“Gaza s’ha convertit en el lloc del món més mortífer per ser periodista. Des del 7 d’octubre hi ha hagut més periodistes assassinats que en qualsevol altre període de conflicte similar des que es van començar el registre, ara fa trenta anys”.
Vestit amb l’armilla de premsa, micròfon en mà, amb un fil de veu que no perd la serenor i mirant a càmera, Momin Alshrafi, periodista d’Al Jazeera, explica en directe que un atac aeri israelià dirigit al camp de refugiats de Jabila (al nord de Gaza) ha posat fi a la vida del seu pare, la seva mare i les famílies senceres dels seus germans. Té la mirada perduda i anomena, un a un, tots els noms dels assassinats pel bombardeig. Acaba la connexió dient que són més de vint-i-una persones i que ningú ha pogut accedir a recuperar els cossos. Informa sense perdre la compostura però agafant aire de tant en tant, i acaba els quasi dos minuts de vídeo recordant que els vius no poden ni tornar al nord a enterrar als morts.
Així és informar des de Gaza. Des del passat 7 d’octubre –quan, durant el sabbat, un atac d’Hamás en territori israelià va deixar més de 1.200 morts i més de 240 segrestants– i fins a finals de desembre, es calcula que una setantena de periodistes han estat assassinats. Però és que, per primera vegada a la història, les famílies dels periodistes s’han convertit en blanc clar dels atacs israelians.
Són un objectiu més, identificat a vegades gràcies a sistemes d’intel·ligència artificial, segons ha desvelat The Guardian. “Havíem vist casos de familiars sent víctimes a Mèxic, amb els periodistes locals, perquè estan molt a prop de les màfies; o, a Ucraïna, es va disparar un míssil a casa la periodista Volodymyr Sadovyi”, explica Plàcid Garcia-Planas, reporter de la secció internacional de La Vanguardia, que ha estat en nombrosos conflictes bèl·lics. Però era esporàdic. “Mai s’havia vist a aquest nivell i amb aquesta exasperació”, afegeix Ricard Garcia Vilanova, fotoperiodista especialitzat en conflictes armats.
Ho resumia així Wael Al-Dahdouh, cap de l’oficina d’Al Jazeera a la ciutat de Gaza, en una entrevista emesa per Instragram: “El més dur és quan, com a periodista, et converteixes en la notícia. En lloc d’explicar què passa, tu et converteixes en el titular”. Sap de què parla, ja que ha viscut la brutalitat de primera mà. En el primer atac que va patir van morir-hi diversos membres de la seva família (incloent-hi la seva dona, els seus fills i el seu net). Les imatges d’ell entrant a l’hospital amb l’armilla i el casc de premsa amb els ferits i, posteriorment, als funerals, han fet la volta al món. “Tothom sap que he perdut a catorze familiars propers”, detalla. En la segona ocasió, va quedar ferit per una emboscada a on va morir el seu company i videògraf, Samer Abu Daqqa. Precisament els fills d’Abu Daqqa ja han anunciat que estan redactant una queixa al Tribunal Penal Internacional, i Al Jazeera ha assegurat en innombrables ocasions que fa responsable a Israel “d’atacar i assassinar sistemàticament a periodistes la cadena de televisió i a les seves famílies”. Al-Dahdouh no ha parat d’emetre ni un sol dia i, des que va sobreviure al segon atac, fa els directes amb la mà dreta immobilitzada.
Més morts que mai
I és que, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (GPJ en les seves sigles en anglès) hi ha hagut més periodistes assassinats en les deu primeres setmanes de guerra que en qualsevol altre període de conflicte similar des que, el 1992, aquesta organització va començar a registrar aquestes morts. La xifra d’informadors morts és tan alta que fins i tot el Col·legi de Periodistes, en l’espai expositiu de la seu de Barcelona, ha decidit penjar les seves fotografies com a denuncia del que està passant.
El 23 de desembre, el CPJ i la Federació Internacional de Periodistes (FIP) traçaven la línia a 68 periodistes assassinats, però el número no ha deixat d’augmentar dia rere dia. Per a Reporters sense Fronteres, la “massacre” de periodistes a Gaza contraresta una tendència global a la baixa en els assassinats de reporters. Durant la presentació de l’informe anual del 2023, Alfonso Bauluz, president de l’organització a Espanya, destacava la dificultat de discernir, en un escenari en el qual Israel ha bombardejat el 45% dels edificis residencials de la Franja, quins periodistes havien estat assassinats mentre feien la seva feina i quins no (l’organització té una estricta política de comptabilitzar només a aquells periodistes morts en l’exercici de la professió).
Això implica un ball de xifres que organitzacions com el sindicat de periodistes palestins o l’organització Democracy Now no dubten a elevar a cent periodistes assassinats, ja que consideren que, encara que en aquell moment no fessin la seva feina (i estiguessin, per exemple, dormint a casa seva), la intencionalitat d’acabar amb les veus palestines és clara.
És el que Human Rights Watch i Amnistia Internacional han descrit com una clara “violació del dret internacional humanitari”. De fet, RSF ha presentat dues denúncies per crims de guerra amb relació a l’assassinat de set periodistes a Gaza entre el 22 d’octubre i el 15 de desembre, i l’organització demana, pel 2024, que els periodistes palestins “puguin sortir de la Franja, si així ho desitgen, i hi puguin accedir els periodistes internacionals, per evitar que Gaza es converteixi definitivament en un forat negre informatiu”.
Wael Dahduh, periodista de Al Jazeera, durant el funeral de la seva família a Gaza | Foto: Atia Darwish /Al Jazeera
Sense premsa estrangera
Davant d’aquestes xifres “mai registrades a l’inici d’un conflicte” segons RSF, cal recordar que, a desembre de 2023, cap periodista estranger ha estat autoritzat a entrar a la Franja (a excepció de Clarissa Ward, corresponsal de la CNN, qui va poder estar a Gaza durant quatre hores). A l’octubre, el Col·legi de Periodistes ja lamentava la mort de periodistes en el conflicte i condemnava les dificultats a l’hora d’informar de la guerra. Per tant, només informen des de dins els periodistes palestins. “Els vertaders herois”, en paraules de Ward. Són ells els que generen el gruix d’informació i els que fan la titànica feina de sortejar cada dia les circumstàncies per mostrar una quotidianitat brutal i devastadora.
Alguns tenen una llarga trajectòria als mitjans, però d’altres són periodistes molt joves que tenen l’immens pes a l’esquena de no deixar de compartir contingut per mostrar el que s’està fent al seu poble. Són Motaz Azaiza, Plestia Alaqad, Hind Khoudary, Belal Kahled, Wizard Basan, Noor Harazeen. Entre molts altres. Fins i tot hi ha una nena de nou anys, Lama Jamous, que entrevista a altres nens i nenes dels camps de refugiats i que compta amb més de mig milió de seguidors a Instagram.
Les xarxes socials s’han convertit en el seu gran altaveu al món. Principalment Instagram i Twitter. A Instagram, Motaz Azaiza té quasi divuit milions de seguidors, superant des de desembre al president dels Estats Units, John Biden. Azaiza personifica la tendresa del que informa sobre casa seva. Ho fa amb calma i humanitat, però sense amagar contingut molt dur. Ha estat escollit ‘persona de l’any’ per la revista GQ en l’edició de l’Orient Mitjà i és protagonista de murals amb la seva cara i d’innombrables tributs i homenatges arreu del món. Ha connectat amb el públic i ha sabut entendre que el món està seguint aquest genocidi pel mòbil, i en directe. De fet, la majoria d’imatges que penja Azaiza no es publicarien de forma diària a grans rotatius, ja que són molt impactants.
I són impactants i crues, precisament, perquè els periodistes que les envien estan vivint en primera persona el genocidi. Els falta roba, aigua, menjar o gasolina per moure’s. I ho expliquen a càmera. “Saben que moriran, aquest és el grau de consciència que tenen”, sentencia Garcia Vilanova. “No han escollit anar a la guerra; la guerra els ha escollit a ells. I no han defugit. Això només ho explica l’amor que senten per la seva terra”, afegeix Garcia-Planas. Parlen de la seva salut mental, de com és de difícil suportar el que veuen, de com senten que el món els ha abandonat. La forta connexió amb el públic és un fenomen nou, i es veu clarament quan algun d’ells no publica res durant hores. Els seguidors comencen a preocupar-se i a preguntar si algú en sap alguna cosa o si està bé. “No havia passat mai una cosa així”, explica Garcia-Planas.
La denúncia del buit informatiu sobre el conflicte és habitual en les manifestacions | Foto: Alisdare Hickson
La censura de les plataformes
La forta connexió amb el públic i la gran presència a Instagram d’aquests periodistes també ha fet aparèixer noves formes de censura vinculades, sobretot, al funcionament dels algoritmes. Molts d’aquests periodistes expliquen que les plataformes els amaguen contingut, i Meta (empresa propietària de Facebook, Instagram i Threads) fins i tot ha eliminat perfils força influents, com el de l’activista nord-americà Shaun King, que tenia sis milions de seguidors.
Els que parlen de Gaza públicament i es posicionen a favor d’un alto el foc són censurats. De fet, des d’aquest desembre, Human Rights Watch investiga Meta per concloure que les polítiques de moderació de contingut “silencien, cada cop més i de forma sistemàtica”, les veus en suport de Palestina a les plataformes de xarxes socials.
En les cinquanta-una pàgines del que es considera el primer informe d’aquestes característiques, Human Rights Watch hi documenta més de mil casos de censura de Meta a seixanta països, en el que descriu com “un patró d’eliminació i supressió indeguda del discurs protegit, inclosa l’expressió pacífica en suport de Palestina i el debat públic sobre els drets humans palestins”. Cal no oblidar que, ja a l’octubre, Meta es va haver de disculpar per haver afegit automàticament, a la traducció que la plataforma feia a l’anglès, la paraula terrorista a la biografia d’alguns usuaris d’Instagram que s’autodescrivien com a palestins.
Sota el paraigües de l’antisemitisme, que prohibeix qualsevol hostilitat o el prejudici cap als jueus com a grup religiós, s’han eliminat continguts o censurat innombrables discursos. La batalla ideològica per a molts ara, sobretot comunicadors, és explicar la diferència entre antisemitisme i antisionisme, que és l’oposició al sionisme, doctrina que defensa el dret a la construcció d’un estat jueu. De fet, l’organització antisionista més gran del món, i la més activista, és Jewish Voices for Peace, que té a Instagram més seguidors que el mateix estat d’Israel.
En qualsevol cas, “s’ha de desvincular la ideologia de la matança de professionals i civils. Els fets són irrefutables, i l’important ara és que han mort més de 20.000 persones i no hi ha cobertura informativa internacional del que està passant”, conclou Garcia Vilanova. Com assegura el periodista britànic Owen Jones –molt crític amb el nul posicionament a favor dels drets humans per part de la majoria dels mitjans de comunicació tradicionals– la comunitat periodística internacional ha de “despertar”. Alguns dels grans rotatius, com el New York Times o el Washington Post, comencen a posar en dubte el que els arriba de la part més poderosa del conflicte, i a investigar per compte propi determinades informacions que no encaixen, despertant així d’un discurs tradicional sobre el conflicte que la població més jove (i informada per xarxes) considera ja obsolet.
