El periodisme és, per naturalesa, una tasca de descoberta. Més enllà de les paraules, allò que es comunica de manera inconscient o sense verbalitzar juga un paper clau en qualsevol entrevista. En un context en què els entrevistats solen estar preparats per controlar el seu discurs i on la informació circula amb immediatesa, el repte per al periodista és captar matisos, contradiccions i gestos que poden revelar emocions o intencions amagades. I és aquí on entra en joc la comunicació no verbal.

Sovint, la informació més significativa no es troba només en el contingut verbal, sinó també en el to, la mirada, les pauses o els moviments del cos. Un gest esquiu o un canvi subtil en la postura poden ser més reveladors que una resposta perfectament articulada.

Per aprofundir en aquest àmbit i oferir eines útils per al treball periodístic, recollim els consells de tres especialistes en comunicació no verbal (Nelson Hernández, analista conductual i docent de la Universitat USMA de Panamà; Pilar Papiol, formadora en comunicació i experta en coherència comunicativa i valors, i Anna Morros, psicòloga i formadora en habilitats personals, socials i de lideratge) que ajuden a entendre com el llenguatge corporal pot qüestionar el discurs, i com entrenar-se per captar aquests signes amb més precisió.

Un detector de veracitat

Per a Nelson Hernández, la importància del llenguatge corporal en el periodisme és innegable: “El cos no menteix. Pot ocultar, pot disfressar, però sempre hi ha un detall, una fissura en la posada en escena que revela la veritat”, afirma. La comunicació no verbal actua sovint com un detector de veracitat que complementa —o delata— el discurs de l’entrevistat. En la mateixa línia, Pilar Papiol descriu el llenguatge corporal com “un subtítol emocional” que acompanya les paraules i pot confirmar o contradir el que es diu. Si un entrevistat, per exemple, assegura que està tranquil, però el seu rostre mostra microexpressions d’ansietat, aquesta incongruència pot ser una pista que l’estat emocional real no coincideix amb el seu discurs. Ara bé, Papiol adverteix que “no cal convertir el llenguatge corporal en una bola de vidre”. No és, doncs, un mecanisme infal·lible per detectar mentides, però sí, tal com apunta, “una brúixola que assenyala emocions subjacents”.

No caure en mites falsos

Tant Hernández com Papiol insisteixen a no caure en mites ni llegir signes aïllats. “No és cert que qui evita el contacte visual està mentint”, diu Hernández. “Un bon mentider pot mirar-te fixament i parpellejar menys per assegurar-se que el creus. És el que anomenem ‘mirada cobra’”, afegeix. Papiol hi coincideix: l’error més habitual és treure conclusions d’un sol gest. Encreuar els braços o mirar en certa direcció no són indicadors universals d’engany. “La clau és el context i la coherència entre paraules, gestos i situació”, afirma. Per això, assegura Papiol, cal observar patrons: “La comunicació no verbal és com un mapa. Un sol punt no diu res, però diversos punts creen una ruta”.

Reaccions davant del malestar

Ara bé, com podem detectar aquestes incongruències i indicis de possible engany durant l’entrevista? Hernández recomana parar atenció a quatre elements clau que sovint revelen més que el discurs: les reaccions immediates a preguntes delicades, els canvis en el to de veu, els gestos i la postura general del cos. Per exemple, davant d’una pregunta incòmoda, el cos de l’entrevistat respon abans que la ment pugui controlar-lo: un moviment sobtat cap enrere, ajustar-se la roba o apartar els peus poden indicar malestar mentre que un canvi brusc en la postura just després d’una pregunta compromesa pot delatar que s’ha tocat un punt sensible.

Gestos que delaten

En l’àmbit vocal, una resposta massa ràpida i fluida pot indicar que estava preparada, mentre que un retard excessiu a l’hora de contestar pot evidenciar que l’entrevistat està construint la mentida en temps real. També cal observar gestos com jugar amb els botons de la jaqueta, tocar-se els cabells o fregar-se el coll. Moviments, sovint inconscients, que apareixen per alleujar la tensió. Igualment, la postura corporal també dona pistes: una rigidesa exagerada o una inquietud constant sovint revelen incomoditat o intent de control.

Antoni Bassas entrevista a l’escriptor Sergi Pàmies | Foto: ARA

Entrenar la mirada

Per captar aquest tipus de senyals sense perdre naturalitat, cal entrenar l’observació de manera progressiva i intuïtiva. Tant Papiol com Anna Morros coincideixen que observar bé no vol dir forçar, sinó desenvolupar una habilitat automàtica. Papiol proposa una “doble atenció” que implica escoltar activament mentre es mantenen els radars no verbals. Una estratègia útil és el que es coneix com el role-playing invers, on el periodista simula entrevistes tot practicant la lectura de microexpressions, moviments de peus o postures. Amb la pràctica, la lectura corporal esdevé natural.

Transmetre confiança

Morros, per la seva banda, subratlla que la comunicació no verbal també s’ha de gestionar en un mateix. “Quan creus en el que dius i confies en tu i en els teus arguments, transmets més credibilitat i confiança”, afirma. Aquesta coherència entre paraula i gest és clau per transmetre seguretat. Per això recomana entrenar la veu amb exercicis de respiració i projecció, revisar la postura i els gestos així com gravar-se per detectar possibles desajustos entre intenció i transmissió real.

Detectar matisos subtils

Hernández afegeix que entrenar l’observació també implica utilitzar les mateixes entrevistes com a material d’aprenentatge: gravar-les i revisar-les permet captar detalls que sovint passen per alt en directe. També recomana observar l’entrevistat quan parla de temes trivials per establir un patró base. Finalment, destaca la importància d’arribar amb temps a l’entrevista i mantenir la calma per poder detectar matisos subtils. “Un periodista tens o apressat serà menys observador i més manipulable”, conclou.

El primer pla en les videoconferències

En l’era de les entrevistes per videotrucada, habilitats com la capacitat d’observar la postura, captar gestos subtils del rostre o escoltar canvis en el to de veu requereixen alguna adaptació. La pantalla limita la visió de la comunicació no verbal global, però alhora en destaca altres elements.

Papiol comenta que en entorns virtuals la veu, el rostre i la distància a la càmera adquireixen més protagonisme. L’anomenat “efecte túnel” de la webcam fa que ens perdem part dels moviments de les mans, dels peus o de la postura completa de l’entrevistat. No obstant això, també afavoreix la lectura de l’expressió facial i de l’entonació vocal, ja que estem focalitzats en un primer pla constant.

Ajustar l’enquadrament de la càmera

De fet, alguns estudis assenyalen que en videoconferència la gent para més atenció als matisos del rostre i al ritme de la veu, perquè la proximitat digital crea una sensació d’intimitat i detall més grans. Un exemple típic: si en una entrevista per videotrucada l’entrevistat respon “sí” a una pregunta, però en aquell precís instant desvia la mirada cap a un monitor lateral i li baixa el volum de veu, podria ser un indici que internament dubta o li genera conflicte.

En aquests casos convé fer una pregunta de seguiment per aclarir-ho, en lloc de donar per bona la primera resposta. Un consell pràctic en aquest context és ajustar l’enquadrament de la càmera per tal de veure, si és possible, no només el rostre sinó també part de les espatlles i de les mans de l’entrevistat. Això amplia la informació disponible. Igualment, cal mantenir-se atent als petits silencis, titubejos o canvis inesperats en la veu durant la videotrucada, ja que poden delatar nerviosisme o falsedat fins i tot a distància.

Entrevista de Gemma Nierga a Josep Borrell al programa Cafè d’Idees | Foto: RTVE

Deixar espais de silenci

Tan important com llegir el llenguatge corporal aliè és cuidar el propi durant l’entrevista. En converses amb persones afectades o vulnerables, el periodista ha de vigilar la seva presència física i evitar moviments bruscos, braços creuats o postures intimidadores. També és clau deixar espais de silenci perquè l’entrevistat se senti còmode per parlar.

“El periodista no només ha de llegir l’entrevistat, sinó també controlar el seu propi llenguatge corporal”, recorda Hernández. Morros hi coincideix: “El que transmets és fruit del que penses, sents i ets. Quan confies en el que dius, transmets més credibilitat”. Per guanyar-se la confiança de l’audiència i de l’entrevistat, cal una coherència entre paraula i acció. “El missatge verbal i no verbal han de ser coherents”, remarca Morros. El receptor percep el conjunt com un tot.

Indicadors de credibilitat

Hi ha diversos indicadors de credibilitat: un to de veu segur, una postura oberta, contacte visual i gestos naturals amb les mans per reforçar el missatge. Cal evitar tant la gesticulació exagerada com la rigidesa. Morros posa un exemple: un periodista que llegeix dades amb veu monòtona i sense expressió difícilment transmetrà convicció. En canvi, si manté la mirada, modula la veu i acompanya les xifres amb gestos d’èmfasi, transmetrà seguretat.

Desxifrar el llenguatge paral·lel

En definitiva, el periodisme no consisteix només a escoltar les paraules, sinó també a saber llegir els matisos del que no es diu. Aplicar la comunicació no verbal com a eina de treball permet afinar la intuïció per detectar incongruències i veritats ocultes, però requereix formació, pràctica i ètica. “Combina l’empatia periodística amb la curiositat analítica”, aconsella Papiol. “La comunicació no verbal és una eina poderosa per descobrir la ‘història oculta’ darrere de les declaracions, però s’ha d’interpretar sempre des de la neutralitat i l’ètica professional”, afegeix.

Això és perquè quan el periodista aprèn a desxifrar aquest llenguatge paral·lel, guanya una nova mirada per abordar les entrevistes amb més profunditat, trencant el vernís de les declaracions superficials i obrint pas a una comprensió més honesta del que realment es vol transmetre.