Fa vuit mesos que l’agenda d’Svetlana Alexiévich està plena de compromisos. Des de llavors, la primera periodista guardonada amb el Nobel de Literatura (en l’edició de l’any passat) no ha deixat de participar en actes arreu del món que li han permès donar a conèixer i divulgar la realitat del seu país, Bielorussia, a través dels seus relats. En la que és la seva tercera visita a Barcelona, Alexiévich va ser convidada a la conferència La Veu de les Veus a la Fira d’idees & llibres radicals que va tenir lloc el 14 de maig a l’antiga fàbrica Fabra i Coats. Allà l’escriptora va compartir espai amb membres del col·lectiu SomAtents –un grup de periodistes i altres professionals que ensenyen a llegir els mitjans amb esperit crític, (www.somatens.com)– que van ser els encarregats de moderar l’acte i formular-li qüestions relacionades amb la seva obra literària i periodística.
En la seva intervenció, Alexiévich va explicar que dedica moltes hores a les entrevistes, que acostumen a ser llargues i profundes. Sessions en les quals afloren intimitats que acaben creant un vincle humà molt fort entre la periodista i la majoria dels entrevistats. Al ser preguntada sobre la naturalesa d’aquest vincle, l’escriptora també es va sincerar: “Si jo em fes aquesta pregunta, no em mouria. No donaria un pas. Quan m’apropo a una persona no tinc preguntes. No sóc sociòloga. Comencem a parlar de la vida, de coses quotidianes i llavors apareix el to humà. Per això és important ser una persona senzilla. M’interessen les persones creatives i reflexives, que pensin i visquin d’una manera conscient. I si tot això es dóna, aleshores comencem la conversa”.
Una altre tema que se li va plantejar feia referència al paper de la dona en els seus llibres. Concretament a “La guerra no tiene rostro de mujer” (1985). I si el seu missatge segueix sent vàlid avui en dia, en especial la veu de la dona en situacions de conflicte. “En aquella època –va explicar Alexiévich– treballava com a periodista i m’adonava que les dones veien que la guerra no era una qüestió d’heroïcitat. Vaig escriure el llibre en una època en què hi havia lleis que premiaven amb medalles a aquells que mataven a una persona. Per això no podia entendre l’entusiasme de la gent, el meu pare entre ells, quan parlaven de quants alemanys havien matat. El paper d’una infermera era comprovar en el camp de batalla si algú encara estava viu. Durant molt de temps el llibre anava d’editorial en editorial i no es va publicar fins que Mijail Gorbachov va arribar al poder”.
D’esquerra a dreta, Laia Seró, estudiant de periodisme i membre de SomAtents, Svetlana Alexsiévich i David Vidal, professor del departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB | Foto: José Luís Gómez Galarzo
Arribar fins al final
Durant la conferència Alexiévich va parlar de l’accident nuclear de Txernòbil, la guerra d’Afganistan i dels temps previs a la Perestroika. També va tenir un record pels companys periodistes assassinats que investigaven temes econòmics. “Aquesta és la nostra professió, no s’ha de tenir por i s’ha d’anar fins al final”, va dir. Per això va dedicar un record als periodistes que van fer la transició del periodisme a la literatura com Kapuscinksi i Soljenitsin, entre d’altres.
Durant la seva estada a la guerra d’Afganistan, Alexiévich va patir amenaces però no es va espantar i no va donar cap pas enrere. “Vaig veure coses que hauria desitjat no veure”, va admetre, però malgrat tot va pensar que no havia d’anar-se’n. “Havia decidit arribar fins al final, perquè qualsevol por es veu al text”, va afirmar
El somni de la revolució
També se li va demanar la seva opinió sobre el fet que les noves generacions semblin haver oblidat part de la història del seu país. Qui va formular la pregunta va afirmar que al carrer acostuma a veuen a joves amb samarreta amb la falç i el martell i posava en dubte si realment sabien què és el comunisme. “Els que vam fer la perestroika vam perdre”, va respondre. “Nosaltres –va prosseguir– som la generació que vam perdre aquest gran país. Encara hi ha nostàlgia en diferents regions. He vist en les residències d’estudiants obres de Troski, Engels i de Marx i, com va escriure Dostoievski, sempre hi haurà a Rússia joves que somiaran amb una nova revolució”.
En el tram final de la conferència el públic assistent, molts d’ells joves, van tenir l’oportunitat d’adreçar-se a Alexsiévich interessats per la metodologia a l’hora de recopilar material pels seus treballs, sobre si transcriu literalment el que li diuen les persones amb les que parla o si en fa una reelaboració posterior. L’escriptora va explicar que en aquest procés de recerca parla amb moltes persones, amb algunes fins i tot més d’una vegada. Alguns tenen històries molt interessants. Al final, però, el que fa és concentrar-lo tot en una idea.
L’acte va concloure amb la signatura de llibres per part de l’autora, tot i que es va haver de limitar a un per persona donada la llarga cua de gent que es va generar en un instant. Els interessats en seguir escotant la veu d’Svetlana Alexsiévich tindran l’oportunitat de retrobar-se amb ella a Kosmopolis (CCCB) el proper dimecres 18 de maig.
