Aquests dies s’estan celebrant els vint anys del pitjor atemptat que ha tingut lloc a Espanya. Va ser l’11 de març de 2004 quan terroristes jihadistes van sembrar el terror amb un total d’onze bombes a les estacions d’Atocha, El Pozo i Santa Eugenia. A l’11-M –que és com aquella jornada fatídica va passar a la història– van perdre la vida 192 persones i més de dues mil resultaren ferides. Aquests dies, aprofitant les dues dècades d’aquells atemptats, molts mitjans de comunicació han recordat tot el que va passar i, també, han reflexionat sobre les tesis conspiratòries que alguns mitjans de comunicació de Madrid per impulsar i alimentar durant els anys posteriors a l’11-M.

Tot plegat va néixer arran de la derrota electoral per part del PP després que els populars asseguressin, en els tres dies que hi havia entre els atemptats i la cita a les urnes, que l’autoria era d’ETA, que en un gest inèdit va negar-ho amb una trucada al diari Gara. Hores després d’esclatar les bombes, fonts de diferents països –també des dels serveis d’intel·ligència espanyols– assenyalaven a l’autoria jihadista, però l’executiu de José María Aznar va insistir a assenyalar fins al darrer moment a l’organització terrorista basca, conscients com eren que l’autoria jihadista crearia un vincle amb el suport del president espanyol a la Guerra d’Iraq. I davant l’evidència que mentien, el PP va perdre els comicis.

Fa pocs dies, Víctor Sampedro, catedràtic de Comunicació Política de la Universitat Juan Carlos I autor del llibre Voces del 11-M, víctimes de la mentira (Planeta), en una entrevista a Catalunya Plural es referia a les falsedats dites al voltant d’aquell atemptat. Concretament, sobre les tesis conspiranoiques –que primer insistien en l’autora d’ETA i posteriorment assenyalarien a les clavegueres de l’Estat com a autores dels atemptats– que van crear mitjans com El Mundo, Telemadrid, la COPE o Libertad Digital, Sampedro assegurava: “No hi ha una mentida de calat més gran i, tanmateix, els desmentits per part de la professió i dels gremis periodístics no han existit; és més, els conspiradors més grans del regne, Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Casimiro García Abadillo, mai han rebut una sola crítica de les associacions de la premsa, de les federacions de periodistes, dels sindicats de periodistes. Amb una excepció: el Col·legi de Periodistes de Catalunya”.

Sampedro es refereix a quan el Col·legi de Periodistes, amb el seu degà Josep Carles Rius al capdavant, va emetre un comunicat crític amb aquelles manipulacions informatives. Però, també, va anar més enllà amb la publicació, el setembre del 2007, d’un extens dossier especial de quaranta pàgines a la revista Capçalera, editada per l’entitat. Va ser el primer dossier –des de llavors n’hi ha un a cada número– i estava ple de contingut inèdit.

El dossier –titulat Història d’una conspiració i del qual fins i tot se’n va fer una versió en castellà per enviar a determinats llocs de Madrid– estava format per tres articles. Dos eren de qui signa aquest article i un tercer de Juan Aviles Farré, catedràtic d’història contemporània de la UNED, que explicava com sorgeixen, s’alimenten i sobreviuen les teories de la conspiració. Però la informació que va generar més polèmica va ser la que apareixia en el primer dels tres articles –d’una extensió de vint-i-sis pàgines– i que se centrava en les pugnes internes que s’havien viscut en les redaccions que apostaren per les tesis conspiratives. A continuació, resumim algunes de les informacions que van publicar-se en aquell dossier.

Periodistes relegats

El dossier assegurava que “a la COPE i Telemadrid les tesis conspiratòries van crear friccions des d’un bon principi, fins al punt que molts dels periodistes crítics amb aquestes han quedat relegats dintre del mitjà o bé han acabat marxant a altres empreses”. Prova d’això, apunta l’article, és que, tres anys i mig després de l’11-M, a la COPE només quedava una quarta part dels periodistes que hi havia el dia dels atemptats. El periodista José Miguel Azpiroz, que va deixar la cadena dels bisbes per anar a treballar a Punto Radio, no dubtava a afirmar a Capçalera que els canvis a la redacció van ser una autèntica “neteja ètnica”. “Han precaritzat la redacció amb persones noves i vulnerables. Són periodistes que acaben de sortir de la universitat i que tenen un alt grau d’afinitat amb la ideologia de l’emissora”, afegia a l’article Miguel Ángel Marfull, que llavors era la mà dreta de José Apezarena, el director i presentador de La Linterna. Tant Apezarena com Marfull també van acabar marxant de l’emissora, disconformes amb les tesis conspiratòries.

Manipulació i control mediàtic

Les tensions a Telemadrid també van ser molt fortes en aquella època. Mesos abans de l’11-M, Manuel Soriano havia entrat com a nou director de la cadena. Era un home de confiança d’Esperanza Aguirre, nova presidenta de la Comunitat de Madrid. L’ambient, abans de l’11-M, ja era molt tens a l’emissora. “Totes les informacions susceptibles de manipulació es manipulaven”, assegurava  Alfonso Garcia, director del Servei d’Informatius de la cadena a l’article. Però els atemptats i la posterior derrota electoral ho complicaren encara més tot. “El nou equip va arribar amb idees de propaganda i control mediàtic i no les va executar directament, però arran de l’11-M es van treure la careta del tot”, assegurava un membre del comitè d’empresa de l’emissora.

Nova redacció Telemadrid

A poc a poc, els periodistes històrics de la redacció de Telemadrid van anar quedant relegats a programes secundaris o a espais informatius allunyats de les informacions polítiques mentre que, en paral·lel, anaven creant una nova redacció amb professionals que provenien de mitjans com La Razon, IB3 o el portal Libertad Digital, el portal fundat per Jiménez Losantos. I, a més, els becaris que normalment provenien de la Universitat Complutense van anar minvant en benefici d’estudiants d’universitats privades com la San Pablo-CEU (propietat de l’Associació Catòlica de Propagandistes) i de la Francisco de Vitoria (vaixell insígnia dels Legionaris de Crist).

Un fals documental

A més de les nombroses informacions al voltant de la teoria de la conspiració que publicava El Mundo, aquesta empresa també va centrar els esforços d’El Mundo TV –sota la direcció de Melchor Miralles– a alimentar aquest tipus de tesis amb diferents documentals que després s’emetien a Telemadrid. Un d’aquests era 11-M: Mil días después, una recreació amb actors dels fets que, segons ells, van tenir lloc abans, durant i després de l’11-M. Però no sempre la recreació del que havia ocorregut quadrava amb les tesis conspiratòries. Per això van haver d’encarregar a alguns grafistes “que solucionessin el que havia fallat en la posada en escena”, apuntava a l’article una font interna de l’empresa que preferia no identificar-se. El problema era que les ‘proves fonamentals’ de la informació d’El Mundo no eren tals i se’ls hi desquadrava aquella versió alternativa. Davant d’això, recordava aquesta font,  fins i tot, un dels muntadors, veient el seguit de manipulacions que estaven fent, va demanar no continuar treballant en el documental.

Una de les portades d’El Mundo on s’insistia a atribuir l’11-M a ETA

Empreses que es neguen a mentir

Una altre problema d’aquell documental era el que, segons ells, deien que havia succeït en el pis de Leganés on, dies després dels atemptats, els terroristes jihadistes van auto-immolar-se quan estaven rodejats per la policia. Les tesis conspiratives sobre com havia anat el tiroteig tenia tantes llacunes que a l’hora de fer-ne la recreació van necessitar que els ajudessin. I perquè la manipulació quadrés amb el que defensaven van trucar a empreses d’efectes especials. Però es van trobar que empreses del sector es negaven a fer aquella feina. Una de les que, en canvi, va acceptar l’encàrrec tenia diferents guardons. Era, doncs, molt reconeguda al sector. Però aviat van adonar-se del que estava passant. “Al principi teníem força dubtes i vaig dir-los que no volia que aquella feina em comportés cap mena de problema”, explicava a Capçalera el màxim responsable de la companyia, que va demanar que ni ell ni l’empresa sortissin citats a l’article del dossier. “Ells volien recrear el que ells creien”, admetia aquesta font. A poc a poc sorgiren més diferències entre la productora i l’empresa d’efectes especials, fins al punt que van deixar la feina i van demanar no sortir als crèdits del documental. “Va haver-hi pressions de tota mena per aquell treball tan especial, però em vaig negar a fer coses que impliquessin manipular la realitat, ja que allò no era el que havia passat. Estem parlant d’un documental i no pas d’una pel·lícula!”, exclamava el responsable de la companyia. Al final, una altra empresa d’efectes especials va acabar la feina bruta.