Isabel Steva Hernández, segons el seu pare, va néixer sota una col, d’aquí el sobrenom de Colita. El senyor Steva pretenia que la filla fos farmacèutica, però ella, taxativa, el va contradir: “Jo vull fer fotos”. Així va ser, i el passat dilluns 6 de novembre es va convertir, tal com va admetre  Colita, en un dels dies més feliços de la seva vida en rebre el premi Ofici de Periodista, el màxim guardó amb què el Col·legi de Periodistes distingeix la trajectòria professional dels seus col·legiats.

El Premi Ofici de Periodista és un guardó creat l’any 1999 amb la voluntat de distingir les trajectòries professionals rellevants caracteritzades per l’excel·lència i l’ètica periodística. En anteriors ocasions l’han rebut Tomàs Alcoverro, Josep Maria Cadena, Josep Martí Gómez, Maria Eugènia Ibáñez, Josep Pernau, Olga Viza, Rosa Maria Calaf, Enric Frigola, Josep Maria Huertas Claveria, Joaquim Maria Puyal, Jaime Arias, Mercè Conesa, Narcís-Jordi Aragó, Xavier Batalla, Josep Maria Espinàs i Antonio Franco (a títol pòstum).

Un reconeixement al qual ara s’ha sumat Colita, que va dedicar-li al seu pare i als vint-i-set periodistes palestins morts els darrers dies en el conflicte a la franja de Gaza. “No els oblidarem, estaran sempre amb nosaltres”, va declarar solemne la veterana fotògrafa, abans que el públic assistent aplaudís fervorosament.

Els aplaudiments i les rialles van ser una constant en l’acte, que va tenir lloc a la seu barcelonina del Col·legi i que va ser inaugurat pel degà Joan Maria Morros, el qual va destacar la “mirada periodística”  de la guardonada, i que “la dona hi és davant i darrere la càmera”. Morros també va fer constar que Colita és una de les primeres col·legiades després de la creació del Col·legi.

Somriures i llàgrimes

Nascuda el 1940 a Barcelona, Colita es va iniciar en l’ofici sota el mestratge i l’amistat d’Oriol Maspons i Xavier Miserachs, entre altres. Va quedar fascinada per Carmen Amaya i el flamenc, a qui va immortalitzar, i va retratar les llums i les ombres de la Ciutat Comtal, des dels barris de barraques als cantants de la Nova Cançó. Declaradament d’esquerres, va participar en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat i, obertament feminista, va ser directora de fotografia de la revista Vindicación feminista, publicació que va jugar un paper fonamental en la promoció de les veus femenines i la lluita per la igualtat. No en va, l’obra de Colita, audaç i provocadora, va desafiar les normes establertes.

Colita acompanyada d’altres dones fotògrafes | Foto: Jordi Salinas

La seva amiga i també fotògrafa Pilar Aymerich, va ser l’encarregada de dedicar-li unes paraules. “Hola, guapa”, va dir-li Colita a tall de salutació. A banda d’esmentar trets biogràfics, Aymerich va recordar els treballs que van fer plegades als anys seixanta, en una època on “ser una dona fotògrafa era insòlit”. També va elogiar la “vitalitat i creativitat” de Colita, així com els “enquadraments inusuals per l’època”. “Feia clic i l’encertava”, va reblar.

Explicava que totes dues són molt animalistes –“ella és de gossos i jo de gats, però ho portem molt bé”, va assegurar Aymerich–. Certament, tot i que Colita prefereix els gossos, el dilluns a la brusa verda que vestia hi lluïa un gat negre. Aymerich també va remarcar la joie de vivre com a tret característic de Colita. “Ens ho hem passat molt bé, ens hem divertit treballant juntes”, va admetre. “Té l’esperit d’escalier, encara que no sé molt bé què vol dir” va concloure. “Tot el que ha explicat és veritat” va sentenciar Colita.

Després van parlar la periodista Núria Ribó i el fotògraf Pepe Encinas, que es van afegir a la taula amb les dues amigues fotògrafes. Ribó va declarar que estava molt contenta que el Col·legi hagi reconegut Colita “finalment”, recalcant aquesta darrera paraula. També va assenyalar que és la primera fotoperiodista que rep el guardó, ja que la resta de persones premiades en edicions anteriors són periodistes.

“No teníem la carrera, però teníem l’ofici”, va subratllar, al seu torn, Pepe Encinas, que va lloar Colita. “Era directora d’orquestra i tots els músics”, va dir. I va recordar dues frases que la fotògrafa ha pronunciat en diverses ocasions: “cuando salgo de paseo, retrato lo que veo” i “els retrats em queden bé perquè la gent m’estima”. Encinas va fer constar que també va haver-hi moments durs, com el reportatge al càmping dels Alfacs, després de l’explosió d’un camió cisterna l’any 1978 que va matar 215 persones. Colita hi va estar d’acord: “Hem rigut, però també hem plorat, com els pallassos”.

Fotògrafes camuflades

Núria Ribó va demanar a Steva i a Aymerich els avantatges i els inconvenients que els va suposar ser dones en aquells temps. “Els inconvenients són els homes”, va respondre Colita despertant la hilaritat del públic. I va recalcar que, més enllà d’això, ser dona no li havia suposat cap problema. Per la seva part, Aymerich va reblar-ho amb el que anomena “tradició teatral”, ja que per obtenir la foto havien de vendre fum. “No érem l’espectacle, anàvem camuflades”, va recordar, al contrari dels companys masculins, als quals no els calia amagar l’equip fotogràfic. “Quan ens veien fent fotos pensaven que era de broma”, va afegir.

Ribó també els va preguntar què retratarien de la Barcelona actual. Colita va fer riure a l’audiència quan va respondre que el llit i la seva gossa. “La Barcelona d’ara no m’agrada tant”, va aclarir. “Faria els nens que venen de fora, els immigrants, perquè són els homes i les dones del futur”, va respondre Aymerich.

Encinas va posar en relleu la lluita de Colita per tal que es cobrin les fotos d’arxiu, i va relatar l’anècdota que si ella detectava que s’havia publicat una foto d’ella sense permís ni cobrar-la, enviava una postal amb la foto d’uns porcs, on a darrere havia escrit “cerdos”. Geni i figura i amb la joie de vivre com a filosofia. Felicitats, Colita.