Què ha de fer un periodista quan li filtren una informació? Aquesta és la pregunta que el dimecres 25 de novembre a la tarda van intentar respondre via telemàtica tres periodistes de renom: Joanjo Pallàs, cap d’Esports de La Vanguardia, Neus Tomàs, directora adjunta d’eldiario.es, i Fàtima Llambrich, periodista de TV3, sota el paraigua del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El debat, titulat Els periodistes davant les filtracions, estava moderat per Rafel de Ribot, periodista i professor de comunicació a la Universitat Ramon Llull.
Al debat tant Pallàs, Tomàs com Llambrich van coincidir que cal anar molt amb compte amb les filtracions. Primer, és important mirar d’on venen. Hem de pensar que qui ens filtra una informació és una persona interessada en què allò surti a la llum. En segon lloc, hem de preguntar-nos si el que ens filtren és important per la nostra audiència; si és d’interès per al nostre lector, oient o espectador. I, si la resposta és afirmativa, hem de contrastar la informació. Les presses són males conselleres, i especialment amb una filtració. Volem ser els primers a treure la notícia, està clar, no volem que cap periodista o mitjà ens avanci, però la informació ha de passar sempre per un procés de verificació.
Després de la polèmica per la filtració de l’esborrany del pla de desescalada de la Generalitat, sobre les restriccions pel coronavirus, el passat 18 de novembre, s’ha obert el debat sobre què ha de fer un periodista davant una filtració. Un debat on el vicepresident del govern i president en funcions, Pere Aragonès, ha arribat a dir que els mitjans de comunicació no haurien de fer cas de les filtracions. Cal pensar, però, que, sense elles, les fonts oficials guanyarien sempre la partida. És l’opinió de Tomàs, experta en comunicació política, que defensa aquells mitjans que, com el seu, eldiario.es, van filtrar l’esborrany. “Era un document oficial. Circulava per molts departaments de la Generalitat i també per fora del govern. Era qüestió d’hores que acabés en mans d’altres mitjans i, a més, tenia un interès informatiu evident. Ho havíem de publicar”, defensa.
En aquest sentit, no es considera culpable d’haver desestabilitzat la població publicant un text que encara no estava aprovat pel Procicat. “Els mitjans podem ser culpables de no haver mostrat, per exemple, la cara més crua de la pandèmia, amb imatges més fortes, però no se’ns pot culpar de provocar inestabilitat. Els ciutadans poden estar desconcertats perquè un conseller diu una cosa i un altre conseller en diu una altra, però no per nosaltres”, argumenta.
Fidels als lectors, no a les fonts
Quan es tracta d’una filtració, la fidelitat d’un periodista, segons els tres professionals que participaven en el debat, ha de ser amb el lector, i no amb la font. Les fonts s’han de cuidar, diuen, però el periodista ha de ser fidel al lector. Pallàs ho té clar: “La complicitat que tenim els periodistes amb les nostres fonts no ha de ser més gran que la que establim amb els nostres lectors. S’ha de tenir temps, agenda i diners per dinars amb les nostres fonts, però l’objectiu d’un periodista no ha de ser fer-se amic d’aquest o de l’altre, sinó informar”. Tomàs hi està d’acord. “Els periodistes tenim l’obligació d’informar, d’aportar notícies d’interès per als ciutadans. Els nostres lectors tenen dret a una informació veraç i contrastada”, afirma. Segons el cap d’Esports de La Vanguardia, a més, el mitjà ha de demostrar la mateixa complicitat si s’equivoca i publica una filtració falsa. “Cal rectificar i esmenar l’error, perquè hi ha perjudicats en la nostra errada. Per això és tan important estar segurs al 100% quan publiquen una filtració”, assegura.
En aquesta línia, abans de donar ales a una filtració, cal valorar a qui podem fer mal o què podem perdre. Ho recorda Llambrich, experta en periodisme policial i judicial: “No tot és publicable. Si, per exemple, publicar una filtració pot fer que una investigació policial se’n vagi en orri, un s’ho ha de pensar bé”, reconeix. Pallàs, que també és subdirector de Mundo Deportivo, pensa el mateix. “Poden haver-hi danys col·laterals. Pot passar que una filtració afecti seriosament altres persones. Aquí entra en joc la parcel·la moral de cada periodista. Hem de pensar a qui pot afectar el que publicarem”, diu. També pot ser que el perjudicat sigui el mateix periodista, com avisa Tomàs: “Les filtracions formen part de la nostra feina. Algunes, fins i tot, porten a investigacions periodístiques, però de vegades t’ho has de pensar dos cops abans de publicar, perquè pots acabar amb una querella, com ens ha arribat a passar a nosaltres”. Els tres estan d’acord, això sí, que mai s’ha de pagar a canvi d’una filtració.
Filtracions interessades o intoxicacions
Tomàs, Pallàs i Llambrich consideren que les filtracions són freqüents en la feina d’un periodista i que no s’han de mirar com una pràctica negativa, sinó com una forma d’obtenir informació. Gràcies a elles, s’han destapat escàndols com el Watergate, WikiLeaks, el Cas Gürtel, els papers de Bárcenas o les targetes ‘black’, entre d’altres. “Si deixem la informació a la bona voluntat dels gabinets de premsa, estem venuts”, afirma Llambrich. “Benvingudes les filtracions”, afegeix. A Pallàs, però, no li agrada la paraula. És més, creu que molts aprofiten la debilitat d’alguns periodistes per “colar gols”. “La gent –prossegueix– es pensa que un periodista està a la redacció sense fer res i, de sobte, rep una trucada, li filtren una informació i la publica. Es projecta una imatge d’informació caiguda del cel, i no és això. Jo, més que ‘filtració’, utilitzaria la paraula ‘intoxicació’: una informació que a algú li va bé que surti, però que tu, com a bon periodista, has de contrastar, perquè és una informació esbiaixada i interessada. Molts ens volen fer servir com a instrument, sobretot si ens veuen que ens la poden ‘colar’, i la feina del periodista ha de ser saber triar. Una informació que no estigui prou contrastada no ha de sortir mai a cap mitjà”.
