Dono per fet que tothom que és avui aquí ja sap quina ha estat la trajectòria del Martí. La majoria, gent de la professió, haureu llegit –i comentat– el que hem escrit els amics, coneguts i saludats. La seva dona i les seves filles, la Maria Elena, la Isabel i la Maria, han volgut que sigui jo qui us parli en nom de tots, i el que se m’acut per a no fer un rotllo i un panegíric d’aquells que en Martí odiava tant, és subratllar alguns dels seus trets professionals i personals que hem coincidit a ressaltar aquests dies.

Creient

Començaré dient que el Martí, com el seu amic, en Josep Maria Huertas, es declaraven creients, catòlics, persones de fe. Ningú dels que han escrit sobre ell han fet esment d’aquest fet. Però els puc assegurar que tot això ha estat cabdal en la seva trajectòria personal i professional. El seu amic Enric González, en el seu escrit publicat a El País, deia que en Martí es va declarar públicament catòlic al funeral del Josep María Huertas, celebrar fa ara quinze anys. “Soc catòlic i crec en la vida eterna –va dir el Martí–. I, en conseqüència, crec que em retrobaré amb el Huertas, i que, allà on sigui, ell continuarà igual, i em ficarà en nous embolics”. En Martí estimava en Huertas. I patia per la seva manera de conduir les coses. Era massa apassionat, es ficava en embolics que podia estalviar-se. Només així entenc el que em va encomanar: “Que soni Raimon i que en Huertas no parli al meu funeral”. En realitat volia dir-me: “Impedeix que el Huertas llegeixi el meu epitafi, perquè em dirà tants elogis, que segur que ficarà la pota.”

Pessimista

Del Martí creient, amic de capellans que li han influenciat decisivament, com els mossens Josep Bigordà, Casimir Martí o Joaquim Giol –que avui oficia el seu funeral–, passarem al Martí desesperançat, al Martí pessimista. Ho era molt. En Joaquim Roglan ha recordat la jesuítica frase que Martí ens repetia sovint, i que, avui, que comença la guerra a Ucraïna, hauria tornat a dir: “Tota situació humana, per dolenta i desesperada que sembli, sempre és susceptible d’empitjorar”.
Al seu obituari, en Carles Geli subratlla aquest pessimisme com un tret característic. Al Martí, diu en Geli, “el protegia el seu pessimisme clarivident, una mirada escorada cap al que és sentimental, exportada de la seva pròpia manera de ser, una predisposició a no jutjar ni condemnar, i una ironia esmolada per una tendresa que amb prou feines podia camuflar el fum de la seva pipa”.

Però que jo recordi va ser en Josep Ramoneda el primer a titllar-lo de ‘pessimista lúcid’. I ho ha tornat a recordar al seu article de l’ARA, tot i que amb matisos. En Ramoneda diu que en Martí sap que “el happy end no existeix, que vivim sempre al llindar del precipici”. Però, així i tot –com ha dit en un tuit la seva família– malgrat tot, “la vida és maca”.

Què ha passat a la vida del Martí perquè als darrers anys hagi evolucionat vers aquest optimisme? Jo crec que té a veure amb aquestes tres persones: en Marc, l’Eric i en Pol. Els seus nets.

Cronista de successos

Tots els escrits publicats aquests dies coincideixen a afirmar que el Martí va ser el mestre de la crònica negra. El primer periodista que va elevar a categoria les històries de la gent que se les ha de veure amb la Justícia. I tot amb una mirada pròpia, subjectiva, personal. La mirada del Martí. “Va escriure sobre els delictes i sobre els que els cometien –ha escrit en Josep Carles Rius–, però mai va perdre la seva mirada humanista. Ni la seva fe en la bondat. En Martí encarnava la bondat perquè coneixia, com ningú, la fragilitat de l’ésser humà. Les seves cròniques judicials constitueixen un retrat dels perdedors”.

Altres amics han ressaltat el fet que en Martí era, alhora, amic dels atracadors, dels jutges o fiscals o dels policies i advocats que participaven en la representació judicial. És el seu millor llegat professional. Aquesta capacitat sorgida de la seva condició de cristià de base per a ser amic de tots els actors de la comèdia, prenent partit només pels més febles. “Un crim és una tragèdia que destrossa la vida, la família, el món de la víctima, però que també enfonsa el botxí i el seu entorn”. Al Martí –recordava en Ramoneda– no li interessava tant la notícia com les persones que la protagonitzaven.

Lleial

En Martí tenia les millors fonts informatives, sempre disposades a donar-li les notícies  exclusives que ningú més aconseguia. Un dia li vaig preguntar quan valdria la seva agenda de telèfons. “Res”, em va dir. “Te la passo i fes les trucades que vulguis, per exemple, a Margarita Robles (aleshores no era ministra de Defensa, s’estava al Tribunal Suprem)”. “No voldrà parlar amb mi, no em coneix de res”, li vaig dir. I va respondre: “veus com tenir el seu telèfon particular no serveix de res?”. Què era doncs allò imprescindible per tenir, com ell tenia, via directa amb ministres, jutges, fiscals, policies, atracadors…? Es diu confiança i es diu lleialtat. “No crec que existeixi avui ningú a la premsa capaç de guardar de per vida els saborosíssims off the record que es va callar en Martí”, ha escrit l’Enric González, “perquè no traïa mai la confiança de qui li feia una confidència”.

Escoltador

Després de les cròniques judicials, l’altre gènere en el qual Martí ha excel·lit, a mitges amb en Josep Ramoneda, han estat les entrevistes. “He fet més de mig miler d’entrevistes a la meva vida –li va dir el Martí a Carles Geli–, però només en mitja dotzena he obtingut aquest clic en què l’entrevistat s’oblida que hi ets i t’explica una cosa íntima que després, moltes vegades, et demana que esborris o oblidis: i si tens un punt de decència, ho fas”.

De la seva habilitat per aconseguir el ‘clic’ de l’entrevistat ha escrit l’Enric González: “Com que sabia escoltar, en Martí propiciava la confessió aliena. Aquest talent raríssim funcionava fins i tot amb els amics. Quan ens vèiem, somreia i deia un simple “què?”, i jo no podia evitar contar-li la meva vida. Insisteixo: tenia el do d’escoltar, que no consisteix exactament a deixar parlar l’altre, sinó en alguna cosa més”. D’aquest talent del Martí en parla també en Ramoneda: “A diferència del que passa sovint avui, en Martí sabia perfectament que el personatge no era ell, que la seva feina era fer parlar l’altre”.

Memòria

En Martí gaudia d’una memòria prodigiosa. Excel·lia a memoritzar anècdotes, xafarderies, acudits. Si s’ho proposava, era capaç de mantenir-te rient durant hores amb les històries curtes més hilarants que poguessis imaginar. Prenia nota mental de tot i no oblidava mai res. I si en algun moment sortia un dubte, consultava el seu arxiu de retalls de diaris on sempre trobava el que buscava. De les xafarderies no en desaprofitava cap. Les que no podia col·locar en el seu moment, les deixa hivernant per més endavant. “En periodisme, tard o d’hora, tot acaba per poder-se publicar”, deia.

Independent

Hem parlat poc de la independència del Martí. Del seu desarrelament respecte de les redaccions, de les plantilles laborals i dels organigrames empresarials. Mai va tenir una taula fitxa a la redacció, i crec que no va estar en cap plantilla. La seva redacció era ell mateix, la seva vida organitzada entorn de la seva família i del treball, permanentment connectat als esdeveniments i les notícies, al que succeïa al carrer i a la gent. Va ser un periodista integral que valorava la seva impagable independència.

Periodista

El 2016, en Martí li va explicar a en Juanjo Caballero perquè havia titulat les seves memòries L’ofici més bonic del món: “Perquè si busques històries, si busques gent, si surts al carrer, el periodisme et permet viure la teva vida i la vida dels altres”.

Adeu, Martí

M’acomiado del Martí invocant aquesta idea final que, malgrat tot, la vida és bonica i val la pena viure-la. Sobretot, si et dona la possibilitat de compartir-la amb persones com ell.
Acabo amb els versos que la Isabel ha trobat en un llibre del seu admirat Grahan Greene i que trobareu al recordatori del funeral.

“No has de tenir por.
L’amor no s’acaba,
només pel fet que no ens veiem”.