Encara recordo el primer cop que vaig llegir un article de Llorenç Gomis. Va ser l’editorial de la revista El Ciervo del març de 2005. El text portava el suggestiu títol de Obispos conduciendo de noche i en ell l’autor es feia ressò d’una carta en què els bisbes de Pamplona, Tudela, Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria feien autocrítica i “mostraven fraternalment les seves preocupacions” en relació amb la mala premsa que s’havia guanyat la jerarquia eclesiàstica.

En aquella època, la temàtica religiosa m’era del tot aliena, però el to reflexiu i ponderat de Gomis em va portar a llegir l’article amb interès fins al final. Era lògic: tot i que encara no ho sabia, em trobava davant d’una de les plomes més fines de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya. I l’editorial d’El Ciervo (pàgina 3), que des d’aquell dia vaig començar a llegir amb assiduïtat, era, per la seva gran personalitat, l’article més apreciat pels lectors de la revista.

Gomis havia fundat la revista El Ciervo l’any 1951 juntament amb un grup d’intel·lectuals d’arrel cristiana, i la va dirigir fins al dia de la seva mort, el 31 de desembre de 2005. Ho va fer amb la seva dona, la també periodista Roser Bofill, directora de Foc Nou, l’altra capçalera de la petita empresa editora propietat de la família. Per la redacció de les revistes, situada al carrer Calvet, van passar com a aprenents i col·laboradors nombrosos periodistes d’aquest país: des de Manuel Campo Vidal fins a Jordi Pérez Colomé, passant per Jaume Boix, Albert Sáez o Francesc Romeu.

Va ser precisament una conversa amb Romeu –periodista i capellà i un dels principals experts de casa nostra en informació religiosa– el que em va donar la idea de portar a terme el documental sobre Llorenç Gomis que, després de tres anys de feina, vam presentar el passat 15 de juny a l’auditori Blanquerna sota el títol Llorenç Gomis, el mestre serè.

Mestratge intel·ligent

Un documental, com qualsevol altre treball periodístic que requereix un cert grau d’aprofundiment, neix del desig de voler saber més sobre algun tema determinat. I jo vaig començar a voler saber més sobre en Llorenç Gomis i el seu llegat periodístic, intel·lectual i humà després que en Francesc Romeu m’expliqués algunes anècdotes sobre com l’ambient a la redacció del carrer Calvet i com Gomis hi exercia, com qui no volia la cosa, el seu mestratge. “Mai et feia una correcció –explica Romeu al documental–, el seu mètode era inductiu: et feia una pregunta: ‘per què has posat això?’ Llavors, si et veia insegur, et deia: ‘Home, doncs potser caldria treure-ho, això, si no n’estàs segur’ I ja està, ja t’ho havia dit, però t’ho havia fet descobrir a tu”. El

“Gairebé sempre que et trobaves amb en Llorenç era una classe, perquè tenia com una vocació innata de mestre i a la vegada les seves classes tenien més el to de conversa i de tertúlia que no pas el to de classe magistral”, explica, també al documental, l’Albert Sáez. “Sempre et feia veure coses que tu no havies vist, en una portada, en un article, en un titular”, afegeix el director de El Periódico.

Però el mestratge de Gomis no es va limitar a la redacció del carrer Calvet, sinó que es va donar també en altres mitjans de premsa diària i en les facultats. Després de donar-se a conèixer com a poeta durant la dècada dels cinquanta amb l’obtenció del Premi Adonais, Gomis va esdevenir en pocs anys uns dels pocs periodistes que vivien de la ploma gràcies a les seves nombroses col·laboracions en diferents mitjans. L’any 1966 va entrar com a editorialista a La Vanguardia de la mà d’Horacio Sáenz Guerrero, i entre el 1977 i el 1981 va fer un parèntesi per dirigir El Correo Catalán, una aventura incerta en un diari marcat pels problemes econòmics. “Va haver-hi resistències, a la redacció, però ell va saber imposar un model nou de diari i durant aquells quatre anys va reordenar-lo i professionalitzar-lo”, explica el periodista Jaume Boix al documental.

El 1982, Gomis va tornar definitivament al diari dels Godó, primer com a coordinador editorial i més tard com a sotsdirector. Els successius directors del rotatiu barceloní van confiar en ell com a principal editorialista. No en va, probablement era el periodista de la casa que millor sabia interpretar el pensament del diari. En paraules de  Lluís Foix, amic i company seu a La Vanguardia, Gomis era “l’editorialista que fregava la perfecció”.

A més, a les pàgines d’aquest rotatiu va publicar milers d’articles. En aquests escrits –sovint acompanyats pels dibuixos del genial dibuixant xilè Fernando Krahn– Gomis va analitzar amb sagacitat els mecanismes del periodisme i els mitjans. “Entenia el funcionament de l’actualitat, una cosa que ara encara és més important que quan ell exercia, que és la immediatesa, les portades, l’agenda; era molt bo trobant el rerefons de les coses”, explicava  Sáez durant l’entrevista amb motiu del documental.

Llibertat de pensament

Gomis també va exercir com a mestre de periodistes en diferents institucions. Als anys seixanta ho va fer des d’aquell oasi de llibertat que era l’Escola de Periodisme de l’Església. Més tard, des de la facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i, ja durant la seva darrera etapa, des de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. En aquesta faceta com a teòric del periodisme s’emmarquen diversos assajos entre els quals destaquen títols com El medio media. La función política de la prensa (Seminarios y Ediciones, 1974) i Teoría del periodismo. Cómo se forma el presente (Paidós, 1991).

Lluís Pastor, professor de comunicació, va ser un dels molts d’alumnes que van tenir Gomis com a professor a l’Autònoma. “Ens plantejava les coses amb naturalitat, i a les seves classes podia estar parlant de les seves filles, d’un problema que havia passat a la redacció, de qualsevol cosa, i sobre això podia construir les seves teories. Perquè ell havia generat teories, a diferència d’altres professors que repeteixen les teories dels altres. En Llorenç havia generat les seves pròpies teories sobre el món del periodisme”, explica Pastor al documental.

Sense oblidar la seva dimensió personal com a poeta i home, un altre dels objectius de fons del documental Llorenç Gomis, el mestre serè és el de destacar la importància cabdal que van tenir figures com la seva en l’ambient informatiu de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya. Uns anys que engloben dictadura nacionalcatòlica, transició i obertura democràtica i en els quals es va forjar en aquest país una nova forma d’entendre el periodisme i els mitjans.

En aquest sentit, Gomis va estar en primera línia i, malgrat les dificultats sociopolítiques i la censura del règim de Franco, no va renunciar mai a la llibertat de pensament i sempre va tenir clara la importància dels mitjans de comunicació en l’educació col·lectiva. No en va, a la presentació del documental –que està previst que Televisió de Catalunya emeti al llarg del 2024, coincidint amb el centenari del naixement de Gomis–l’adjectiu ‘valent’ va ser una de les paraules que el públic assistent va considerar que millor representen a aquest referent del periodisme català.