Els mitjans de comunicació vam inundar portades, boletos de ràdio i vídeos amb aquella sessió de control del mes de març en la que Íñigo Errejón demanava els partits polítics que dirigissin la mirada cap a la salut mental. Que ja era un problema greu abans de la pandèmia. Que es pot manifestar en un centenar de símptomes o malestars. I que ens passa a una de cada quatre persones. Després d’aquell episodi al Congrés dels Diputats van arribar més xifres preocupants. El llibre La Vella Companya: Els meus trenta anys de lluita contra la depressió (COLUMNA, 2021) del periodista gallec Anxo Lugilde. La mort de Verónica Forqué. O la Marató organitzada per TV3 i Catalunya Ràdio. La salut mental, el fràgil escenari en el qual juga el cap de l’ésser humà, ja té un espai propi dins de la graella dels mitjans. Però, ho abordem correctament? Els periodistes, fem servir el vocabulari adequat, parlem amb les fonts correctes, publiquem reportatges que ajudin i no que enfonsin a les mateixes víctimes i les seves famílies?

Les entitats consultades comparteixen diagnòstic i recomanacions. La salut mental cada vegada apareix més explicada. Deixa de ser un tabú amb el pas dels dies. Però encara queda camí per recórrer i hem de millorar a l’hora de publicar determinats aspectes. Els mitjans de comunicació, en tant que generadors d’opinió pública, juguen un paper molt important en la prevenció i la lluita contra els estigmes. Un potencial que ens ha de fer reflexionar i adoptar determinades rutines i maneres d’escriure o locutar.

Paraules que estigmatitzen

Els camps d’acció on han de jugar els professionals de la comunicació són diversos i complicats. Anorèxia. Esquizofrènia. Bipolaritat. Depressió. I suïcidi, potser un dels més amagats darrere una immensa cortina per molt que a Espanya es llevin la vida onze persones cada dia. Una xifra que sempre quedava aparcada sota el pacte quasi llegendari de “als mitjans no es parla de suïcidis per no generar un efecte contagi”.

La Confederación Salud Mental España va néixer el 1983 i ells mateixos, amb la intenció d’aportar un llenguatge inclusiu i no discriminatori cap a les persones que pateixen problemes de salut mental, van canviar el nom de l’entitat, ja que antigament es deien Confederación Española de Agrupaciones de Familiares y Personas con Enfermedad Mental. El 2015 la paraula “malaltia” va desaparèixer. Actualment l’integren divuit federacions i sumen 47.000 socis. I, entre els consells cap als mitjans de comunicació, destaquen els de no vincular salut mental a violència, no donar per “incurables” a les persones o mencionar una qüestió de salut mental de la persona protagonista de la notícia només si realment és necessari per comprendre la persona i la història. Aquesta entitat, tal com van fer ells mateixos sis anys enrere, recomana deixar enrere adjectius com malalt, pertorbat, maníac o boig.

Relació perillosa

“Obertament”, entitat lluitadora contra l’estigma en salut mental, i el Grup de Periodistes Ramon Barnils van crear un Observatori de mitjans de comunicació i salut mental i, en els seus informes anuals arriben a dues conclusions compartides amb altres entitats. Els periodistes ens oblidem tot sovint dels testimonis en primera persona. I creem una repetida però equivocada relació entre salut mental i violència. “En moltes notícies sobre delictes, atemptats o assassinats es relaciona l’autor d’aquests fets amb algun trastorn mental”, asseguraven, per exemple, en 2017. Un expert en salut mental com és Pablo Correa, editor al diari colombià El Espectador, també ha alertat de la temptació repetida de “relatar les històries dels pacients d’una forma ficcionada, en to de ‘porno-misèria’” el que acaba provocant que el periodista acabi “prolongant l’estigmatització dels que pateixen algun malestar mental”.

Delicadesa informativa

I dels suïcidis, com valoren les entitats que s’ha parlat als mitjans fins ara? Tard i malament, podria ser una conclusió consensuada. Per què hem acceptat tabús i estigmes i hem utilitzat expressions inadequades? L’efecte contagi o donar determinats detalls d’una mort per suïcidi, que no fan una gran aportació en l’àmbi informatiu, són les assignatures principals a superar? Arran de la mort de Verónica Forqué, la majoria d’entitats que treballen dia rere dia amb persones que han intentat suïcidar-se o amb familiars que han perdut un ser estimat han llançat o recordat els seus decàlegs o recomanacions de com es podria cobrir una mort per suïcidi sense fer mal. Sense que els lectors o els oients rebin dades, detalls o expressions que els cregui una imatge distorsionada sobre què ha passat realment. I perquè els familiars i els amics de la víctima no tinguin la sensació, en veure el que es publica de la persona que han perdut, què hauria estat millor no llegir-la mai. Perquè de vegades hi ha informacions que, senzillament, no corresponen amb la veritat.

Nombroses entitats han realitzat recomanacions dirigides als professionals de la informació | Foto: Sydney Sims (Unsplash)

Fonts i recursos

El Ministeri de Sanitat va publicar en 2020 unes recomanacions que acceptaven primerament un nou escenari de certa obertura: “El silenci informatiu no és una opció. El sensacionalisme, tampoc. A la població li ha d’arribar informació adequada sobre els recursos disponibles de prevenció”. El ministeri també carregava contra “excuses, com prioritzar les audiències televisives o les urgències, per davant d’una informació rigorosa”. Des del ministeri també insistien en una encertada selecció de fonts, el seguiment de consells internacionals o consultar amb entitats expertes en la matèria i que fa anys que treballen directament amb les persones afectades, com Papageno, La barandilla, Anaed, Després del Suïcidi, Obertament o Asapme, entre d’altres.

Una mesura que s’està estenent entre molts mitjans és la de proporcionar informació sobre recursos com webs o d’altres contactes amb serveis de salut mental, inclòs “el telèfon de l’esperança”. Seguint l’estratègia adoptada en notícies sobre violència masclista, les informacions de l’agència EFE sobre suïcidis inclouen actualment un paràgraf on s’indica el telèfon per trucar en cas d’emergència, risc imminent o intent consumat.

En aquest sentit, el llibre d’estil d’El Mundo recorda “no precipitar-se i qualificar de suïcidi una mort només per les aparences”. I al d’El País es pot llegir que “el periodista haurà de ser especialment prudent amb les informacions relatives a suïcidis”. Però el dia a dia demostra que encara es pot fer millor. Per no fer més mal. I que es pot erradicar el tabú amb cobertures llargues i mantingudes, més enllà del “dia internacional de”, la setmana en què mor una persona famosa o el dia en què surten a la llum dades rellevants. El problema, alerten les entitats, és prou important per a quedar reduït a un sol dia.

Sobreexposició mediàtica

Precisament, Papageno (Asociación de Profesionales en Prevención y Postvención de la Conducta Suicida) ha expressat, arran de la mort de l’actriu madrilenya, el seu “malestar per les sobreexposicions mediàtiques” i, a través d’un comunicat que portava per títol “donar visibilitat i sensibilitzar, no alarmar”, recordava l’evidència científica de què “la repetició reiterada de notícies sobre suïcidis provoca un efecte negatiu sobre persones vulnerables. En canvi, no existeix cap evidència que l’ús d’aquests casos pugui suposar un benefici social. Tampoc ens podem convertir en portaveus de persones que no l’hagin autoritzat expressament i hem de respectar també si no volen participar i romandre en el més estricte anonimat”. L’entitat ha manifestat el seu propòsit de continuar donant visibilitat de manera rigorosa a aquest problema de salut pública. Però recordant que, a l’hora de lluitar per la prevenció del suïcidi, “no tot s’hi val”.

Enfocament sensacionalista

Després del Suïcidi–Associació de Supervivents (DSAS) va ser la primera entitat creada a tota Espanya, el 2012, per abordar el delicat tema del suïcidi. De la mà de Cecília Borràs, la seva fundadora, no ha deixat de col·laborar amb el Ministeri de Sanitat i també va impulsar una sèrie de recomanacions juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el departament de Salut de la Generalitat. Evitar la descripció detallada del mètode utilitzat, evitar parlar d’un suïcidi “ràpid”, “senzill” o “indolor” i no associar-ho amb valors positius o amb idees d’heroïcitat, romanticisme o valentia formarien part dels primers consells.

DSAS considera que els periodistes hem de “presentar la mort per suïcidi com a producte d’una complexa interacció de molts factors i no atribuir-la ni a una sola causa explicativa simplista ni inexplicable i tampoc identificar-la amb un problema de salut mental com a causa única directa”. En el sentit més pràctic d’una cobertura mediàtica, “Després del suïcidi”, el CAC i Salut recomanen evitar primers plans i zooms sobre persones en escenes de dolor, no mostrar l’escena del suïcidi i, si es parla de persones famoses, separar els seus mèrits artístics, esportius, etc, de l’acte del suïcidi.

L’entitat catalana creu que l’assessorament de persones expertes afavoreix una aproximació informativa de qualitat, mentre que donar protagonisme a persones relacionades circumstancialment amb el cas –com els veïns–, que no aporten dades concretes i aprofitables, pot derivar en un enfocament sensacionalista. Per últim, i amb l’arribada de les xarxes socials i el consum d’Internet a una edat cada vegada més avançada, s’ha de tenir molta cura si utilitzem paraules com a “joc” o “repte” o si es mencionen webs, blocs o xarxes que promoguin un discurs favorable al suïcidi (com els ‘pactes de suïcidi’, per exemple). Precaucions davant el lector ingenu que podria visitar aquestes pàgines.

Trencar el tabú

“Obertament” va publicar un estudi que portava per títol El suïcidi als mitjans, per fer que les cobertures mediàtiques ajudin a la prevenció d’un problema de salut pública com és el suïcidi i després d’analitzar més de dues-centes notícies. “Es pot parlar sobre suïcidi i així ho constata l’Organització Mundial de la Salut, que des de fa uns anys recomana parlar del tema per tal de trencar el tabú existent”, conclou l’informe. “Però parlar sempre que es faci de la manera correcta, evitant el sensacionalisme, explicar massa detalls sobre els escenaris, descriure el mètode o especular sobre una causa única. El suïcidi és un fenomen complex, multifactorial i respon a un patiment molt gran per part de la persona que es lleva la vida o ho intenta”, afegeix un informe que recorda que, quan es tracta de suïcidis de persones famoses, sí que pot comportar aquest efecte contagi del qual es parlava anys enrere.

L’estudi també posava l’accent en la primera persona, és a dir, aquelles que han tingut intents o ideació de suïcidi i s’han recuperat, que només apareixen en el 12% dels casos. Parlar sobre suïcidi posant en relleu històries de recuperació pot ajudar molt a la seva prevenció i tenir un efecte beneficiós per a les persones més vulnerables. L’informe també considera com notícies positives les que inclouen missatges de buscar ajuda o posen a disposició del públic recursos per a aquelles persones que ho necessitin. En definitiva, cal normalitzar la problemàtica perquè les persones no s’aïllin quan comencin a sentir els primers símptomes de malestar. Que ho comparteixin amb el seu entorn. I que puguin demanar ajuda a temps. Pot haver-hi una sortida.

Les deu recomanacions més reclamades

Per tot plegat, les deu recomanacions més reclamades pels experts i per les associacions de salut mental són les següents:

1. Trencar el fals vincle que relaciona salut mental amb violència o amb episodis negatius.
2. Transmetre un to positiu i constructiu, no condescendent ni compassiu.
3. No simplificar ni limitar-se a una única causa i a un únic factor.
4. Consultar estudis i veus expertes (com en altres camps de la salut), no veïns.
5. Aportar els mínims detalls imprescindibles d’un suïcidi (evitant lloc, mètode, etc.).
6. Utilitzar material gràfic adequat (sense imatges de cadàvers, pastilles, via del tren, penya-segats o d’una persona en solitud).
7. Donar veu als protagonistes, en primera persona, explicant les seves vides ‘senceres’ de manera integral (persones que han perdut a un ésser estimat o els que han superat una temptativa).
8. Posar-se a la pell de les persones afectades a l’hora de fer servir un determinat vocabulari, per evitar victimitzar o estigmatitzar.
9. Evitar parlar de situacions incurables, irreversibles o hereditàries.
10. Publicar recursos d’ajuda (telèfons i webs).