Spotlight, guardonada com a millor pel·lícula  i millor guió original als Oscars, és el film del moment. Dirigida per Thomas McCarthy, ha acumulat grans crítiques, nombrosos guardons i un èxit de públic. La pel·lícula, brillant, sintetitza en dues hores la investigació que al 2002 va realitzar un equip, anomenat  Spotlight, de quatre periodistes del Boston Globe i que va destapar els escàndols de pederàstia comesos al llarg de dècades per capellans de Massachussets. Una investigació que va escandalitzar l’opinió pública, va sacsejar l’Esglèsia catòlica i va ser mereixedora d’un premi Pulitzer.

Fins aquí, tot perfecte. El problema és quan un cau en la temptació de comparar. S’està fent el periodisme d’Spotlight a casa nostra? “Nooooooo, en negreta, lletra gran i sostingut. No es fa”, afirma, sense reserves, Eduardo Martín de Pozuelo, redactor en cap d’Investigació de La Vanguardia. En aquest mateix sentit també apunta Francesc Valls, fins fa poc subdirector d’El País, que admet que “el periodisme d’investigació que relata Spotlight malauradament o no es fa o s’està fent a molt petita escala a Catalunya”.

El principal problema és que el periodisme d’investigació és car, molt car. Julia Cagé –doctora en economia per la Universitat de Harvard– ho explica al seu llibre Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2015). “El cost d’un periodista d’investigació pot ascendir a més de 250.000 dòlars anuals per un mitjà de comunicació, entre salaris i despeses, tot i que aquest periodista produeixi un nombre relativament reduït d’articles”, escriu. Cagé també ens recorda que els vuit mesos d’investigació dels periodistes del Boston Globe van costar-li un milió de dòlars al diari, sense tenir en compte els milers de dòlars de les despeses judicials.

“Les empreses periodístiques –explica Francesc Valls– compassen la seva activitat amb la crisi. Es evident que en èpoques com l’actual, son molt més vulnerables i això pot comprometre seriosament la seva independència i la vida del periodisme més genuí: el d’investigació. Per tant, a menors recursos i a més vulnerabilitat es rasca menys. I això perjudica no solament el periodisme sinó, també, el més important: l’existència mateixa i l’alimentació de la consciència crítica a la societat. Hi ha pocs mitjans que garanteixin equips d’investigació i en aquests moments es puguin permetre  un equip dedicat durant mesos a una notícia”.

Sense mitjans

Però no tothom ha aplicat les retallades igual. El Boston Globe també s’ha vist obligat a retallar en algunes àrees de la redacció, però l’equip Spotlight ha estat reforçat, passant de quatre a sis periodistes. Aquí, en canvi, s’ha preferit anar en una altre sentit. I si no investiguem prou, el periodisme s’està quedant enrere? “Òbviament, sí. És com si a un metge li treus les medicines, l’instrumental i tot el necessari per al seu ofici i li dius que curi. No pot fer-ho per molt bon metge que sigui. Podrà diagnosticar i fins i tot albirar una epidèmia, però no podrà fer res per evitar-ho. A Catalunya i Espanya hi ha desenes de periodistes capaços d’aixecar qualsevol tema, però estan sense mitjans i literalment passant gana”, adverteix Martín de Pozuelo.

A més de ser un periodisme quasi inexistent, alguns volen penjar-se medalles que no es mereixen. “Grans mitjans fan veure que el practiquen posant l’etiqueta d’’investigació’ al que és un rastreig periodístic (reportatge) de segon curs de Ciències de la Informació”, critica Martín de Pozuelo. “Bé és cert –prossegueix– que a l’hora d’investigar un assumpte com el d’Spotlight és necessària una pista sòlida inicial, però un cop es té la pista és imperatiu que el mitjà hi cregui, aposti per ella i estigui disposat a invertir vuit mesos de sou i les despeses de quatre periodistes –que mentrestant no faran una altra cosa– sense garantia total d’èxit. Una bona investigació periodística real no coneix el seu final encara que tingui una meta i aquest final pot consistir en no aconseguir el reportatge. Aquest risc cal assumir-ho. Els directors dels mitjans espanyols admiren aquest periodisme, se’ls omple la boca de la seva excel·lència quan el compren fet, però no s’arrisquen a practicar-lo. Es fa alguna cosa, a força de periodistes franctiradors que tenen moltíssim mèrit”.

Freelance en precari

Aquests ‘franctiradors’ als quals es refereix Martín de Pozuelo són freelance. Autònoms que per compte propi –i assumint tots els riscos– han agafat bona part del relleu d’una feina que anys enrere feien els grans mitjans. Perquè durant dècades, els diaris van ser els que lideraven les investigacions importants. Rotatius com La Vanguardia, El País, El Periódico de Catalunya o El Mundo, per posar alguns exemples, van publicar grans exclusives gràcies a equips de professionals que, alliberats de cobrir el dia a dia, podien dedicar temps i recursos per investigar a fons.

Cartell de la pel·lícula

Xavier Vinader –tot un referent del periodisme d’investigació– recordava el 9 de febrer del 2011, durant un homenatge que li va retre la facultat de Comunicació Blanquerna-Universitat Ramon Llull, que el periodisme d’investigació va viure uns anys daurats al final dels governs del PSOE, quan van aparèixer els GAL, la corrupció política, el ‘cas Guerra’… “Els últims cinc anys del període socialista van ser de crispació política absoluta i la tasca dels periodistes d’investigació va ser decisiva”, assegurava Vinader. Després, però, va sorgir el ‘periodisme de dossier’, filtracions interessades que degraden aquell tipus de periodisme i, segons recordava Vinader, es va iniciar “una davallada que no ha parat”. L’arribada de la crisi va acabar de sepultar aquell periodisme combatiu. Els equips d’investigació van ser suprimits. Eren un luxe, deien, que no es podien permetre. “El principal objectiu dels diaris és guanyar diners. I els equips d’investigació, per les seves pròpies peculiaritats, són entitats que moltes vegades escapen del control del mitjà, costen molts diners, generen tensions dins les redaccions, pensen i actuen autònomament i graten on altres no volen que es faci. En definitiva, es tornen incòmodes i són una font de problemes que no beneficia en res els propietaris dels mitjans. Per això no els propicien”, criticava el veterà periodista.

Xavier Vinader va morir el passat 9 abril als 68 anys. I amb ell potser també se’n va anar una manera compromesa i valenta d’entendre la professió. Mesos després, Svetlana Aleksiévitx guanyava el premi Nobel pel seu periodisme de denúncia de llarg format, i ara Spotlight s’emporta l’Òscar a la millor pel·lícula. Paradoxalment, però, tot això passa enmig d’una crisi del periodisme, sobretot de la premsa escrita, i en un moment on els textos són cada cop més curts i la investigació és quasi inexistent.

Pregunta incòmoda

Per això, en aquest context, fa por pensar què hauria passat si els milers d’abusos sexuals que van descobrir els periodistes del Boston Globe –van arribar a publicar fins a 600 relats de víctimes– haguessin tingut lloc aquí. Portem setmanes parlant dels presumptes abusos comesos al col·legi Maristes Sants-Les Corts i d’altres casos apareguts arran d’aquest cas. Tot s’ha sabut, però, per la denúncia inicial del pare d’un menor que va ser-ne víctima. I aquí ve la pregunta incòmoda: i si s’hagués donat aquí un cas similar a Boston, amb una església influent i milers de casos amagats? Qui hauria tingut els recursos i el temps per investigar-ho? La resposta és més que evident.

Així doncs, Spotlight és un gran film, però també ens despulla les misèries de la professió. Perquè sinó ens creurem una falsedat. La mentida d’Spotlight no és el seu contingut en si mateix, sinó la sensació que se’n desprèn, pensar que aquest periodisme encara es practica. La mentida d’aquesta brillant pel·lícula, és doncs, la fal·làcia d’un periodisme que en molts mitjans ja va passar a millor vida.