una galeria o d’un museu que del suposat sector professional”, critica.

No obstant, en aquest context on les xarxes socials juguen un paper clau, “la fotografia documental està més viva que mai perquè cada dia segueix buscant fórmules més interessants per arribar a la gent, per emocionar-la, per informar-la, per interrogar-la”. “Explicar històries no estarà mai en crisi, necessitem explicar el món i entendre el nostre paper en ell”, conclou.