Un total de 157 periodistes provinents de 27 països es van reunir del 14 al 17 d’abril a Barcelona per la sisena Trobada internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Una reunió bianual que serveix per coordinar els esforços individuals i col·lectius de tots els professionals de la comunicació interessats en aquest àmbit. En aquests quatre dies es van realitzar més de 60 presentacions i reflexions dividits en diferents debats. Report.cat resumeix els temes més comentats.

Unitat: la gran arma contra un patriarcat global

Unitat ha estat la paraula més repetida durant el congrés i és que totes les participants remarcaven que la discriminació de gènere és un fenomen global que no coneix de nacionalitats ni religions. “Un problema que afecta el 52% de la humanitat” va definir-lo la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, en el seu discurs de benvinguda. I l’única forma de combatre un fenomen tant extens és fer-ho globalment.

El mateix congrés ha estat un exemple d’aquesta recerca d’unitat. Per eixamplar l’abast de les jornades convocades per la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (RIPVG), aquestes s’han fet coincidir amb la trobada de la Xarxa Mediterrània d’Informació i Comunicació amb Visió de Gènere, que engloba periodistes de la ribera mediterrània, i la reunió de la recent formada Xarxa GAMAG-EUROPE que uneix comunicadors de la Unió Europea. D’aquest manera s’ha pogut expandir exponencialment la repercussió del missatge i s’ha aconseguit l’assistència de periodistes de quatre continents. Tot i les diverses trajectòries i procedències, totes han pogut constatar que lluiten contra el mateix mal.

Ja fa 18 anys que la RIPVG existeix i la seva feina tingut els seus fruits. La presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (XIDPIC.CAT), Montserrat Minobis, reconeix que en els últims temps “les lleis han avançat” encara que afegeix que “la seva aplicació no, degut a la falta de voluntat política”. Si de veritat es volen canviar les coses, doncs, és necessària una actuació coordinada i constant.

Internet: aliat i botxí

Aquesta unitat d’acció és més fàcil que mai gràcies a les novies tecnologies que faciliten la coordinació a nivell local i global. Les xarxes socials també es poden utilitzar com eines de visibilització de les dones, permetent-les saltar-se els mitjans tradicionals i arribar directament al públic. Per exemple, difonent fragments del mateix congrés van ser gravats i penjats a youtube per la seva posterior difusió.

Tanmateix, com va explicar la degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bunet, l’expansió de les xarxes socials també ha comportat un augment de la intimidació cibernètica i les amenaces. Uns atacs que en el cas dels periodistes se centren en les seccions de comentaris dels articles o vídeos. Tot i que ningú se salva dels trolls, hi ha col·lectius més vulnerables que d’altres com va demostrar l’informe del Guardian sobre la seva web. on s’hi pot llegar que “encara que la majoria dels nostres articulistes són homes blancs, hem descobert que els periodistes que reben més comentaris abusius no ho són. Dels 10 escriptors més atacats 8 són dones i els altres dos homes negres”(…). En l’altra cara de la moneda els 10 escriptors amb menys comentaris ofensius “Eren tots homes blancs”.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en un dels debats juntament amb la degana del Col·legi, Neus Bonet, Laura Pérez i Monserrat Minobis | Foto: Ignasi Renom

Feminització = Precarització

Les periodistes no són només les més atacades sinó que, a més, cobren menys. Com va explicar la presidenta de l’associació de periodistes del Perú, Zuliana Lainez, globalment el món del periodisme està sent feminitzat. Amb un major numero de noies que nois graduant-se cada any de les universitats tot indica que el futur de la comunicació serà femení.

Ara bé aquest canvi ha vingut acompanyat d’una precarització de les condicions laborals. Un fenomen que té múltiples causes però que les característiques del treball femení (menys salari, més temporalitat…) també s’hi han fet present. Una tendència desconeguda fins fa poc a on l’augment de dones en una determinat ofici no ha servit per millorar la seva situació laboral, sinó a empitjorar globalment el sector.

A més a més, tot i que són majoria, les dones continuen sota el sostre de cristall amb una restringida minoria ocupant posicions de responsabilitats. A Catalunya només hi ha una directora de diari, com és Esther Vera de l’ARA.

Els refugiats, exemple de la falta d’enfocament de gènere

La crisis dels refugiats és i serà un dels grans temes mediàtics de l’any. Diverses ponents han constatat com la cobertura informativa ha tendit a fer invisibles les dones refugiades, malgrat que des de l’octubre del 2015 representen la meitat dels nouvinguts.

Com explicava Abir Fehir, periodista de Tunísia, a finals del 2015 a Síria hi havia 69.000 viudes i més de 19.000 criatures orfes de pare. “En una societat conservadora com la siriana”, apuntava, la pèrdua del cap de família significa “quedar-se sense recursos econòmics i en molts casos sense casa”. Les dones en aquesta situació tenen moltes més possibilitat d’acabar amb màfies patint atacs que van des de la simple estafa al matrimoni forçat.

La falta de reportatges i programes que parlin de les seves necessitats especifiques i que posin el focus en les violències que poden patir durant el trànsit, fa que molts governs no prenguin mesures per reduir els riscos d’un col·lectiu especialment vulnerable, malgrat que des de l’octubre del 2015 la portaveu de l’ACNUR, Melissa Fleming, subratlla la necessitat que les organitzacions i les autoritats adoptin creïn polítiques especifiques per protegir-les.

Tot i que les dades anteriors són certes, s’ha d’anar en compte alhora de descriure les dones refugiades com elements passius del procés, especialment si es recorren els estereotips típics de la dona indefensa amb menors al seu càrrec. Tal com denuncia, Sissy Vovou, de Grècia, sempre es lliga les dones refugiades amb la seva condició de mare i això fa que “el dret de les dones a immigrar soles no sigui contemplat”. Mentre als homes se’ls reconeix la iniciativa individual de voler canviar de país, les dones apareixen representades com a part d’una unitat familiar, a on el col·lectiu ocupa el primer lloc en tota presa de decisions sense que la seva voluntat personal tingui cap pes. Per això tendeixen a ser mostrades com a reactives a la situació, però mai com agents actius.

Aquest enfocament, afirmava Vovou, ajuda a crear un relat on les refugiades apareixen com persones amb“ una situació social inferior i més sotmeses al patriarcat” i d’aquí a la idea que “la seva arribada debilitaran els drets guanyats per les dones locals”. Una tesis molt utilitzada per les formacions xenòfobes europees.