A principis d’any, es va viralitzar el vídeo Hola 2021 en el que una jove criticava a la classe política espanyola davant la gestió del coronavirus. Amb llenguatge contundent i to rotund, la protagonista contrastava els sacrificis que els ciutadans vam haver de fer durant la pandèmia amb les decisions que van prendre els polítics. “Nos pedisteis que nos pusiéramos una mascarilla, con su valor añadido, y lo hicimos. Nos pedisteis que cerráramos nuestros negocios, y lo hicimos. Nos pedisteis, como sanitarios, que dobláramos nuestros turnos con una bolsa de basura como protección, y lo hicimos”, afirma la jove del vídeo. En un dels passatges més polèmics per la seva naturalesa antipolítica, la protagonista afirma que “España necesita un capitán para un barco que está a la deriva, pero que ese capitán no está entre nosotros”. Molta gent va compartir el contingut a les seves xarxes socials, tot i desconèixer qui hi havia al darrere del vídeo i amb quina intenció es va fer.

Dies després es va fer pública la identitat de la protagonista del vídeo, Tatiana Ballesteros, una segoviana de vint-i-vuit anys graduada en Criminologia per la Universitat de Salamanca. Fins aquí res d’estrany. Però amb la seva fama creixent també van transcendir altres dades. En acabar la carrera, Ballesteros es va unir a la plantilla de Radio Ya, una emissora creada per Rafael López-Diéguez, gendre de Blas Piñar, fundador de Fuerza Nueva i els Guerrilleros de Cristo Rey. El mitjà, que rep el nom del diari Ya -un dels pilars de la propaganda franquista- comparteix els valors d’aquestes organitzacions d’extrema dreta.

A conseqüència d’aquesta vinculació, alguns sectors van titllar el missatge del vídeo viral de feixista i populista. No obstant això, l’autora assegura que “res del que es diu en aquest vídeo atén a cap ideologia política. Tan sols a la raó i ètica humana”.

Vídeo Hola 2021 de Tatiana Ballesteros que es va viralitzar mesos enrere

El contingut del vídeo presenta tots els elements del populisme: antipolítica, maniqueisme, emotivitat, demagògia i persuasió. Aquest missatge, en el context devastador del coronavirus, va córrer com la pólvora. De fet, molts estudiosos consideren que les xarxes socials han afavorit l’eclosió del populisme. Així doncs, val la pena que analitzem a fons el missatge populista.

Un llenguatge, no un ideari

El populisme no és una ideologia, és una tendència política complexa i mutant. El filòsof Ferran Sàez, al llibre Populisme, El llenguatge de l’adulació de les masses (2018), el defineix com un llenguatge: “un llenguatge pseudoprogramàtic i pseudoideològic centrat en un subjecte inconcret anomenat ‘poble’, que es contraposa a unes ‘elits’ igualment indefinides. En la modulació d’aquest antagonisme, el referent de la racionalitat política sol quedar en un segon pla, i és substituït sovint per consideracions de caràcter emocional en el context de la cultura de masses”.

És oportú desgranar aquesta definició:

• Llenguatge pseudoprogramàtic i pseudoideològic: És un tipus de llenguatge que no es fonamenta en una determinada ideologia ni en principis programàtics. Per exemple, un ideari socialdemòcrata argumentarà que cal una política fiscal per sufragar les despeses socials. En canvi, el discurs populista es basarà en la denúncia “dels rics que cada cop són més rics perquè parasiten als pobres” (versió d’esquerres) o en la denúncia “dels paràsits que abusen dels recursos públics i ens obliguen a apujar els impostos” (versió de dretes).
• Persuasió: Llenguatge replet de dicotomies primàries, simplificacions, caricatures, personalismes, etc.
• Registre col·loquial: El llenguatge populista es basa en un registre col·loquial que, a més, s’adapta amb facilitats als diferents contextos on es formula. Les xarxes socials és el principal àmbit de difusió del populisme.
• Poble i elits: Divisió maniquea. El poble es considera una entitat bona per definició, mentre que les elits apleguen característiques malèfiques. La divisió entre la “casta” i la “bona gent” de Podemos és un bon exemple.
• Emocionalitat: Els referents de l’emoció tenen més pes que els de la racionalitat. La complexitat del món globalitzat afavoreix les respostes purament emocionals.
• Cultura de masses: El populisme beu dels referents de la cultura de masses com, per exemple, el futbol. De fet, el nom del partit de Silvio Berlusconi –Forza Italia– al·ludeix a una consigna nascuda en els camps de futbol.

Del populisme a la demagògia

La paraula de l’any 2016 de Fundéu, la fundació de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), va ser “populisme”. I no és estrany. La campanya a favor del Brexit, la política de Trump, el creixement de Podemos i les seves confluències, la irrupció de Vox, l’ascens de Jair Bolsonaro a Brasil, etcètera, van tornar a posar aquest terme sobre la taula. Inicialment, la RAE el va definir com la tendència política que pretén apropar-se cap a les classes populars. El seu origen és un moviment rus del segle XIX anomenat “narodnisme” derivat del lema “anar cap al poble”.

La RAE va registrar el terme “populista” per primera vegada el 1936 com “pertanyent o relatiu a poble”, mentre que “populisme” va entrar al diccionari de la RAE el 1985 com “doctrina política que pretén defensar els interessos i aspiracions de poble”.  En cap dels casos amb marques que indiquessin que el seu ús fos despectiu. Tanmateix, a finals del segle XX, els diccionaris van començar a incorporar matisos negatius en les seves definicions. Actualment, té un to pejoratiu  vinculat a demagògia.

Una arma llancívola

Javier de Santiago Guervós, catedràtic de Llengua Espanyola i Comunicació de la Universitat de Salamanca, sosté en un article a la revista de la RAE que la creació l’any 2014 de Podemos va comportar la irrupció del terme populisme/populista en el panorama polític espanyol degut “més per la qualificació que rep per part dels seus opositors polítics que per una completa ortodòxia populista”.

A partir de llavors, es va començar a emprar com un instrument més d’atac a l’adversari polític i la paraula s’omple de connotacions negatives i comença el seu procés de relexicalizació. És a dir, es buida el significat i se’n crea un altre de nou. “Poc importarà què és el populisme com a forma de fer política, perquè ningú voldrà ser titllat de populista, donada la càrrega de negativitat que ja acumula. La selecció lèxica del terme busca estimular un marc cognitiu concret per obtenir una resposta de demagògia i por al caos que produeix deixar-se portar per les passions del poble”, conclou Santiago Guervós. Així doncs, en gairebé tots els exemples que trobem cada dia en els mitjans, “populisme” sembla al·ludir a una forma de fer política caracteritzada, al marge de la ideologia que la sustenti, per l’intent d’atreure a través de l’emoció el favor popular oferint solucions simples i poc fonamentades a problemes reals i complexos.

La irrupció de Podemos al mapa polític va comportar que els titllessin de ‘populistes’

Jugar amb la por i l’esperança

La crisi econòmica mundial del 2008 i l’actual crisi pandèmica han afavorit que aquests discursos calin. Segons Pau Canaleta, consultor en comunicació política, “això dona unes condicions ideals per a aquells que sàpiguen cavalcar sobre aquest malestar puguin explotar-ho. Quan parlem de campanyes, només hi ha dues coses que mobilitzin l’electorat: la por i l’esperança. Per tant, hi ha les condicions perquè el populisme floreixi. Els qui sabien aprofitar millor aquestes oportunitats eren els partits nous, però els partits tradicionals s’han sabut adaptar i també n’han tret profit”.

Un altre element important en la transmissió del missatge populista són les xarxes socials. Per exemple, Trump va realitzar campanyes massives de microtargeting per difondre els seus missatges incendiaris entre aquelles persones més susceptibles de ser influenciats.

A més, es generen les anomenades echo chambers: veure només els que ens és afí i pensar que allò és la majoria. L’algoritme ho confirma i el ressò incrementa la ressonància. No obstant això, Canaleta considera que les xarxes socials són importants perquè aquest discurs qualli, però no exclusivament: “Per arribar a tothom i amplificar-se necessiten que els grans mitjans de comunicació de masses els hi donin recorregut. I això és molt senzill. Una campanya a xarxes que generi polèmica s’assegura el ressò dels mitjans: se’n parla a les tertúlies, surt als informatius, etcètera”.

La campanya d’Ayuso

La conseqüència és una realitat polaritzada en extrems i basada en un tacticisme curterminista, radical i visceral. La moderació ha anat sucumbint davant discursos agressius, carregats de testosterona i que apel·len directament als sentiments i les il·lusions. El recent triomf electoral d’Isabel Diaz Ayuso a la Comunitat de Madrid és un bon exemple d’aquesta estratègia populista. Fa dos anys, Ayuso va obtenir els pitjors resultats de la història del Partit Popular a la Comunitat de Madrid. Tot i això, va poder mantenir el govern pactant amb Ciudadanos (CS) i obtenint el suport de Vox.

A conseqüència de la  moció de censura fallida impulsada per PSOE i Cs a la Regió de Múrcia, la presidenta madrilenya decideix convocar eleccions anticipades per evitar una moció de censura i insta als ciutadans a escollir entre “socialisme i llibertat”. L’èxit dels resultats d’Ayuso té a veure amb la seva campanya de “viure a la madrilenya” amb missatges animant a prendre canyes, celebrar curses de braus… en un context d’afartament generalitzat fruit de les restriccions per la pandèmia.

Ayuso ha aconseguit la simpatia de gran part dels ciutadans apel·lant a la “llibertat” enfront de les restriccions, encara que això impliqui minimitzar la pandèmia. Amb la dicotomia “socialisme o llibertat”, vol demonitzar el socialisme que encarnen les polítiques de l’executiu de Pedro Sánchez enfront de la llibertat de la gestió protagonitzada per Ayuso basada en no aturar l’activitat econòmica i evitar confinaments generalitzats. El lema és una instrumentalització del concepte ‘llibertat’ en un context marcat per les restriccions pandèmiques. El The New York Times ha explicat en un extens article que la dirigent del PP és “una conservadora que va fer campanya amb un lema que es reduïa a una paraula: Llibertat”.

La toxicitat del llenguatge totalitari

Hannah Arendt, Victor Klemperer, George Orwell i altres pensadors del segle XX, com George Steiner, van demostrar que el totalitarisme és una cultura política íntimament lligada a la corrupció del llenguatge. Al seu torn, la corrupció del llenguatge estableix els fonaments del totalitarisme.

Hannah Arendt, a Los orígenes del totalitarismo (1951), va concloure que la democràcia és fràgil, i quan els demagogs parlen i creen masses de seguidors que utilitzen el seu mateix llenguatge, hem de ser prudents i prestar atenció. Per la seva part, Victor Klemperer (La lengua del Tercer Reich, 1947) considera que el llenguatge totalitarista es basa en l’ús de tòpics i en la vulgaritat; i en la toxicitat: a l’emprar l’adjectivació, associacions i jocs de paraules que van introduint elements tòxics, creant connotacions negatives en paraules que no són de per se, negatives.

Un exemple ben actual d’això el trobem en un cartell electoral de la formació ultra Vox  a les eleccions a la Comunitat de Madrid. Concretament, el cartell resava: “Un mena 4.700 euros al mes. La teva àvia 426 euros de pensió al mes. Protegeix Madrid. Vota segur”. A la imatge hi apareixien dues persones: una àvia que abaixa la mirada i un encaputxat, de pell fosca, que la mira amenaçant i que representa “un mena”, acrònim de menors estrangers no acompanyats.

Per Jordi Carcasó, doctor en filosofia i professor, “el mateix acrònim ‘mena’ manifesta una voluntat de despersonalització: podríem parlar d’infants que es troben en un país estranger sense pare ni mare, però aleshores el cartell no seria tan eficaç. Així mateix, la desproporció de les xifres que hi apareixen, pretén argumentar racionalment la injustícia que ja mostren les imatges”. Finalment, apareix un eslògan (“Protegeix Madrid. Vota segur”) amb grans dosis de toxicitat. El cartell es va viralitzar a les xarxes i va encendre un fort debat. Aquest era un dels objectius del partit ultradretà.

L’anunci de Vox que comparava una àvia i un mena i que va crear un gran debat

Un altre exemple de creació de connotacions negatives el trobem a la campanya que el 2015 va realitzar Xavier García Albiol (PP), que va ser assessorat per Ivan Redondo, actual spin doctor de Pedro Sánchez, amb el cartell amb ressonàncies racistes de “Limpiando Badalona”.  A les eleccions anteriors, el candidat popular ja havia distribuït pamflets relacionant inseguretat amb immigració.

García Albiol es va defensar de les acusacions de xenofòbia manifestant que “Limpiando Badalona” no es referia a la immigració, sinó a les pràctiques d’incivisme i delinqüència. No obstant això, el polític arrossegava un llarg historial de declaracions racistes com quan el 2010 es va referir als gitanos romanesos com una “plaga” i una “xacra” per a la ciutat. Poc després, va repartir una publicitat amb fotografies de romanesos d’ètnia gitana amb la llegenda “El teu barri és segur?”, o directament amb una imatge d’un cartell que deia “No queremos rumanos”.

La campanya contenia, doncs, connotacions tòxiques en el sentit d’equiparar “immigració” amb “brutícia”, i “gestió municipal” amb “neteja”. Segons Carcasó, “el més paradoxal és que les seves propostes per a solucionar la suposada brutícia no passava per augmentar el nombre d’escombriaires, sinó que García Albiol va proposar crear una Unitat policial (Unidad Omega) pensada per a l’actuació immediata i que recentment, coincidint amb el seu retorn a l’alcaldia, ha tornat a activar”.

Aquest llenguatge tòxic orquestrat en campanyes que fomenten la por o l’odi té per objectiu la mobilització de les masses. Alguns antídots per evitar la transmissió del virus populista passen per limitar el ressò de les formacions populistes, enfortir el sentiment crític de la ciutadania i rebatre les idees extremes i la desinformació. I encara que el primer és limitar al patogen, no hem d’oblidar les causes que l’han generat: desigualtat econòmica estructural, desafecció, mal govern, corrupció, entre altres.