La fotografia d’un nen sirià aparegut mort en una platja turca fruit d’un naufragi d’una barca que intentava arribar a l’illa grega de Kos, fugint de la guerra de Síria, no ha deixat indiferent a ningú.  “Cap persona decent, i més si és pare, pot deixar de sentir-se commogut davant d’aquestes imatges”, va admetre fins i tot un alt representant d’un govern com l’espanyol que porta setmanes mostrant reticències a acceptar la seva quota de refugiats, com és el cas de José Manuel García-Margallo, ministre d’Assumptes Exteriors.

Poc a poc s’ha anat sabent més informació d’aquesta criatura. Es deia Aylan Kurdi, tenia tres anys i provenia de Kobane. En el naufragi també van perdre la vida el seu germà Galip, de cinc anys, i la seva mare Rehan. Tan sols va sobreviure el pare, Abdulah. El naufragi va provocar la mort de dotze persones, dels quals cinc són nens. Un autèntic drama que arriba pocs dies després que 71 refugiats –entre ells quatre nens– morissin asfixiats en un camió abandonat enmig d’una carretera d’Àustria.

La duresa de la imatge ha provocat que la fotografia del cadàver del petit Aylan es convertís, d’un dia per l’altra, en el símbol de les quasi tres mil morts que aquest any ja s’han produït a les platges d’Europa sense que, per ara, les autoritats hagin sabut com gestionar el flux constant de refugiats que fugen de la guerra de Síria. I mentre els polítics busquen, sense èxit fins ara, una solució, el debat sobre la necessitat o no de publicar imatges com aquestes han generat un autèntic rebombori als mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials.

En aquest debat hi ha opinions de tot tipus però bona part estan polaritzades entre els que defensen que són part d’una realitat que s’ha d’explicar i els que, en canvi, creuen que aquestes fotografies són innecessàries i que fereixen de forma gratuïta la sensibilitat dels ciutadans. En aquest sentit, La Vanguardia es feia ressò d’un tuit que reflexionava al voltant d’això. “No tenim sensibilitat –deia el tuitaire– i la poca que queda no la volem ferir”.

Divisió d’opinions

Enmig d’aquest debat, els fotògrafs solen ser partidaris de la seva publicació. “La gent no s’hauria d’ofendre amb aquesta foto; cada dia hi ha imatges com aquesta”, va assegurar Gervasio Sánchez a Catalunya Ràdio. “Una foto així és necessària per trencar la passivitat també de la ciutadania europea”, va afegir. Per la seva part, el fotògraf andalús Miguel Morenatti publicava al seu Twitter que “tots sabíem que la foto del nen portava repetint-se tot l’estiu. Ens han hagut de donar en l’ànima amb ella per a què reaccionem”.

Els fotògrafs no són els únics que aposten per la publicació de la imatge. El diari ARA publicava un article on recollia l’opinió de diferents activistes que demanaven, precisament, la difusió de la instantània. Segons l’article, “activistes, defensors dels drets humans i periodistes han defensat a través de Twitter que les brutals imatges s’han de veure, ja que poden actuar com a catalitzador per a la comunitat internacional per posar fi a la guerra de Síria”.

En aquest sentit, una altra opinió és la de Nilufer Demir, la fotògrafa de 29 anys de l’agència turca de notícies Dogan que va immortalitzar el cos del petit Aylan. “Quan em vaig adonar que no hi havia res a fer per tornar la vida a aquell nen, vaig pensar que havia de prendre la foto per mostrar la tragèdia”, va explicar a la cadena CNN Turk. “Espero que l’impacte que aquesta foto ha creat ajudi a aconseguir una solució”, va afegir, en referència a l’actual drama dels refugiats.

Imatges icòniques

Però els responsables dels diaris no ho tenen tant clar com els fotògrafs i els activistes. Així, una mirada a la premsa internacional mostra actituds ben diferents. Mentre la majoria de la premsa espanyola i britànica han publicat la imatge del cadàver a la platja, bona part dels rotatius alemanys i els francesos no ho van fer mentre que els italians es van dividir a l’hora de publicar la fotografia.

L’actitud dels mitjans amb fotografies dures com la del petit Aylan, però, va més enllà de la decisió de publicar aquesta imatge. En els darrers anys hi ha un debat en el sector periodístic que, precisament, critica que cada cop es publiquin menys reportatges fotogràfics on es mostri la crua realitat en països en desenvolupament. Segons aquestes crítiques, els mitjans haurien deixat d’apostar per aquest tipus de treballs per no molestar a una publicitat que es reticent d’anunciar-se al costat de determinats drames.

En aquest sentit, el passat mes de juny el fotògraf Kim Manresa, en una entrevista al bloc del periodista i antropòleg Miquel Pellicer , parlava sobre la famosa fotografia de la Kadi –publicada el 1999 i que li va valer un premi Fotopress–, la nena de Burkina Faso a la que se li acabava de practicar l’ablació.

 Foto: Kim Manresa

Tal com defensen els activistes respecte a la imatge del petit Aylan, aquella fotografia de la nena plorant després que li extirpessin el clítoris, es va convertir en una icona de la lluita internacional contra la pràctica de mutilació genital femenina. A l’entrevista, però, Manresa criticava que els mitjans de comunicació escrits ara són molt reticents a publicar reportatges d’aquesta índole. “Des de fa uns tres o quatre anys tot ha canviat. Tan sols has de veure el magazine d’El País. Abans tenien molts temes socials. Ja no ho fan. El Mundo ja no treu res, l’ABC tampoc. Ara, el reportatge de l’ablació de la Kadi, el de la prostitució infantil o de les dones cremades no es publicaria”, advertia el reconegut fotògraf.

El cadàver i els banyistes

El debat entorn la fotografia del petit Aylan s’ha repetit en altres ocasions degut a altres imatges colpidores. Una d’elles, que precisament també és d’un immigrant mort a la platja, va ser la de Javier Bauluz –premi Pulitzer, 1995– on es veia una parella de banyistes sota una ombrel·la a la platja de Tarifa (Cadis) amb actitud contemplativa mentre, en el fons, es podia veure el cadàver d’un immigrant.

La imatge, que l’any 2000 es va publicar al New York Times i al Magazine de La Vanguardia com a part d’un extens reportatge, va donar la volta al món. Però aquella fotografia també es recorda per la polèmica que Bauluz va tenir amb el periodista Arcadi Espada, qui va entrar un dia a la seva classe dient ‘¡Mentida, mentida!’ i que acusava al fotògraf de buscar un enquadrament que aïllés a les altres figures presents en el drama com policies, metges, personal d’assistència, i que hagués optat per utilitzar una òptica que busqués una falsa proximitat entre els banyistes i el cadàver.

 Foto: Javier Bauluz

La denúncia d’Espada –que en cap moment va trucar a Bauluz per preguntar-li les circumstàncies i condicions en què es va prendre aquella fotografia– va provocar una reacció de molts fotoperiodistes en defensa del seu col·lega i fins i tot el Magazine de La Vanguardia va dedicar un reportatge de 14 pàgines on desmuntava un per un els arguments d’Espada.

El nen i el voltor

Una darrera fotografia que també comparteix elements amb la d’Aylan és la que el New York Times va publicar el 1993, obra del fotògraf sud-africà Kevin Carter. A la imatge es veia un nen del poblat d’Ayod (Sudan) que semblava agonitzar –anys després es va saber que en realitat estava defecant– amb un voltor, en un segon pla, observant-lo. A l’any següent, Carter va guanyar el premi Pulitzer gràcies a aquella instantània però va rebre nombroses crítiques de persones indignades per no haver ajudat al nen en qüestió (la criatura es deia Kong Nyong i va morir molts anys després, el 2008, a causa d’unes febres, tal com va esbrinar El Mundo).

 Foto: Kevin Carter

Enmig d’aquella polèmica sobre si hauria d’haver ajudat al nen o no, el 27 de juny de 1994 Carter, una persona emocionalment inestable que s’havia abocat a les drogues i a l’alcohol, es va suïcidar amb el monòxid de carboni del seu cotxe. Abans va deixar una carta on explicava la seva decisió. “He arribat a un punt en el qual el sofriment de la vida anul·la l’alegria. Em persegueixen els records de morts, de cadàvers, ràbia i dolor”, deia la nota. Carter havia viscut la violència de la Sud-àfrica de l’apartheid enmig de la qual va morir el seu gran amic Ken Oosterbroek, fotògraf que va perdre la vida per una bala perduda durant uns disturbis a Tokoza (el barri negre més perillós de la meitat dels noranta, situat al sud de Johannesburg). La història de Carter i Oosterbroek pot llegir-se al llibre El club del Bang-Bang escrit pels fotoperiodistes Greg Marinovich i Joao Silva (Grijalbo Mondadori, 2002). Un llibre que serveix per entendre les condiciones en què treballen aquests professionals, la implicació dels fotoperiodistes en la seva feina així com la força de determinades imatges, sobretot amb les que han fet història, com és el cas de la Kadi, en Kong o, en darrera instància, el petit Aylan.