“Jo donava paraula d’honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d’escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d’honor que només publicaria les informacions per a les quals l’informador m’autoritzés. Paraula d’honor que no citaria, de prop ni de lluny, llur procedència. Paraula d’honor que tal i tal cosa que m’havia estat contada en un moment d’expansió, no l’escriuria. Paraula d’honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava de fer uns reportatges sobre els atracaments preferia conèixer el criteri dels atracadors que no pas el de la policia, que segurament seria parcial”. (Mirador, 19 de juliol de 1934)
D’aquesta manera deia Josep Maria Planes (Manresa, 1907-Barcelona, 1936) que s’adreçava als seus informadors de l’hampa durant les seves investigacions periodístiques –o “enquestes informatives”, com es coneixien aleshores–. No debades, Planes és considerat un pioner del periodisme d’investigació a Catalunya, gràcies a la sèrie de reportatges que va publicar al diari La Publicitat, pròxim a Acció Catalana, sobre l’entramat anarquista i la seva relació amb grups criminals de Barcelona.
Concretament, entre el 4 d’abril i el 27 de maig del 1934, Planes va publicar fins a una trentena d’articles que, com si es tractés d’una novel·la negra per fascicles, posava llums i taquígrafs en els vasos comunicants que hi havia entre el crim organitzat i la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Unes informacions que li acabarien costant la vida: el 24 d’agost del 1936, amb vint-i-nou anys, i un mes després del cop d’estat militar que va desembocar en la guerra civil, una patrulla d’incontrolats anarquistes el va assassinar de set trets al cap –un carregador sencer– a la carretera de l’Arrabassada.
Una mort sense gaire ressò
Nou dècades més tard, la seva figura segueix sent un referent del periodisme d’investigació català, tot i que també de la sàtira política i de la crònica esportiva. Va escriure, entre altres, a les planes de La Publicitat, Mirador, La Rambla, L’Esport Català i va dirigir l’ambiciosa revista Imatges, inspirada en el Vu francès. “Planes, a l’abril de 1934, a vint-i-set anys, era un dels periodistes amb més present i futur del panorama català”, ha definit en més d’una ocasió Jordi Finestres, expert en la vida i obra del malaurat periodista manresà. Una carrera que, desafortunadament, va finalitzar de manera abrupta i violenta amb una execució que l’allau d’esdeveniments històrics posteriors van sepultar gairebé en l’oblit. Ni tan sols la premsa de l’època s’hi va escatir gaire, amb notícies breus que informaven que havia aparegut el cos de Planes a Collserola.
Han passat vuitanta-cinc anys d’aquells fets, però encara hem de seguir lamentant assassinats de periodistes incòmodes per a governs i entramats mafiosos. Enguany ja han matat disset professionals, un dels últims el neerlandès Peter R. de Vries, famós per les seves investigacions del crim organitzat i tirotejat a plena de llum del dia al centre d’Amsterdam el passat 15 de juliol.
Article de juliol de 1934 de la sèrie de reportatges Els gangsters de Barcelona, que va Planes va publicar a Mirador
Convivint amb gàngsters
Entre l’abril i el maig del 1934 Planes va fer un salt qualitatiu en la seva carrera periodística, fins a aquell moment centrada en el teatre, la literatura, el cinema i la caricaturització de la boheme barcelonina, captada amb precisió en el seu primer i únic llibre, Nits de Barcelona, que va veure la llum el 1931 amb pròleg i colofó dels seus íntims Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila. Però va ser la publicació de la sèrie de reportatges Els gàngsters de Barcelona, primer, i L’organització de l’anarquisme a Catalunya i Espanya, després, al diari La Publicitat el que el va posicionar com un dels periodistes més influents de Barcelona.
Planes explicava als seus reportatges que havia recollit “personalment” totes les informacions que hi apareixien. És a dir, que durant un temps va haver de tractar braç a braç amb assassins a sou, atracadors i expresidiaris. Sense anar més lluny, l’arrencada del primer reportatge, amb l’assassinat d’un confident policial de cognom Rosell, és prou esclaridora del que ens espera a continuació: un viatge turbulent pels baixos fons de la criminalitat i la política barcelonina.
El Xino, el Cubano, el Moreno i el Cèntim desfilen pels textos de Planes, que fins i tot s’atreveix a recomanar a un membre anònim de la FAI i confident policial que es faci fonedís perquè té constància que la cúpula anarquista ha descobert la seva tapadora. A més, Planes comptava amb informació oficial de primer ordre que ajudava a completar les cròniques. Josep Pich assenyala que possiblement era Miquel Badia, conegut com el ‘capità collons’ i cap de la Comissaria General d’Ordre Públic, la principal font policial de Planes, amb qui mantenia una bona amistat que acabaria sent determinant en el seu tràgic final.
Com una novel·la negra
Les seves cròniques estan amarades d’un cru realisme que busca conscienciar els lectors. En aquest sentit, explica els mètodes i protocols que empren els atracadors o les mesures que es prenen per a la col·locació d’explosius. Sabíeu que una bomba passava per tres o quatre mans des que sortia del dipòsit fins que arribava al seu objectiu, per evitar que ningú sabés ben bé d’on havia sortit? Doncs bé, Planes, que havia freqüentat aquests ambients, ho narra fent servir tècniques literàries que atrapen el lector i el fan sentir que llegeix una novel·la negra. Mestre del que avui dia es coneix, sobretot en el món de les sèries, com a cliff-hanging, solia tancar els seus reportatges amb preguntes que prometia resoldre en entregues posteriors o bé anunciant noves i reveladores informacions.
Finestres argumenta que Planes volia “mostrar la realitat tal com és a un públic al qual no es pot enganyar”. En una conferència del maig del 1936 celebrada a Manresa i recollida per Finestres en un article del 1997 a Capçalera, Planes apuntava a la capacitat d’observació que ha de tenir tot periodista per a percebre què passa al seu voltant i després explicar-ho “amb més o menys fidelitat”, avisant que a vegades, però, el detall pot “trinxar” la perspectiva.
El mateix Planes detallaria un temps després com havia portat a terme les seves indagacions sobre les relacions de l’anarquisme amb el crim organitzat. Ho va fer a través d’un article publicat a Mirador el 19 de juliol del 1934, tot un ‘darrere de les càmeres’ que desenvolupa alguns detalls de la preparació i posterior confecció de les informacions periodístiques. És, a més, un autèntic vademècum del periodisme d’investigació i un exemple per mostrar a les aules universitàries.
Encapçalen aquest reportatge unes línies d’aquell article en les quals Planes explica què és un off the record –”Paraula d’honor que tal i tal cosa que m’havia estat contada en un moment d’expansió, no l’escriuria”– i el compromís de no revelar les fonts que tot periodista ha de seguir –”Paraula d’honor que no citaria, de prop ni de lluny, llur procedència”–. A banda, l’escrit dona claus per aprendre a tractar amb les fonts, en el seu cas delinqüents i gent perillosa. I aquí, la vanitat hi jugava un paper determinant: “Jo, naturalment –els deia–, no estic pas d’acord amb les vostres idees ni els vostres procediments de guanyar-vos la vida. Però hi ha una cosa que admiro sincerament i no m’amago de dir-ho: el vostre valor personal. Es necessita molta valentia per fer el que feu!”
La millor sàtira política dels anys trenta
Tres anys abans de la publicació dels reportatges sobre l’anarquisme, Planes s’havia embarcat en una altra aventura que marcaria profundament el seu perfil periodístic. El juny del 1931 es va editar el primer número d’El Be Negre, publicació que dirigia i que “etzibava a tort i a dret”, segons Valentí Castanys, membre de l’equip de redacció. Amb tirades d’entre quinze i vint mil exemplars, El Be Negre se’n fotia de tot el ventall polític català. “O feia de franctirador o res”, destacava Avel·lí Artís-Gener, Tísner, amic i company de fatigues de Planes. Editarien 245 números, fins al juliol del 1936, pocs dies abans del cop d’estat militar i de la detenció i assassinat de Planes.
Amb el suport de l’Ateneu, que era on es reunia l’equip de redacció els diumenges a la nit per muntar les edicions –i d’on sortien les principals ‘xafarderies’ que servien per estirar el fil, segons assegura Pich–, la revista va captar les ires de diversos sectors polítics per la seva desvergonyida representació de la realitat republicana. Uns habituals de les planes d’El Be Negre eren els escamots d’Estat Català, grups paramilitars de tall feixista que van protagonitzar incidents violents al llarg de la dècada dels anys trenta. De fet, a finals d’octubre del 1933 els escamots van assaltar la impremta de la revista satírica; la tensió havia esclatat arran de la publicació dels problemes maritals de l’alcalde de Barcelona i militant d’ERC vinculat a Estat Català, Jaume Aiguader. L’encreuament de declaracions entre El Be Negre i Aiguader va desencadenar rius de tinta i també la visita d’un escamot armat liderat pel fill del batlle a l’Hotel Colón, per atemorir els integrants de la publicació satírica.
Tot plegat va acabar amb la pallissa d’un altre periodista, catalanista radical, també anomenat Josep Maria Planas, i amb el conseller de Governació de la Generalitat i paisà de Planes, Joan Selves, oferint-li protecció oficial. Finalment, el periodista va decidir marxar al seu Bages natal fins que s’apaivaguessin els ànims. El serial Aiguader-Planes arribaria a l’esperpent amb el desafiament mutu per a un duel a espasa sobre el qual hi anava plena la premsa de l’època però que, sortosament, no s’arribaria a celebrar mai.
Els escamots d’Estat Català eren sovint objectiu de sàtira a El Be Negre
L’assassinat dels Badia i el cop de gràcia
Qui també era objecte de sàtira a El Be Negre era l’anarquisme. No era el principal ariet des d’on Planes destapava, però, les connexions entre la FAI-CNT i els grups criminals barcelonins. Com hem dit, van ser els articles a La Publicitat els que van fer de Planes un enemic de l’anarquisme, per molt que negués que estigués en contra dels obrers i mostrés respecte pels autèntics idealistes.
Ara bé, la investigació que va precipitar la seva mort va ser la de l’assassinat d’un amic seu, Miquel Badia, i del seu germà Josep, a mans d’un grup anarquista al carrer Muntaner el 28 d’abril del 1936. L’atemptat va sacsejar una Barcelona que tres mesos després viuria una experiència revolucionària arran de l’esclat de la guerra civil. Planes, des de La Publicitat, i Tísner, des de La Rambla, i sense compartir fonts, van començar a estirar el fil d’un atemptat que, en un principi, es va atribuir a l’extrema dreta. “Soc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa”, va arribar a escriure Planes durant les perquisicions de l’assassinat dels Badia. Fins i tot Tísner, segons va recordar a les seves memòries i va rescatar Josep Maria Sòria en una sèrie d’articles publicats el 2003 a La Vanguardia repassant l’afer dels Badia, rebria la visita a la redacció de Justo Bueno, membre anarquista i presumpte autor material de l’atemptat, que n’hauria confessat l’autoria i hauria amenaçat els dos periodistes. Solidaridad Obrera, òrgan d’expressió de la CNT, també va amenaçar “d’emmudir” Planes i Tísner si no “adoptaven una postura d’imparcialitat i noblesa” en tot allò que fes referència a l’anarquisme.
La situació es va accelerar a partir del 18 de juliol. L’alzamiento militar que triomfa a moltes parts del país fracassa a Barcelona i Planes, conscient que la CNT ha sortit reforçada de la temptativa colpista de les dretes, decideix amagar-se. A partir d’aquí les versions al voltant del què va passar varien: hi ha qui diu que va refugiar-se al pis d’una amant del seu amic Sagarra, o que la noia amb qui convivia va tenir la indiscreció de dir a una amiga on s’amagava. O fins i tot que, en un acte negligent, el periodista va sortir a fumar al balcó de l’habitatge on es refugiava i un veí el va veure i delatar. Sigui com sigui, el 24 d’agost una patrulla anarquista el va detenir i el va portar a la carretera de l’Arrabassada, on una de les carreres periodístiques més curtes i intenses del periodisme català va arribar a la seva fi. Dies després, Tísner seria l’encarregat d’anar al Clínic, disfressat perquè no el reconeguessin, a identificar el cadàver del seu company i amic.
Un llegat camaleònic
El professor de la URL, Enric Delclòs, descriu Planes com “el periodista calidoscòpic”. Precisament la seva capacitat d’adaptació a diversos gèneres periodístics és part important del seu llegat. I és que passava de parlar de teatre, cinema i anarquisme barceloní, a viatjar a Berlín per cobrir l’estrena d’una pel·lícula de Leni Riefenstahl a deu metres d’Adolf Hitler. Si hem explicat que va ser un pioner del periodisme d’investigació i un àgil cronista de la Barcelona noctàmbula i artística, no ho va ser menys en l’àmbit esportiu, una tecla que també va tocar amb èxit. Per al periodista manresà, l’esport era molt més que números i resultats: era una festa comunitària a la qual tothom hi era convidat. Les seves cròniques, sobretot les de la Volta a Catalunya, que va cobrir el 1935-1936, proposen una nova aproximació al periodisme esportiu en la qual destaquen els paisatges, els espectadors i l’ambient.
En record del periodista manresà, des de fa uns anys la Fundació Independència i Progrés entrega el Premi Josep Maria Planes d’Investigació Periodística, convocat també per la demarcació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes. Per la seva banda, l’Ajuntament de Manresa el va nomenar fill il·lustre el 2017, any que va dedicar a recordar la vida i obra d’un dels periodistes catalans més versàtils.
