Molt abans de ser reconeguda per la seva literatura, Isabel-Clara Simó era periodista. Una tasca que va fer amb una gran vocació popular i un compromís social i nacional. O com diu el seu biògraf Jordi Tormo, una dona que en tot moment va defensar quatre grans compromisos essencials “amb la llengua, amb les lletres, amb la política i amb les dones”.

Nascuda a Alcoi un 4 d’abril de 1943 –aquest any se’n compleixen vuit dècades–, la prolífica trajectòria de Simó ens ha deixat, segons Tormo, cinquanta-sis llibres de narrativa, deu d’assaig i una biografia, tres de poesia, set obres de teatre i set guions de televisió. Tota una carrera que, acadèmicament, comença el 1965, quan es llicencia en filosofia, continua el 1972 amb periodisme i el 1995 amb filologia romànica.

Influenciada per l’assagista i articulista Joan Fuster, a finals dels seixanta Simó es vincula amb el setmanari Canigó, fundat pel seu marit, Xavier Dalfó. És allí on, des del primer moment, posa a prova les seves conviccions i rebel·lia. El primer pas és el d’aconseguir superar les imposicions lingüístiques franquistes, que impedien la publicació dels articles en llengua catalana. Lluny de conformar-se, Simó proposa una idea a Dalfó, que recordava en un article publicat a El Temps el 1994: “Jo li vaig suggerir que férem un algun articlet a veure què passava, i al final, amb el meu català trontollant, el vaig fer. El vam publicar i va fer tanta il·lusió que tothom a Figueres me’n parlava. I en vam fer un altre, i de mica en mica, de sobte, ens vam trobar amb una revista en català que tenia un article petit al final en castellà, per a poder fer la trampa del bilingüisme”.

La revista, on també van escriure noms com Josep Pla, Nèstor Luján, Santiago Nadal o Manuel Ibáñez Escofet, va acabar sent dirigida per la mateixa Isabel-Clara Simó entre el 1972 i el 1983. Uns anys en què també va reivindicar el feminisme juntament amb altres dones de la seva generació, com Montserrat Roig i Pilar Aymerich. En una entrevista realitzada a principis dels vuitanta al programa Dones a prop, de RTVE, Simó confessa a Mercè Remolí que el fet de ser la directora de la revista havia provocat alguns recels. “Diria que és un fet inconscient, però el fet de dirigir-se a una dona que és directora produeix un rebuig”, explica a càmera.

Però ella mai es rendeix. I, a més de catalanitzar la revista, li dona “un tremp més periodístic vibrant, desimbolt, com era ella mateixa per tarannà”, explica el periodista Josep Maria Casasús i Guri. Un estil que també posa en relleu a les pàgines d’El Temps, el Diari de Barcelona, Serra d’Or, El País o a la columna diària De fil de vint, al diari Avui, on segons Casasús, “hi desenvolupa un articulisme compromès, combatiu i amb un fil d’ironia que aconsegueix fidelitzar a un gran nombre de lectors”.

La seva posició ideològica intransigent no l’eximeix de rebre nombroses multes per les publicacions de la revista, i fins i tot pateix escorcolls policials a casa seva mentre és directora. Finalment, després de diversos expedients, judicis i detencions, Canigó deixa de publicar-se el 1983. “El problema va ser que, quan es va normalitzar la situació, nosaltres érem massa radicals”, recordava.

Però la seva trajectòria periodística mai s’atura. En els inicis de TV3, Joaquim Maria Puyal li encarrega guions per La granja, una sèrie que serveix de pròleg per La vida en un xip, un programa de debat que obté un gran impacte social.

Escriure amb passió

Més endavant, escriu assajos com Sobre el nacionalisme (2000), on dialoga sobre la identitat catalana; Si em necessites, xiula (2005), un homenatge a Montserrat Roig; Adéu, Boadella (2008), on polemitza amb el dramaturg català i Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te (2011), juntament amb Patricia Gabancho.

“La seua era una paraula àgil, directa i crítica que se sostenia en la realitat que l’envoltava, però que traslladava també a la ficció més absoluta a través dels llibres i a la realitat més punyent que ens mostrava en els articles periodístics”, expressa Jordi Tormo, autor de la biografia Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa (2021). Una obra indispensable per conèixer a la periodista i escriptora, a banda de la tria d’articles No tinguis èxit. Cultura, feminisme i nació (1968-2019), preparada i prologada per Núria Cadenes.

“He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint… He escrit amb plaer i també amb dolor”, confessa Simó a la seva autobiografia, Els racons de la memòria. Abans de morir, l’any 2020 amb setanta-sis anys, Simó rep diverses distincions, com la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or o el títol de Filla Predilecta d’Alcoi.

És el 2017, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que ofereix al públic una cita memorable: “Sapere aude, atreveix-te a pensar; sapere aude, atreveix-te a aprendre; sapere aude, atreveix-te a investigar.” Tota una declaració d’intencions del que va suposar la seva vida periodística i acadèmica.