“A casa, amb un que escrigui, ja n’hi ha prou”. Amb aquestes paraules probablement s’han truncat les carreres de moltes dones periodistes i escriptores. I va ser precisament aquesta frase la que li va dir el marit d’Albina Francitorra i Aleñà tan bon punt es van casar. Era l’any 1932, precisament quan la segona República oferia aires de canvi i de renovació per a les dones.

Fins aleshores, l’Albina havia iniciat una carrera prometedora com a articulista d’esquerres i feminista. Però quan Tomàs Roig, el seu marit, advocat i home de lletres, li transmeté aquelles paraules, ella es va pensar que ho deia perquè no escrivia bé. Res més lluny de la realitat: simplement era un gest domèstic, com tants de l’època que es feien cap a les noies que es casaven. Només amb el temps s’ha pogut rescatar la seva incipient figura de l’oblit, en part gràcies a la popularitat a què va arribar una de les seves filles: la periodista Montserrat Roig.

Nascuda el 3 de febrer del 1912 en una família petitburgesa de l’eixample barceloní, Albina Francitorra era filla d’un mestre d’obres i d’una mestressa de casa. Inquieta i inclinada cap al món cultural, amb disset anys guanya un concurs literari de la revista El hogar y la moda i des d’aquell moment escriu per a mitjans com La Rambla o Nosaltres sols, un diari dirigit per Daniel Cardona marcadament independentista i d’esquerres.

“Va escriure i treballar per la literatura catalana. I es va mostrar incisiva, ferma i honesta quan li va tocar acarar-se al paper que haurien d’assumir les dones en l’escenari polític i cultural del seu temps, sobretot a principis dels anys trenta amb la República” explica l’escriptora i biògrafa Betsabé Garcia en el llibre De la vida que passa (Llop Roig, 2020), un recull de contes i articles de Francitorra editats a la premsa barcelonina entre el 1929 i el 1933.

En aquells temps en què la dictadura de Primo de Rivera havia fet estralls en la llengua i cultura catalanes, poques dones s’atrevien a trencar la faixa repressora que les oprimia, relegant-les a ser mestresses de casa. L’Albina, però, ja de ben jove va tenir present que el seu camí no seria el que s’esperava d’ella.

“Sabia que no era bonica segons els cànons de la moda. Era molt alta i prima de faccions grans. Pensava que no em casaria mai i vaig decidir fer la meva vida. Vaig aconseguir aprendre taquimecanografia, comptabilitat i francès. Em vaig col·locar en una casa d’aparells fonogràfics, en contra del meu pare i el meu germà. Al mateix temps, com que m’agradava escriure, vaig col·laborar en una publicació independentista que es deia Nosaltres sols. El títol ja demostra les meves idees”, va deixar escrit en un document familiar.

Mancades de referents

Amb l’arribada de la República el 1931, les dones comencen a guanyar terreny, amb noves lleis com la de la igualtat de sexes, el dret a vot o el divorci. I en l’àmbit del periodisme, apareixen figures com Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Regina Opisso o Josefina Carabias; sense oblidar escriptores com Mercè Rodoreda o Carme Monturiol, que també aposten una escriptura compromesa i crítica.

“L’Albina era una persona oberta, d’esquerres i amb una mentalitat molt progressista, tot i ser catòlica”, explica Pau Vinyes, un dels seus nets. “Els seus escrits estan amarats pel seu tarannà nacionalista, republicà i separatista. I tot i que ella no es considerava feminista, els seus articles demostren tot el contrari”, afegeix.

El fet que una dona escrivís no era gaire habitual en aquella època. Segons explica la periodista Eva Vàzquez Ramió en un article a El Punt Avui, els seus companys masculins, quan havien de ressenyar algun dels seus textos, feien servir fórmules tan rebuscades com ara “l’aparició de novel·listes femenins viu un moment dolç” o bé “ens trobem davant d’una escriptor de raça”.

Als anys trenta el periodisme era més aviat “acolorit i subjectiu”, tal com descriu la periodista Meritxell M. Pauné al pròleg De la vida que passa. “Els autors relataven la seva visió personal d’uns fets o la impressió que els havia causat un personatge públic (…) en un to semblant al que usaria avui un post de blog o d’una xarxa social. Fets i opinió, tot alhora. I en capçaleres molt posicionades”, destaca.

En aquest sentit, als seus articles, no és estrany llegir com reclama el retorn dels exiliats o dels presos polítics. També aborda temàtiques que encara avui són d’actualitat, com el tabú de l’adoctrinament, els oportunistes polítics o la desafecció juvenil envers la política.

“Com diu l’Albina, el que ens hauria d’esglaiar és no tenir cap ideal. La clau de volta és assumir els propis biaixos amb maduresa i informar el lector honradament. Anar de cara, que de fet és una actitud vital molt dels anys trenta”, reflexiona Pauné. Tanmateix, admet que avui dia costa una mica apropar-se al llenguatge “fervorós” amb què la periodista remarca el seu patriotisme republicà.

Escriptores i periodistes com l’Albina anaven mancades de referents femenins. Tal com explica Pauné, “les joves que volien treballar eren acusades de prendre-li el lloc de feina a un pare de família, que segons l’opinió pública de l’època tenia preferència indiscutible”. En un dels articles del recull del llibre, s’explica el tracte que rebien les primeres empleades d’oficines i despatxos. “Descriu una ‘humilitat vergonyant’ que es correspon amb tota claredat amb el concepte actual de síndrome de la impostora: manca de confiança en el seu talent, sense fonament i autodestructiva”, afirma Pauné.

Mestressa de casa

Probablement, aquesta síndrome de la impostora va influir en la decisió de l’Albina a l’hora de deixar de banda la seva faceta d’articulista, creient, com dèiem, que el seu marit considerava que no era prou bona. A Tomàs Roig l’havia conegut en un cercle d’escriptors que tots dos freqüentaven. Ella tenia dinou anys i ell era deu anys més gran. L’enamorament fou ràpid i de seguida es varen casar i començaren a tenir fills. En tindran set, un nombre prou elevat perquè l’Albina abandoni tot el que no sigui pròpiament de l’àmbit familiar i la cura domèstica.

No és fins després de la guerra i amb l’arribada del franquisme que, per contribuir en l’economia familiar, escriu algunes novel·les lleugeres amb pseudònim, com Un hombre de Hierro, al diari Presència de Girona així com diversos articles de fulls parroquials.

Això sí, a la seva llar és freqüent la visita d’artistes, poetes i escriptors, amb qui es creen animades tertúlies on també assisteixen alguns fills, com Glòria, Montserrat i Carmina Roig, que més tard destacarien en el món cultural. “Primer es feien les trobades de forma clandestina i després de forma més oberta. Les sobretaules a casa dels avis eren un gran mestratge de vida on es parlava de tot: de la situació política, de literatura…”, recorda Vinyes.

Devoradora de llibres

A mesura que els fills volaven del niu, l’Albina va reprendre la seva vida acadèmica i intel·lectual. Estudia filologia catalana i es treu el carnet de conduir quan ja té seixanta-quatre anys. Fins i tot comença a fumar a aquesta època. Segons relata Betsabé García en el llibre, tenia especial predilecció per la seva filla Montserrat, a qui feia de “secretària” i li agafava encàrrecs. “Vivien al mateix carrer Bailén, l’Albina al número 37 i la Montserrat al 41”, explica Vinyes.

Amb la mort de la Montserrat i la posterior entrada de l’Albina en una residència, el seu net Pau comença a passar moltes estones amb ella. “Tenia moltes converses sobre el seu temps, la guerra, l’ofici d’escriure… Ella era una devoradora de llibres, se’n feia portar de la biblioteca que tenien la lletra més gran, per la vista”, recorda el seu net, que la va arribar a dur en cadira de rodes a veure el moviment del 15-M. “Era una dona fruit del seu temps que malauradament, en casar-se i tenir fills tan jove, no va poder destacar el que es mereixia. Per a mi ella va ser tot un mestratge de vida”, afegeix.

L’Albina va morir el 31 de desembre del 2013 amb gairebé cent dos anys. A De la vida que passa, Meritxell M. Pauné considera que la seva obra ressona amb la de Montserrat Roig: totes dues ens reclamen compromís per afrontar els reptes que encara tenim pendents les dones, les catalanes i les periodistes.