El periodisme és un ens viu que ha anat mutant al llarg dels últims cinquanta anys, en paral·lel amb els canvis socials i tecnològics. Actualment, té moltes més cares, tantes com mitjans o canals existeixen. De fet, hi ha qui diu que des de fa anys que el periodisme està en crisis. Però malgrat tot, les facultats continuen emplenant-se d’estudiants de periodisme.

Segons la Secretaria d’Universitats i Recerca, l’any passat es van matricular 3.012 alumnes a les diferents facultats catalanes. El curs 2000-01 en van ser 2.312. Per tant l’increment de les matrícules durant el que portem del segle XXI ha estat del 30,27%. Però créixer no ha estat la tendència habitual durant aquest inici de segle. L’any en què es van aconseguir més matriculats va ser el 2013 amb un total de 3.294. Des de llavors hi ha hagut un desinflament progressiu.

Malgrat tot, el periodisme continua sent una carrera atractiva pel jovent. I gran part de la culpa la té el Pla Bolonya. Actualment ja no s’estudia únicament la carrera de periodisme, sinó un grau que molts cops està compartit amb una altra matèria: Periodisme i Ciències Polítiques, Periodisme i Comunicació Corporativa, Periodisme i Comunicació Audiovisual, Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques i Màrqueting, etc. El periodisme muta, doncs, en moltes cares.

La majoria, amb feina

Malgrat aquest augment, cada cop costa més que els periodistes professionals, els que ja tenen el seu bagatge i els acabats de llicenciar, trobin la feina justa pels seus estudis i les seves expectatives. O això és el que sembla. L’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya es dedica a elaborar cada any estudis sobre la inserció laboral dels graduats en Periodisme. Val a dir, però, que aquest estudi resulta del tot insuficient per la falta de col·laboració de moltes universitats. Al final, els resultats només ens parlen de la incidència en tres universitats catalanes, com són l’Autònoma de Barcelona, la Ramon Llull i la Pompeu Fabra.

A la UAB el 86,5 % dels graduats en el curs 2019-20 està ocupat; a la UPF és el 72,7%; i a l’URL puja fins al 94,3%. Aquesta mateixa agència mesura l’Índex de Qualitat Ocupacional a través de quatre barems: contracte, satisfacció amb la feina, retribució i adequació. Com més elevats els valors, millor qualitat ocupacional. Així, pels alumnes de la UAB, l’IQO és del 61,8%; per la UPF és del 67,2%; i per l’URL és del 64,8%. La mitja general és del 62,5%.

Malgrat tot, la sensació és que els nous estudiants de periodisme, els que enguany han començat el grau de periodisme, ho tindran més difícil per dedicar-se a la professió. Però com que el periodisme no entén de percepcions, val més preguntar a professors i alumnes com veuen l’estat del periodisme en l’actualitat i quines són les possibilitats laborals que se’ls hi presenta als més joves en el futur.

Per això hem parlat amb la majoria de les facultats de periodisme i comunicació de Catalunya per dibuixar un mapa intuïtiu. Un total de vuit universitats, onze professors i tretze alumnes. Com no podria ser d’altra manera, no hi ha una resposta homogènia sobre l’estat del periodisme. Uns veuen l’ampolla mig buida, els altres mig plena. Uns veuen les noves generacions molt perdudes i amb unes capacitats minvades per l’auge de les xarxes socials; els altres creuen que aquests nous canals incentiven la creació i que a través d’aquests s’està reformulant el periodisme.

Motivacions generacionals

Però el millor és començar per una pregunta fundacional, sobre la qual es basa tot: Per què vull ser periodista? Els professors més veterans, aquells que han passat per diferents càrrecs de responsabilitat en l’àmbit universitari, remarquen que els movia la curiositat, les ganes d’explicar el món. Són la generació que va fundar el periodisme que durant dècades s’ha anat desplegant. “La nostra generació va voler informar sobre una nova realitat i això ens va donar un cert poder perquè els diaris necessitaven aquest nou periodisme”, explica Jaume Guillamet, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. “La democràcia obria noves oportunitats. Era una època molt florida pel periodisme. En aquests moments, aquesta situació no es dona”, afegeix Joan Maria Clavaguera, professor de la Universitat Ramon Llull.

Per altra banda la generació dels noranta van accedir a uns estudis que s’ampliaven amb la irrupció de noves universitats. Era un ofici ben valorat i de cara enfora, fins i tot, un punt idealitzat. Per Bernat López, professor dedicat a la recerca de la Universitat Rovira i Virgili “hi ha molt de romanticisme en aquesta feina, una feina dinàmica, canviant, que et permet viatjar i que et permet influir en el món, en el teu entorn, en la societat. Però la professió té molts més elements de misèria que heroics o glamurosos i no ho veus fins que acabes la carrera”. Però al cap i a la fi, la motivació per ser periodista és transversal: entendre el món i explicar-lo. Tanmateix, és una “professió que interpel·la al poder, que es pregunta les coses i que dona respostes a la societat”, resumeix Sergi Solà, professor de la Universitat de Vic.

Fer-se preguntes, buscar respostes

Respostes semblants donen alguns dels estudiants de primer curs, interpel·lats sobre les seves motivacions. “Sempre m’ha agradat saber què és el que passa al meu voltant, sempre he estat molt curiosa”, comenta Paula Flores des de la Universitat Internacional de Catalunya. “De petita jo era la típica nena que ho preguntava absolutament tot, i preguntant vaig descobrir que amb la mateixa pregunta s’obtenen respostes completament diferents, la qual cosa m’obria els ulls a descobrir coses que no m’havia plantejat”, respon Maria Martínez Boc de l’Autònoma de Barcelona.

Són joves que des de ben petits han demostrat curiositat pel seu entorn i, d’una manera inconscient, s’han fet seu el dubte permanent, per fer-se preguntes i buscar les respostes. I quan arriben a la universitat molts ho fan amb una idea molt clara sobre el qual volen ser, amb uns referents molt clars. Uns volen treballar a la ràdio, els altres aspiren a ser bons comunicadors per la televisió i molts volen dedicar-se al periodisme esportiu.

Estudiants a l’entrada de l’edifici de la UPF | Foto: Sergi Reboredo (Capçalera)

Immaduresa i vocació

El periodisme és una professió tradicionalment vocacional, tot i que n’hi ha algun que fa la carrera sense tenir molt clar per on tirar. “Em dona la sensació que cada cop són més immadurs. Emocionalment, estan més immadurs. Fins a tercer o quart no fan el salt i troben el que és seu” diagnostica Marta Montagut, professora de la Universitat Rovira i Virgili.

Per la seva banda, Enric Pinyol, periodista de TV3 i professor de la Universitat de Lleida, classifica els alumnes “en dos grups: els que no saben què volen fer, s’han apuntat sense saber massa perquè i ho van descobrint sobre la marxa. I després hi ha els vocacionals”.

Però hi ha alumnes que saben on estan i senten com si tinguessin una missió: ajudar a transformar el periodisme. “La crisi del sector periodístic i la consegüent preocupació pels termes purament econòmics que es posen per davant del rigor professional, acaba repercutint de manera negativa en la societat. Vull fer que la societat recuperi la confiança en els mitjans de comunicació” declara, convençut, David Muñoz, alumne de periodisme de la Universitat Autònoma.

Per la seva part, Nicolás López, de la Universitat Internacional de Catalunya, el secunda. “Vull renovar el periodisme i intentar fer canviar la visió que té la gent sobre aquest ofici”, afirma. Però n’hi ha d’altres que rebaixen les expectatives i no creuen que ells puguin acabar sent els ‘salvadors’ del periodisme. La situació econòmica i la dependència dels mitjans amb els poders fàctics no els fa ser precisament optimistes. “Sí que potser farem petits canvis, però no arribarem a aquest objectiu de refundar, de fer una volta de cent vuitanta graus al periodisme i canviar el periodisme com a tal” avisa la Paula Flores.

Línies vermelles

El 2021 el periodisme ja fa uns quants anys que va mudant la pell, però l’essència no s’ha de perdre. David Sancha, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, ho sintetitza. “L’essència és explicar les històries i que s’entenguin bé, amb el teu to. Ser fidel a les fonts i contrastar-les. Aquesta base està recollida al codi deontològic”. Per la seva banda Anna Bernal, també professora a la UOC, té molt clar com ha de ser un bon periodista. “Els drets humans han de ser la guia del periodista, és la línia vermella que mai es pot traspassar. Si es fan periodistes, és per informar amb responsabilitat a la ciutadania”. Bernal afegeix que creu que el futur del periodisme dependrà dels periodistes, però també “de la mateixa ciutadania, dels processos d’alfabetització mediàtica que aconseguim, de si realment la gent és conscient i sap reaccionar davant d’una fake new abans de compartir res”.

De fet, aquí hem topat amb un dels conflictes que qualsevol estudiant de periodisme avui en dia ha d’aprendre a encarar. Les fake news atempten directament a les essències del periodisme i s’ha de saber combatre-les. I no és fàcil. “Tot passa pels mitjans digitals i les xarxes socials. Però la sobreinformació i, per sobre de tot, les fake news em fan molta por”, comenta Margot Cavanaggia, alumne de la Pompeu Fabra. Els alumnes que comencen periodisme són nadius digitals, molts es passen gran part del temps penjats a les xarxes socials, uns juguen a videojocs, altres són youtubers, influencers o consumeixen informació en qualsevol altre format digital. Aquesta és la seva dieta comunicativa, segons destaca Bernat López. “L’alumne arriba amb unes deficiències, com per exemple la lectoescriptura i, sobretot, la disminució de la capacitat de concentració d’aquesta joventut, de venir a classe i escoltar sense fer res més”, afegeix.

Debat al voltant dels nous formats

Però està clar que aquests nous canals són actualment més populars a l’hora de comunicar i transmetre informació periodística que no els mitjans tradicionals. I aquí entrem en un debat agre, amb opinions molt enfrontades. “El que es mira les notícies a través de les xarxes socials mira titulars i poca cosa més. No consumeixen mitjans de comunicació, així de clar. I aquests són els que s’hi volen dedicar” es queixa l’Enric Pinyol des de Lleida.

Però molts alumnes tenen molt clar que el seu futur professional passa per aquests nous canals. Pau Lizana, alumne de primer de la UPF, creu, per exemple, que els podcasts són una eina bastant potent per desenvolupar nous projectes periodístics. “És com el YouTube de la ràdio. Et permet ser molt flexible, permet escoltar-lo quan vulguis. És el moment què el periodisme pensi en com s’ha de ficar en aquests canals. Crec que és molt important, que és primordial”, assegura.

A l’altra banda de la balança hi ha l’opinió de la Sara Pla, alumne de la Universitat de Lleida. “No crec que aquests canals puguin arribar a tenir el mateix potencial que té la televisió. No m’he plantejat mai fer res en aquests canals. Considero que YouTube, TikTok o els que sigui són més mitjans d’entreteniment”, afirma.

De totes maneres, majoritàriament, els estudiants veuen potencial en aquests nous canals, on “tothom pot fer periodisme, qualsevol es pot obrir un canal de YouTube o fer un podcast, però ho haurà de fer de manera independent” diu Martí Oliver, alumne a la Universitat de Vic.

Tornar a l’essència

Clar que, molts ens preguntem, realment aquests canals són els més adequats per transmetre informació periodística? Alumnes com l’Àlex Fuentes, de la Rovira i Virgili, no ho veuen clar: “Actualment és més complicat perquè hi ha més possibilitat d’intrusisme. Els periodistes s’han d’esforçar molt més per a fer arribar la informació, ja que qualsevol pot donar una notícia en deu segons a Twitter”.

Però el segle XXI aquell que no és “multiplataforma està mort, però darrere de tot això, hi ha d’haver una base”, comenta Joan Maria Clavaguera. “Nosaltres formem periodistes perquè tinguin la capacitat tecnològica idònia, per ser bons comunicadors, però també des d’una teoria que implica saber a qui han de contactar, saber fer bones entrevistes, tenir la capacitat de discernir què és notícia i que no és notícia, etc.”, afegeix. Sempre s’ha de tornar a l’essència del periodisme, és el radar i a partir d’aquí està sempre en “un aprenentatge continu, que és el que caracteritza i caracteritzarà la vida professional en general” remarca l’Anna Montero, alumne a la UOC.

El periodisme muta, però continua sent una opció professional atractiva pels joves. Però el futur professional de cada un dels estudiants que avui comencen el grau de periodisme és més incert que abans. Josep Rovirosa, professor associat a la Pompeu Fabra ho sintetitza molt bé: “L’alumne que entra ara a periodisme té un món per inventar-se. Mentre nosaltres teníem la il·lusió d’inventar-nos la democràcia, ara tenen la il·lusió d’inventar-se com explicar aquestes històries”. I és que sempre és millor veure el got mig ple.