No és notícia que el nostre entorn està cada vegada més digitalitzat, i sense previsió que aquesta tendència hagi de canviar en un futur. L’ús de dispositius digitals i de les xarxes socials forma part del dia a dia de les persones i, en molts casos, de manera indivisible. Infants i adolescents no n’estan al marge, i des d’edats primerenques, ja en són usuaris.

Segons l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància de Barcelona publicades en un informe de l’Institut de la Infància i l’Adolescència, gairebé la meitat dels infants d’entre deu i onze anys ja tenen mòbil, i la xifra arriba al 100% dels enquestats en la franja d’edat dels tretze als disset anys.

Per altra banda, analitzant els canals d’informació que utilitzen, segons l’enquesta Òmnibus de la Generalitat de Catalunya (2022) recollides al butlletí informacional del CAC “el 83% dels joves de 18 a 34 anys s’informen a través de xarxes socials i 2 de cada 3 ho fan per mitjans digitals”. Per tant, els joves estan a les xarxes, però saben com tenir una dieta mediàtica saludable?

Xatejar amb els amics, navegar a través de les xarxes socials, la cerca d’informació o l’entreteniment en general, podrien ser exemples d’un ús lúdic del mòbil. A priori, no genera una sensació de perillositat pels adolescents, però és sabut que els filtres del contingut que hi ha a Internet són cada vegada més inexistents i que hi ha una gran quantitat de contingut nociu, de tota mena, que circula lliurement i arriba a les pantalles dels més joves. Des d’imatges o vídeos inapropiats, fins a la difusió de missatges i informacions falses o enganyoses, ja siguin sobre política, ciència, salut i altres temes transcendentals pel desenvolupament personal dels adolescents.

Qualsevol persona, amb un mòbil, pot difondre tota mena de missatges, sense quasi cap control ni filtre per part de les plataformes, i aquests missatges arriben a milers d’usuaris. Un procés que es repeteix cada dia, constantment, de manera que navegar per les xarxes socials sovint és sinònim de rebre una allau d’informacions i notícies diverses. Per això és important qüestionar-se si el contingut que es consumeix a través d’internet és fiable i verídic, i sobretot qui està emetent el missatge. Contrastar la informació i verificar les fonts és clau, però val a dir que sovint no és senzill si no es tenen els recursos que podria tenir un professional de la informació. Per tant, com ho han de fer els adolescents?

Iniciatives diverses

Actualment, l’educació mediàtica no forma part del currículum escolar, però des de la voluntat d’algunes entitats, s’han impulsat diverses iniciatives perquè els alumnes en tinguin nocions un cop acabat el cicle formatiu.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va posar en marxa l’EduCAC, un seguit d’unitats didàctiques a disposició de professors, escoles i famílies per promoure, entre l’alumnat, un esperit crític amb la informació, els mitjans de comunicació, la publicitat i acotar quines serien unes bones pràctiques amb l’ús d’Internet.

Segons fonts del CAC, aquests recursos han tingut un augment significatiu de la demanda des del 2019, any en què va començar el projecte, la qual cosa indica l’interès creixent per apropar l’educació mediàtica als alumnes.

Per la seva part, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va impulsar fa setze anys un projecte similar (Premsa a les escoles) amb l’objectiu de fomentar l’esperit crític dels joves a l’hora d’informar-se a través de les xarxes socials i Internet. Des que la seva creació el 2009, coincidint amb l’auge de les primeres xarxes socials, més de 25.000 alumnes de 700 centres educatius han participat en aquests tallers, que també ha comptat amb la implicació de 300 periodistes col·legiats. I des del 2023, gràcies al suport de la Comissió Europea, el projecte ha ampliat la cobertura: ha beneficiat 6.100 estudiants amb una valoració mitjana de nou sobre deu per part dels centres educatius.

En aquest sentit, al març el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Representació de la Comissió Europea i l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona van reafirma el seu compromís amb l’educació mediàtica a les aules i amplien l’abast del programa amb cent nous tallers adreçats a alumnes d’ESO i batxillerat. Els tallers, gratuïts per als centres educatius interessats, tenen lloc al llarg del 2025 a les quatre províncies catalanes.

Originalment, Premsa a les escoles estava orientat a ensenyar com és la feina d’un periodista i com funciona un mitjà, però així com manera que la comunicació ha canviat, la manera d’ensenyar la comunicació, també ha canviat. Això s’ha traduït en el que avui és l’EduMèdia, que consisteix en una sèrie de tallers que es fan les aules, conduïts per periodistes col·legiats que han rebut formació especialitzada i que, per tant, disposen de la certificació necessària per dur-les a terme. Uns tallers que pretenen donar eines als més joves per poder qüestionar-se el que llegeixen o veuen, preguntant-se qui és la font d’informació, si és fiable i quina autoritat té per difondre certs missatges.

Saber diferenciar

“Ens trobem que hem d’explicar sovint que és un influencer, o un creador de contingut, ja que avui en dia qualsevol ho pot ser”, assegura Xavier Puig, cap de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya. “Alguns són periodistes i poden estar subjectes al codi deontològic, però molts altres no, i el que volem és que els joves tinguin una certa habilitat en poder descobrir qui ho és i qui no ho és”, afegeix.

Segons Puig, la idea clau per aconseguir fer valdre la feina d’informar és entendre la diferència entre el que publica un periodista i el que publica un creador de contingut que no és un professional de la informació. En el primer cas, la persona que informa està subjecte a un codi deontològic, hi ha hagut un contrast d’informació previ a la publicació i hi ha un tractament informatiu que dona veracitat a la informació. En canvi, en molts dels canals de comunicació pels quals els joves s’informen no es pot garantir aquesta rigorositat perquè molts dels usuaris que publiquen la informació no estan subjectes a cap codi.

Un altre factor a tenir en compte i que també s’explica als tallers és que, tal com afirma Puig, “és important que se sàpiga que la informació va molt dirigida, perquè hi ha molts interessos darrere, que no controlen ni els usuaris, ni les mateixes plataformes”. A més, la idea que es vol transmetre en els tallers és que, sense poder canviar el fet que els joves s’informin a través de les xarxes, es busca que es qüestionin el que llegeixen o veuen. “Volem que tinguin una ment oberta, i així poder tenir una societat crítica, donat que sense una societat crítica, la democràcia no funciona”, conclou.

El programa Premsa a les Escoles, que funciona des del 2009, s’ha convertit en EduMèdia. Foto: Col·legi de Periodistes

Causes de la desinformació

Cristina Valentí, és una periodista amb experiència impartint aquests tallers, a finals de l’ESO i Batxillerat. Els seus tallers estan enfocats a entendre que és la desinformació, i a saber diferenciar una veritat d’una mentida. Explica que els alumnes amb els quals ha treballat són conscients del que és una notícia falsa, però, en canvi, no els queda prou clar que és la desinformació. Per això, els seus tallers tenen l’objectiu d’ensenyar que la informació ha de ser de qualitat i de fonts amb autoritat. A més a més, es dona eines perquè els joves usuaris puguin fer un procés de verificació de la informació que reben amb verificadors ja existents.

La periodista afegeix que els seus tallers estan basats a posar exemples de continguts d’Internet que afavoreixen la desinformació i, amb els alumnes, investiguen la procedència de la informació, per tal de concloure si és verídic o no. Amb aquest procés, assegura, els alumnes prenen consciència de la mena de continguts que circulen a les xarxes i de seguida s’enganxen al taller, ja que veuen que és un tema que els afecta directament.

Valentí explica que una de les preguntes que més es fan els alumnes és perquè algú té interès a llençar una notícia falsa. Els costa entendre quina motivació hi ha al darrere de la desinformació. Però un altre tema que s’explica al taller, i que està relacionat amb la pregunta anterior, és que les xarxes socials són empreses i, per tant, models de negoci amb interessos al darrere, que funcionen amb algoritmes opacs que gestionen continguts que no han passat cap filtre. I que, en conseqüència, són el caldo de cultiu ideal per la viralització d’informació enganyosa.

Reclam de tallers i eines

Segons expliquen tant des del Col·legi de Periodistes com des del CAC és que aquests projectes que impulsen són cada cop més sol·licitats per les escoles. I a més, respecte als tallers, hi ha un reclam perquè s’adaptin a les circumstàncies actuals del panorama comunicatiu, en concret a la irrupció de la intel·ligència artificial, que complica més la feina de destriar el que és verídic i el que no.

Amb l’afegit que els coneixements que els docents tenen sobre IA i informació no necessàriament han de ser profunds, i per aquest motiu, les escoles demanen que siguin els periodistes els que expliquin i facin els tallers sobre educació mediàtica.  Això obre la porta a si l’educació mediàtica ha de formar part del currículum escolar dels adolescents.

Davant d’això, Laura Pinyol, vicepresidenta del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, explica que hi ha dues visions diferents. Per una banda, una “visió transversal i competencial de l’educació mediàtica, entesa com a llenguatge [digital] intrínsec a la societat, amb el qual els alumnes s’hi relacionen des de petits, també amb l’ús de les tecnologies digitals”. Per altra banda, una altra que va més enllà i “advoca per una matèria específica dins del currículum escolar”, la qual cosa requeriria una reforma d’aquest i, per tant, una reforma educativa a escala legislativa. “Si es regulés, es donaria una situació d’oportunitats més igualitària, però s’han de tenir en compte la complexitat de cada centre i les dificultats per implementar-ho”, admet.

Docents i centres compromesos

Actualment, l’educació mediàtica no és una matèria escolar, i segons la vicepresidenta “com que no hi ha matèries específiques sobre educació mediàtica, la seva aplicació depèn de diversos factors, com serien la complexitat a l’aula i el projecte educatiu del centre”. “Certament, a l’ESO hi ha matèries optatives que contemplen l’alfabetització mediàtica, i aquí sí que hi ha docents molt compromesos, però queda reduït a un grup petit d’alumnes”, afegeix.

Fins ara, doncs, la introducció de l’educació mediàtica a les aules depèn de l’interès d’un professor o d’una escola, i són els docents o els centres com a particulars que sol·liciten els tallers o els recursos que s’ofereixen. Però en cap cas es fa des de l’administració pública.

El terreny de la informació, doncs, és competència d’un professional de la comunicació, i potser és des del periodisme des d’on s’ha d’obrir el debat sobre com aconseguir que els usuaris de les xarxes socials i d’Internet, principalment els joves, tinguin una dieta mediàtica adequada. Certament, l’alfabetització informacional també és necessària en altres segments poblacionals, ja que la societat en general, independentment de l’edat, l’ocupació o els coneixements tecnològics, està exposada a informació falsa o enganyosa, i fora bo aconseguir una dieta mediàtica saludable per tothom, per lluitar en la mesura del possible, contra la desinformació que distorsiona la realitat que ens envolta.