Segons un informe del Ministeri espanyol de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, amb data del 18 de setembre del 2015, un total de 65 persones han estat víctimes durant aquest any, del conflicte de violència de gènere. D’aquestes, 30 dones varen ser assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, nou homes es varen llevar la vida (a l’informe són anomenats ‘agressors’) i 26 menors es varen quedar orfes per aquests fets. Respecte a les dades de menors assassinats a les mans dels seus progenitors a l’estat espanyol, s’explica que en l’última dècada han estat 44, dels quals 26 durant el règim de visites als seus pares.

Així comença la majoria d’articles que parlen sobre la violència de gènere. Només enunciar les xifres dista molt d’aportar les raons d’aquest conflicte, que es perpetua en el temps i que es no va començar a tractar informativament a l’estat espanyol fins a finals dels anys noranta, quan un cas de violència de gènere va despertar la consciència col·lectiva.

Va ser concretament arran dels maltractaments soferts per Ana Orantes a mans del seu marit, denunciats a través d’un programa de Canal Sur. Dies després, el seu marit la va cremar viva. A l’Ana, la seva confessió pública li va costar la vida, però la tragèdia va servir per a permetre que els mitjans de comunicació denunciessin un conflicte que, fins aquell moment, estava plenament normalitzat en una societat patriarcal caracteritzada pel masclisme. El seu assassinat va ser un dels detonants de les reformes penals que van culminar en la Llei Integral contra la Violència de Gènere.

El pas següent va consistir a dissenyar manuals i elaborar lleis que es van començar a aplicar gairebé deu anys després. A més, les pressions rebudes d’Europa i la solidaritat demostrada per les dones de tot l’estat espanyol, va permetre la creació de plataformes i associacions que van començar a sensibilitzar sobre com identificar, tractar i solucionar aquest tipus de violència física i psicològica. Un problema que afecta principalment a dones, nens i nenes i que, per tant, atempta contra l’estructura necessària per a l’estabilitat emocional de qui creix en una família.

En el cas del tractament de la informació sobre els conflictes de violència de gènere, en els últims deu anys, han sorgit diverses iniciatives en formats de codis de conducta, manuals i protocols que han incidit poc o gens, en aconseguir que les notícies tractin el conflicte com un simple succés. Els assassinats de dones per part de les seves parelles o exparelles segueixen sent presentats com a crims passionals o com a conflictes familiars. Les fonts citen a veïns i familiars i amb aquesta acció, sense adonar-se, aporten una imatge sensacionalista a l’element informatiu.

El sociòleg norueg Johan Galtung (i principal fundador de la disciplina dels estudis per la pau i resolució de conflictes i precursor del Periodisme de Pau) ens recorda que en periodisme no s’hauria d’abandonar el conflicte fins que no n’apareix un de nou. Es a dir, que des del punt de vista del periodisme de pau, caldria parlar periòdicament de la violència de gènere i sensibilitzar sobre el conflicte a la societat i no pas limitar-se a informar del tema cada vegada que hi ha una nova víctima. En canvi, el que ens trobem habitualment als mitjans és que només es recupera el tema quan es produeix un nou assassinat.

Al gener del 2004, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) va redactar unes Recomanacions sobre el tractament de la violència de gènere als programes informatius i entreteniment als mitjans de comunicació. En 12 punts, l’ADPC resumeix en quins aspectes d’aquest conflicte els mitjans haurien d’investigar, escriure i fer el seguiment dels fets quan la violència de gènere és present. A aquestes recomanacions s’hi pot afegir la conveniència d’entrevistar a tots els actors que intervenen en el conflicte, incloent-hi els que treballen per evitar que es tornin a produir, com per exemple les administracions o els experts que puguin aportar elements per entendre les causes i trobar possibles solucions.

Però la tasca no acaba aquí, i així ho demostra el cas de la mateixa Ana Orantes, mare de vuit fills que van quedar orfes en ser assassinada a mans del seu marit. Vuit anys més tard, Jesús Parell, un d’aquests fills, va ser detingut per maltractar a la seva parella. Aquesta vegada les declaracions que va cercar la premsa van ser les de la germana del fill maltractador, Raquel Orantes, qui havia renunciat al cognom patern després de la mort de la seva mare. Va demanar que el seu germà fos jutjat com un maltractador més però, al mateix temps, va advertir que el seu germà també havia estat una víctima d’aquest mateix tipus de violència. “Potser va ser l’ambient que va viure de nen el que li ha empès a fer això”, va suggerir. Jesús Parell havia abandonat la casa familiar als 13 anys, fugint dels cops que el seu pare donava a tota la família.

A dia d’avui, cal lamentar que aquesta errònia inèrcia periodística continua vigent i segueix ocultant al receptor la informació necessària sobre les causes estructurals que es troben al darrera d’aquesta mena de crims. Actualment se segueix publicant les xifres de les dones assassinades als titulars o als primers paràgrafs, incidint en el sensacionalisme que aquesta mena de dades comporta. La construcció de les notícies d’aquesta mena continua semblant estar feta en sèrie i encara no s’ha entès per part de l’emissor que del que es tracta en última instància és de crear consciència i sensibilitzar al lector davant la violència de gènere. Es indispensable evitar, per tant, el simple recompte de xifres, que sempre acaba, inevitablement, per difuminar i deshumanitzar el conflicte.

Alguns exemples de mala praxis:

– 26 niños asesinados por su padre durante el régimen de visitas. En la última década, el número de menores muertos por violencia de género asciende a 44. (El Mundo.es 02/08/2015)

– Un crimen de género cada dos días: Cinco mujeres y el novio actual de una de ellas mueren a manos de sus parejas o ex parejas en 13 días de julio, que suma en una quincena más asesinatos que cualquier mes (El Mundo.es 16/07/2015)

– El parricidi de Castelldefels eleva a 23 les víctimes de violència masclista el 2015: Els 23 casos comptabilitzats i els sis en investigació d’aquest exercici suposen el menor registre en els últims 10 anys. (La Vanguardia 2015.08.07)

– Cinco víctimas mortales por violencia machista en una sola jornada. Dos niños de cuatro años y seis semanas figuran entre los fallecidos (El País, 31/03/2015)

Si analitzem aquests titulars, cal que ens preguntem què aporta al lector el fet de saber el nombre de pares i marits assassins en la darrera dècada. També cal qüestionar-se quin conflicte social ens planteja el fet d’informar sobre el que pensaven els veïns respecte a la parella afectada (‘Semblava molt feliç’; ‘Es barallava constantment’…). D’altra banda, cal plantejar-se quin sentit té que la violència de gènere sigui d’actualitat tan sols quan es produeix un nou assassinat i. sobretot, quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant un fenomen que afecta no només a les dones víctimes, sinó a les seves famílies i als seus agressors.

Un lector crític esperarà del periodista que, a més de xifres, la noticia que ha redactat aporti informació rellevant sobre les múltiples perspectives del problema. Com ja hem explicat, aquesta lectura exigent requerirà que tots els actors implicats hagin estat entrevistats i es demanarà al periodista que hagi revisat l’hemeroteca, per tal de determinar si el cas que l’ocupa manté reminiscències familiars d’algun cas anterior.

La resolució de conflictes i la construcció d’un periodisme de pau van de la mà i reclamen respecte, seriositat, implicació, investigació i responsabilitat per part del periodista que accepta el repte d’informar d’un tema sempre complex i tràgic, com és el de la violència de gènere.