Laia Batet i Elisabet Cassà
“Espanya és un país inculte en imatges” afirmava, contundent, la fotoperiodista Anna Turbau que va morir el passat dimecres als setanta-sis anys. A aquesta pionera del fotoperiodisme català li va tocar viure en una època de silencis, de la qual es van perdre moltes fotografies. Les que no es van fer i les que van desaparèixer. És el període de finals de la dictadura franquista i els inicis de la Transició, a mitjans i finals dels setanta.
“Heu vist aquí, a Catalunya, molt material de la Transició?”, preguntava Turbau. “El tenen els diaris, als arxius, allà guardats i, a vegades, perduts perquè es quedaven els negatius”, afegia. “Jo era una outsider total, no tenia ni carnet, ni sou. Em pagaven com volien i quan volien. Menys que els altres, això és evident. Però l’únic avantatge és que vaig poder controlar els meus negatius. Per això he pogut treure tot aquest material, sinó tampoc no existiria”, assegurava aquesta dona que no es mossegava la llengua. “Particularment, crec que hi ha un gran interès perquè es perdi”, alertava.
Activisme i amenaces
Nascuda a Barcelona, va formar-se a l’Escola Massana en el camp de la gràfica, però va ser quan estudiava disseny a Elisava que es va enamorar de la fotografia quan va assistir i retratar un desnonament. Fou llavors que va tenir el convenciment que es volia dedicar a la fotografia i va fer-ho de forma autodidacta. “Tot a la vida és qüestió d’adrenalina, siguem francs”, assegurava. Com la que va sentir en aquell desnonament. L’activisme social l’acompanyaria sempre més al llarg de la seva trajectòria.
La permanent repressió del Règim es va relaxar una mica a finals de la dictadura i algunes petites llibertats feien créixer l’esperança d’un món diferent. Després de la mort de Franco, Turbau va cobrir la manifestació de la primera Diada de Catalunya, l’any 1976. Com que no formava part de cap plantilla tenia problemes per accedir als punts clau i aconseguir les fotos més cobejades, però enmig de la gent va fer les fotografies més originals. Tot i això, es va quedar amb una sensació agredolça. “Vaig prendre consciència que tot ja estava repartit, i això no em va agradar gens ni mica”, recordava.
La sensació de llibertat desapareixia de pressa per les constants amenaces que rebien les revistes a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán li va explicar que havia rebut una trucada advertint-los que podien ser objectius d’atemptat, però, malgrat això, ella no va marxar de la redacció. I tampoc va dubtar quan li va proposar fer una sessió de fotos al líder de la ultradreta Alberto Royuela, que va amenaçar-la amb la possibilitat de rebre una “capsa de sabates” si no feia les fotos com ell volia. “L’atemptat del Papus va ser la primera vegada que vaig veure un mort. Em va impressionar moltíssim. És una cosa que mai hauria volgut viure”, assegurava. Royuela fou un dels presumptes organitzadors d’aquell atemptat.
Desnonament d’un pis a Barcelona, sobre una comissaria de la Guàrdia Civil, Barcelona 1976. Foto: Anna Turbau / Photographic Social Vision
Galícia, un món proper
Aquesta tensió creixent van portar que el 1976 Turbau marxés a Galícia, un fet que li va permetre conèixer un món distant de la polarització de Barcelona. Un univers més proper, més rural, que, a diferència de Catalunya, li obria noves perspectives professionals. “Allà estava tot per fer, i aquí ja estava tot repartit” repetia.
Una terra que marcaria profundament la vida de Turbau. Inicialment, hi va anar dues setmanes per retratar un barri gitano, però va acabar vivint-hi durant tres anys. Allà va col·laborar, sobretot, amb els setmanaris Interviú i Primera plana, noves capçaleres fundades els anys 1976 i 1977, respectivament, i on la fotografia era molt important. Treballaria sovint amb el periodista Perfecto Conde, corresponsal d’El País i delegat per Interviú a Galícia. Plegats cobririen uns anys agitats políticament. La incipient democràcia, la lluita obrera… moviments populars que Turbau va anar seguint.
També va documentar la Galícia rural, quan el camp es va començar a despoblar per desplaçar-se a les ciutats i el ciment va envair els espais naturals. Va ser molt significativa l’oposició a la construcció de l’autopista de l’Atlàntic, l’AP-9 que recorre l’oest de Galícia. Les protestes eren contra les apropiacions il·legals. ““El concepte de terra com a concepte global, que és de tots i que l’hem de cuidar, el tenien claríssim fa cinquanta anys”, recordava.
Piquets durant les protestes per les obres a l’AP-9, el 1977 | Foto: Anna Turbau / Photographic Social Vision
Al costat de la gent
La visió de dones empoderades, dignes i defensores dels seus drets, és una constant en les fotografies de Turbau. “La dona gallega és una de les més valentes, amb més potència de tot el país”, reconeixia, admirada. Va retratar-les en diverses ocasions, des de les mariscadores de les ries fins a les vídues del naufragi del vaixell Marbel a les illes Cíes, sense oblidar les manifestacions com la del 9 de gener de 1978, quan l’Asociación Galega da Muller va convocar una manifestació de protesta per la violació de tres nenes a Vigo. “Em sentia molt receptiva a tot el que passava”, explicava en el documental La mirada de Anna (TVG i TV3, 2009), codirigit per Jorge Algora i Llorenç Soler, aquest últim parella sentimental de Turbau. Per la seva càmera també hi van passar polítics, però ella els retratava remarcant la distància que tenien amb el poble, mentre que, en canvi, es situava a peu pla amb la ciutadania, allunyada del poder.
Tot i que la Llei de Premsa del 1966 oferia un context de major permissivitat, ja que eliminava la censura prèvia, encara es contemplaven sancions i la declaració d’estat d’excepció permetia suspendre tornar a la censura. Entre 1956 i 1975 es van declarar onze estats d’excepció. Temps convulsos, on l’activitat periodística estava en entredit per les forces de seguretat. “Jo feia la feina i l’enviava per avió. Trigava un dia, un dia i mig, perquè es tractava que sortís al número següent. El divertit és que la policia no va veure mai que el sistema era tan elemental, ‘querido Watson’. No se sabia com ho feia”, evocava, enriolada.
És palès, doncs, que Turbau va córrer riscos per exercir l’ofici en uns moments de renovació de la fotografia. Enfront dels cànons més clàssics, més oficialistes de l’època, les noves fornades de reporters gràfics de la Transició tenien una visió més comunicativa, artística, social, cultural i reivindicativa.
Líders polítics gallecs (Baldomero Fernández Calviño, José Luis Meilán Gil i Román Cenalmor, entre d’altres) el 17 de març de 1978 | Foto: Anna Turbau / Photographic Social Vision
Mirades i malalties mentals
Turbau distingia molt bé el que considerava fotoperiodisme, és a dir, un moment de la història, com pot ser una manifestació per defensar els drets laborals, de la fotografia documental, vinculada a un component més íntim, com les imatges que va captar a l’interior de l’Hospital Psiquiàtric de Conxo (A Coruña).
Turbau va accedir, sense permís, dins aquest centre que tothom deia que era una autèntica tortura. Semblava impensable poder fer fotos allà dins. Finalment, una tarda d’hivern de 1976, va fer-ho gràcies a un psiquiatre que coneixia.
I un cop a dins, tensa i decidida, va retratar la gent allà ingressada. “Hi havia moltes dones que estaven tancades de per vida, sense tenir absolutament cap mena de malaltia mental”, recordava. Però també hi havia una nena, la Maria. “Amb ella va ser un moment màgic. Ens vam mirar i ens vam trobar tan soles, les dues. Com dient-nos ‘Tu què fas aquí? Jo què estic fent aquí? Per què he d’estar fotografiant aquesta història tan dura?’ Va ser un moment. Em van tallar el pas i la cosa es va acabar”, explicava.
És destacable que aquelles fotografies no mostren degradació, sinó humanitat. Però la instantània de la nena no es va publicar mai a Interviú. No veuria la llum fins molts anys més tard, en una exposició al Centro de Arte Reina Sofía així com en el capítol dedicat a Turbau en la sèrie Detrás del instante de RTVE.
La nena Maria, a l’Hospital Psiquiàtric de Conxo, el 1977 | Foto: Anna Turbau / Photographic Social Vision
Retorn a Barcelona
Però l’etapa a Galícia arribaria a la seva fi. Turbau va acabar marxant per la pressió que, sobre ella, exercien els cossos policials, que la tenien molt controlada. “Era superconeguda”, admetia, ja que era l’única dona fotògrafa en les manifestacions.
Amb ella, també hi anaven més de deu mil originals de fotografies fetes entre 1975 i 1979, testimoni d’una Transició diferents de la de Madrid i Barcelona i que, a més, explica una Galícia que ja no existeix. Milers d’instantànies que, en bona part, són en blanc i negre. “Determinats treballs com els que jo feia, sempre eren en blanc i negre, encara que tinc coses en color. Però a mi m’agradava molt més el blanc i negre. Les fotografies de Galícia han de ser en blanc i negre”, assegurava.
El retorn a Barcelona, però, no va ser fàcil. Va entrar a treballar a El Periódico, però la van acomiadar. “Encara m’han d’explicar perquè”, denunciava. Després va viure els inicis de TV3, on la van contractar com a ajudant de realització en programes educatius i culturals. “El projecte estava molt bé, vam estar treballant moltes hores. Era un projecte pel qual nosaltres apostàvem”, apuntava. Però a la televisió pública catalana va patir assetjament laboral i va caure en una depressió. “Va ser molt dur, molt dur”, admetia. Tot i això, Turbau va ser professora de fotoperiodisme a l’Escola Internacional de Fotografia Grisart i també va ser, a mitjans dels anys noranta, una de les fundadores del Sindicat de la Imatge UPIFC.
Anna Turbau, a Barcelona, el 2023 | Foto: Laia Batet
Reconeixement tardà
Però al final, malgrat els problemes viscuts, se’n va sortir. “Vam aconseguir una casa a Calatañazor, un poblet de Sòria, i allà vaig aconseguir reequilibrar la meva vida. Fins que vaig decidir tornar a la fotografia, que ha sigut realment la meva teràpia, la meva il·lusió, el que em fa moure”, admetia.
Un temps que va haver de lidiar amb problemes de salut importants. “Tinc Parkinson i he après les meves capacitats, les meves limitacions. No podré fer grans reportatges, però puc fer altres coses”, explicava. Coses com documentar les dones de Calatañazor o iniciar un treball sobre l’exhumació de restes d’afusellats de guerra al poble. I també acabar de documentar el seu fons fotogràfic. “Ho faig perquè no em dona la gana ser invisible. No ho soc”, argumentava.
I cada cop la seva obra, que destaca pel seu compromís social i sensibilitat, ho era menys d’invisible. Representada per Photographic Social Vision des del 2023, aquell any va rebre el premi a la trajectòria fotogràfica del Transhumant Festival. I recentment havia debutat a la fira Arco i vint-i-tres imatges seves havien estat adquirides per la Generalitat dins el Pla Nacional de Fotografia.
Tot i això, Turbau considerava que havia tingut poca producció en comparació amb altres fotògrafs, però reconeixia que la seva trajectòria va ser intensa. “A la fotografia has de buscar el teu espai”, deia. En els darrers anys l’havia trobat entre Barcelona i Calatañazor, a més de les escapades a Galícia. I a més d’aquests tres mons, aquesta lluitadora va demostrar una fortalesa pròpia de les dones gallegues dels anys setanta, aquelles que tant va retratar i admirar.
Laia Batet i Elisabet Cassà
Laia Batet
Periodista llicenciada per la UAB. Amb molta empenta i ganes d’aprendre
