Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) està cansat de les etiquetes solemnes amb què durant les darreres dècades s’ha definit la feina dels qui conreen la crònica periodística de llarga distància. En contraposició a termes com ara “Nou periodisme” o “nou Nou periodisme”, l’escriptor i periodista argentí reivindica el vell periodisme a seques –entès com el “vell bon periodisme”–, un ofici que consisteix bàsicament a assabentar-se d’alguna cosa, pensar-hi, i explicar-la de la millor manera possible. “Això és el que hem fet sempre els periodistes i el que volem continuar fent independentment de la forma de treballar, les tècniques i les intencions de cadascú”, va afirmar Caparrós a l’acte de presentació d’El viejo periodismo (Voces 5W), el llibre que ha publicat amb el periodista Agus Morales (El Prat de Llobregat, 1983) i que ambdós van presentar el passat 5 d’octubre al CCCB de Barcelona. Fins ara, una de les coses que més està agradant del llibre és, precisament, el títol.

Publicat dins de la col·lecció Voces 5W, El viejo periodismo és un recull de converses sobre l’ofici en què Caparrós i Morales aborden els grans problemes del nostre temps i, sobretot, “recorren els camins de l’escriptura, expliquen que hi ha a les seves llibretes de reporter i exposen com i per què escriuen crònica periodística”. Però la idea d’aquests dos col·legues per a l’acte de presentació del llibre era clara: no repetir allò que ja havien dit al llibre.

Amb un to distès, i després d’uns quants acudits i confessions, la conversa mantinguda al hall del CCCB els va portar a reflexionar sobre la difícil cobertura mediàtica “d’aquesta situació absolutament anòmala” provocada per la covid-19. “Igual com va passar amb la classe política a l’inici de la pandèmia, els mitjans ens vam trobar que no teníem les eines per explicar una crisi sanitària com aquesta”, va reconèixer Morales. “Els periodistes no estem acostumats a explicar el que ens passa a tots sinó únicament el que passa a uns quants. Hi ha una gran diferència entre explicar una pandèmia africana com l’ebola i una com la que estem vivint actualment, que ens afecta a tots”, va reblar Caparrós.

Del passat daurat a les penúries del present

“Durant molts anys em vaig guanyar la vida fent periodisme per poder escriure llibres; ara sembla que em guanyo la vida escrivint llibres per poder fer periodisme”, confessa Martín Caparrós a El viejo periodismo. Autor d’una quarantena de llibres com, per exemple, El hambre –crònica-assaig que intenta descobrir els mecanismes que hi ha darrere d’aquesta vergonya sostinguda que és la fam–, aquest veterà periodista va créixer professionalment en una època en què a Amèrica Llatina la majoria d’escriptors i poetes treballaven als mitjans perquè era l’única forma que tenien de guanyar-se la vida. No en va, Caparrós va estar, entre altres, a les ordres de Rodolfo Walsh o Juan Gelman, figures clau de la literatura i la poesia argentina del segle XX.

La relació actual de Caparrós amb els mitjans, però, és ben diferent: el passat 28 de maig, fart de les modificacions i censures de què eren objecte els seus textos, va deixar de col·laborar amb el The New York Times i va fundar Cháchara, un bloc que no li reporta guanys econòmics però que almenys li permet escriure amb llibertat. “Mai havia acceptat que em diguessin el que havia d’escriure i no he d’acceptar ara”, va assegurar.

Exemplars del llibre El viejo periodismo editat per 5W | Foto: Jordi Pacheco

La comprovació de dades

Algunes de les digressions de Caparrós van ser subtilment aprofitades per Morales per tal de retornar la conversa en tot moment cap al periodisme. Així, quan l’argentí va parlar de la contraposició entre religió i ciència, el periodista català va aprofitar per remarcar que la ciència, igual com el periodisme, està obligada a fer comprovació de dades (fact checking). En aquest, punt, Caparrós va mostrar la seva discrepància amb el sistema nord-americà de comprovació de dades. “Allà –va comentar– els editors comproven constantment les informacions ofertes pels seus periodistes. I ho fan sobretot perquè realment no hi confien. Imaginem-nos que apliquem aquest sistema a altres àrees, com per exemple la cirurgia: després de cada intervenció quirúrgica s’hauria d’enviar un segon cirurgià a comprovar la feina de l’anterior, i això seria impensable. Cal creure en els professionals amb qui es treballa, que es poden equivocar però això no implica obrir novament el pacient”.

Director de la revista de crònica internacional 5W i Autor de No somos refugiados (Círculo de tiza, 2017), llibre recomanat per la FNPI (Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano), Agus Morales té una llarga experiència com a corresponsal internacional. Des de l’Agència EFE primer, i com a reporter independent després, ha cobert la mort d’Osama bin Laden, l’epidèmia de l’ebola i les morts al mar Mediterrani. Salvant les distàncies amb el sistema nord-americà, per a Morales la comprovació de dades és inherent a la seva manera d’entendre el periodisme. No obstant això, aposta per fórmules que li permeten anar més enllà de la típica cobertura d’agència. “El periodisme està cada cop més en la curta i en la llarga distància, no hi ha terme mitjà. Les breaking news tenen valor, però també cal comptar amb espai suficient per explicar les històries. I aquest any, amb la pandèmia i l’incendi a Mória, m’he adonat que es poden fer les dues coses a la vegada”.

Periodista sense títol

Martín Caparrós, llicenciat en Història a París, no va estudiar mai periodisme. Entre altres coses perquè en la seva època no existia aquesta carrera universitària. Llavors els periodistes es formaven als diaris, on entraven a treballar des de ben joves. “Per ser periodista no calen gaires aprenentatges tècnics més enllà dels estrictament necessaris. El que cal, sobretot, és tenir una certa capacitat per llegir el món; i això no s’aprèn a la facultat”, va afirmar.

Quan es va instal·lar a Espanya, ara fa uns set anys, va tenir problemes per fer-se una assegurança mèdica, així que va intentar aconseguir-ne una a través de l’Associació de la Premsa de Madrid. Hi va trucar i li van dir que sense el títol de periodista no hi havia possibilitat d’efectuar el tràmit. “Ho sé –va dir Caparrós–, però fa quaranta anys que exerceixo el periodisme i els meus llibres s’estudien en moltes universitats”. No va funcionar. Mesos després va rebre el Premi Nacional de Periodisme Miguel Delibes i va aprofitar l’avinentesa per resoldre el tema de l’assegurança mèdica.

Aquesta va ser la darrera anècdota explicada per Caparrós en una brillant conversa amb Morales sobre un ofici que, malgrat haver viscut temps millors, continua sent necessari per entendre el món en què vivim.