Des del naixement de la impremta moderna de Gutenberg, l’any 1450, el periodisme ha sofert una revolució de tres-cents seixanta graus. Segons el catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Guillamet, ens trobem a la quarta etapa de la història del periodisme després que a mitjans dels noranta apareguessin Internet i els primers diaris i portals informatius digitals.

Només ha calgut un quart de segle per trencar l’hegemonia que durant més de quatre segles el paper va tenir en el periodisme. Si fa uns anys es qüestionava si el format digital podria substituir la premsa impresa, ara no n’hi ha cap dubte. De moment, els dos models coexisteixen, però: fins quan?

Si fem una mica d’anàlisi, observem diversos factors que han provocat el canvi de model de negoci en el sector de la premsa: la crisi econòmica del 2008, la davallada de la inversió publicitària del paper, la democratització d’Internet i dels telèfons intel·ligents i l’auge de les xarxes socials. Tots aquests factors han provocat la reinvenció de la premsa, a la recerca d’un model de negoci sostenible adaptat a l’era digital i als nous hàbits i gustos dels consumidors.

Renovar-se o morir: l’exemple del New York Times

Si el 2017, tal com s’analitzava en aquest setmanari, hi havia opinions divergents sobre si el model econòmic dels mitjans, en un futur, continuaria basant-se en la publicitat, el pescaclics (clickbait) o les subscripcions: avui podem constatar que el model de pagament per subscripció és el que s’ha imposat.

The New York Times va ser pioner en el model de subscripció, que va engegar l’any 2011. L’any passat ja tenia 7,5 milions de subscriptors, el que implica uns ingressos de més de dos milions de dòlars respecte a l’any anterior. Així, aproximadament el 89% dels seus subscriptors són només digitals, amb la disminució del 2,7% dels que reben l’edició impresa. I pel que fa a ingressos: les subscripcions van duplicar els guanys en publicitat. Amb aquest nou escenari, Mark Thompson, exCEO del rotatiu, va pronosticar el final de l’edició impresa abans del 2040.

Canvi d’actitud dels lectors digitals

Amb l’arribada d’Internet, els lectors ens vam deshabituar a pagar per “consumir informació”: si a la xarxa tot “és de franc”, ¿per què pagar per les notícies?

En aquesta transició del model de consum d’informació, ha calgut una reeducació de l’usuari i normalitzar el pagament de la informació professional i de qualitat.

Tot i que ens trobem en un moment de canvi d’hàbits, segons el darrer informe Digital News Report España, el 12,2% dels usuaris van pagar per consumir notícies digitals. Aquest canvi d’actitud i de resposta del lector, s’ha vist accelerada per la pandèmia de la Covid-19, moment en què el format virtual ha crescut de forma exponencial. Així, la producció informativa ha hagut d’adaptar-se al nou mitjà i, tal com indicava el periodista Javier Díaz-Noci, “neix l’escriptura digital, caracteritzada principalment per la hipertextualitat i la multimedialitat”.

La selva de les subscripcions

El periodista Xavier Grasset va verbalitzar la frase “la informació és una selva”. I així, podríem adaptar aquesta afirmació al món de les subscripcions: cada diari ofereix una gran varietat de tarifes adaptades als múltiples i variats perfils d’usuaris; tarifes que estan farcides de gratificacions llamineres que pretenen aconseguir la subscripció en un context fortament competitiu.

Per tal d’oferir una panoràmica general de l’oferta de les subscripcions als diaris, hem analitzat fins a deu mitjans, tan editats a Madrid com a Barcelona (en paper i digitals) i tres que són exclusivament digitals.

La primera posició en nombre de lectors (EGM) l’ocupa El País, seguit per El Mundo, La Vanguardia, el Periódico de Cataluña, l’ABC, El Punt Avui, l’Ara; i els tres digitals: VilaWeb, Nació Digital i Crític+. Excepte els tres últims, la majoria ofereixen tres tipus de subscripcions: digital, digital+ paper (la majoria) o només paper (cas de l’ARA).

Com es pot veure, la majoria opten per les subscripcions digitals o la combinació de digital + paper (sigui de dilluns a divendres, o en cap de setmana). Ara mateix, la subscripció digital anual més econòmica és la d’El Punt Avui, per 48 € anuals (4 €/mes). I pel que fa a digital + paper (de dilluns a diumenge), el preu més baix és el d’El Periódico de Catalunya, per 37 €.

Per la seva banda, dos dels digitals analitzats (VilaWeb i Crític+) no permeten l’opció de subscripció mensual i, en canvi, prioritzen el pagament anual o semestral.

Com a detall curiós, i revelador del moment difícil que viuen els mitjans, tant VilaWeb com Crític+ proposen dues subscripcions que impliquen el compromís del seu lector amb el projecte: són les subscripcions de protector i solidària; es tracta d’una aportació extra més elevada per tal de donar suport al mitjà.

Una mirada panoràmica, doncs, que permet no només observar la varietat de l’oferta a l’hora d’atraure a nous subscriptors, sinó que també evidencia que en els darrers temps s’ha generalitzat el fet de pagar per informar-se després d’anys de reticències de moltes capçaleres a fer el pas.  El model de negoci del sector, doncs, ja està clar. Ara només cal veure qui es posiciona millor o pitjor en aquest escenari canviant.