El passat 3 d’abril, el Consorci Internacional de Periodisme d’Investigació (ICIJ, en les seves sigles en anglès) va fer públic els coneguts com Papers de Panamà, la investigació més gran de la història del periodisme en nombre de documents treballats. L’ICIJ i 360 periodistes de 76 països van estar més d’un any treballant sobre una filtració provinent des d’un despatx d’advocats que, en un principi, va arribar a la redacció del rotatiu alemany Süddeutsche Zeitung. Degut al volum d’informació, però, els responsables d’aquest diari van haver de recórrer a l’ICIJ, un consorci depenent del Centre per la Integritat Pública, una organització privada sense ànim de lucre -depenent de donacions-.

El Papers de Panamà han resultat ser la major filtració de la història gràcies a més d’11,5 milions de documents del despatx panameny d’advocats Mossack Fonseca, que ha destapat com personalitats conegudes de tot el món han estat relacionades amb la creació de societats offshore, empreses que es creen a un paradís fiscal amb l’objectiu d’ocultar el patrimoni i/o els titulars reals de la societat. Entre d’altres noms, Leo Messi, Pedro Almodovar, el ministre en funcions José Luis Soria i el primer ministre britànic David Cameron són alguns dels implicats en l’escàndol.

Més enllà de les conseqüències polítiques i socials que ha provocat la publicació d’aquesta filtració, els Papers de Panamà posen en boca de tothom l’ICIJ i, per sobre d’aquesta organització, es reivindica el periodisme d’investigació, que havia estat un dels principals damnificats de la crisi econòmica als mitjans de comunicació. “El primer lloc de feina que cau als mitjans davant la crisi és el del periodista d’investigació” afirma Mar Cabra, editora de l’ICIJ. En aquest sentit, el treball de l’ICIJ és “unir forces entre mitjans internacionals que no són competència entre ells” per realitzar investigacions que són impossibles d’imaginar en un únic mitjà.

Aquesta macro filtració sembla també mostrar una nova forma d’entendre el periodisme d’investigació. Si abans la investigació s’entenia reduïda a un petit grup dins una redacció envoltat de secretisme, ara la col·laboració entre mitjans i periodistes –alguns d’ells freelance– és clau per posar noms, cognoms a molts dels que apareixen en aquests documents. Així ho assegurava Marina Walker, directora adjunta de l’ICIJ, que en una entrevista la setmana passada a TV3 lloava el treballa dels periodistes que ella anomena ‘locals’ –els responsables de la investigació a cada país–. Gràcies a la “mirada aguda dels periodistes locals”-afirma Walker- “s’ha aconseguit relacionar testaferros amb polítics”.

Però l’ICIJ no substitueix en cap cas el treball dels mitjans, que són els responsables d’editar la informació i investigar-la. “No substituïm res, només es coordina el treball”, explica Mar Cabra, que té clar que és d’aquesta manera –amb una cooperació professional– com s’entén el periodisme d’investigació en el futur. “Si el crim i els delictes són globals, el periodisme també ho ha de ser”, assegura.

Els mitjans amb els que l’ICIJ treballa són escollits des de la seva petita seu de Washington basant-se en un criteri de selecció dels periodistes amb els que es comunica per realitzar aquests treballs. En el cas dels Papers de Panamà, han estat tres periodistes d’El Confidencial i La Sexta els que han treballat en coordinació amb l’ICIJ des d’Espanya. “Tenim una sèrie de periodistes fitxats i ens posem en contacte amb ells”, detalla Cabra sobre el funcionament de l’ICIJ. Els mitjans es guanyen la possibilitat de publicar la feina el resultat final de la investigació estalviant els recursos que haurien d’invertir si volguessin fer la feina per sí mateixos.: “Si El País va posar 15 persones a treballar amb Wikileaks, El Confidencial ha posat tres per aquesta investigació”, explica Cabra.

D’altra banda, els freelance que també treballen en investigacions com aquesta amb l’ICIJ tenen dos tipus de relació amb el Consorci, segons detalla Cabra: o bé són contractats per el període que dura la investigació o treballen amb l’ICIJ per després vendre els resultats de la investigació als mitjans locals. Un exemple d’aquest treball freelance el trobem a Islàndia, un dels països on més rebombori ha creat la filtració –el primer ministre ha hagut de dimitir-. Segons Cabra, el periodista islandès que va ajudar a destapar el cas és un periodista autònom que ara ha obert un crowdfunding per obrir el seu propi mitjà de comunicació i seguir destapant històries.

Periodisme de dades i tecnologia

Si alguna cosa tenen clara des de l’ICIJ és que la macro investigació dels Papers de Panamà, així com d’altres que aquest Consorci ha portat a terme amb anterioritat, “no hagués estat possible sense la tecnologia actual”. “Imagina’t rebre la quantitat de dades dels Papers de Panamà en caixes, com va passar en el seu moment amb els Papers del Pentàgon”, expressa Mar Cabra, en referència a l’informe secret del Departament de Defensa dels Estats Units sobre la implicació d’aquest país al Vietnam entre 1945 i 1967 i que es va publicar, en diferents articles, al New York Times al 1971. En aquest sentit, l’editora de l’ICIJ reivindica la tecnologia que com el punt diferencial que “ha elevat a la enèsima potència el periodisme d’investigació”.

A més, explica Cabra que el periodisme d’investigació “ja no s’entén sense les dades”. El treball amb aquestes ja és una part essencial del periodisme d’investigació i revela moltes més conclusions que la filtració en sí mateixa. La combinació de la tecnologia i les dades dóna fruits com les conclusions presentades per més de 300 periodistes d’arreu del món. El seu treball als Papers de Panamà és una pista de com ha de funcionar un periodisme d’investigació més global i cooperatiu, que serà com s’entendrà aquest periodisme a partir d’ara.