El 2 de setembre de 2015, la fotografia del cadàver d’un nen siri que havia perdut la vida intentant arribar a l’illa grega de Kos va commocionar a milions de persones del planeta. Han transcorregut cinc anys d’aquella imatge que va fer la volta al món. 

Com la majoria de mitjans de comunicació del món, el Report.cat també va fer-se ressò de la notícia i d’aquella trista imatge presa per la reportera Nilufer Demir. A l’article, es recordava que el nen “es deia Aylan Kurdi, tenia tres anys i provenia de Kobane. En el naufragi també van perdre la vida el seu germà Galip, de cinc anys, i la seva mare Rehan”. Només el seu pare, Abdulá, va sobreviure al naufragi que va tenir lloc al final del viatge, quan va bolcar la precària llanxa pneumàtica sobrecarregada amb la qual la seva família i altres refugiats creuaven el mar Egeu. 

La imatge del cos sense vida del petit Aylan va convertir-se en tota una icona del drama dels refugiats. Un any i mig després, un article de La Vanguardia reconeixia que “després de ser portada en els mitjans internacionals, aquesta única imatge va atraure l’atenció mundial a la guerra de Síria i va despertar la solidaritat de milions de persones; un fet que les estadístiques sobre els centenars de milers de morts no havien aconseguit en quatre anys de conflicte”. L’article es feia ressò d’un estudi de científics nord-americans, canadencs i suecs que acaba de publicar la 

revista científica PNAS . “En aquest cas, una foto icònica d’un sol nen va tenir més valor que cents de milers de vides estadístiques”, admetien els autors al treball. 

Però una cosa és la conscienciació i una altra la realitat, els fets. Un any després del drama del petit Aylan, el periodista Alberto Rojas, guanyador del Premi Periodisme Drets Humans, escrivia un article molt crític (Aylan, la foto que no sirvió de nada) a El Mundo on assegurava que “abans de la seva mort quasi no s’havien ofegat nens. Però va ser després quan van arribar els drames (dos menors morts al dia) tot i les promeses dels polítics, que van utilitzar la commoció causada per la seva foto per prometre mesures que mai van complir”.

Incessant crisi de refugiats

Cinc anys després persisteix el debat sobre si cal publicar en els mitjans de comunicació fotos tan punyents i ens podem preguntar quines són les actituds de les societats informades envers les desgràcies col·lectives alienes i la protecció o desemparament dels infants (aliens). No cal dir que la nostra percepció de ‘l’aquí no passa res’ ha estat volatilitzada per la irrupció sobtada de la Covid-19 i el descobriment de la nostra vulnerabilitat, ja que els virus, a diferència del que passa amb refugiats com l’Aylan, existeixen també pel primer món, quelcom que ens ha agafat de sorpresa.

No és només l’efecte crida. L’ésser humà busca seguretat, fet que explica el fenomen dels refugiats. Cada cop, però, se’n parla menys de Síria. La llista de punts calents pel que fa a crisi humanitària estaria encapçalada actualment pel Iemen, on es combinen dues calamitats alhora, la guerra i la pandèmia. En aquest sentit, l’ACNUR, l’Agència de l’ONU pels Refugiats, adverteix que “en cinc anys de guerra, el Iemen ha viscut la pitjor epidèmia de còlera de la història, i s’ha convertit en la catàstrofe humanitària més important del món. Ara, el Iemen s’enfronta a la Covid-19 amb la seva economia devastada i les infraestructures de salut pràcticament inoperants”.

Com ja va passar a Síria en el seu moment, actualment el Iemen viu una situació límit de la qual donen testimoni les xifres: 4 milions de desplaçats forçosos des del 2015, al voltant de 20 milions de persones patint la inseguretat alimentària (l’alternativa és morir directament de gana), i el 81% de la població necessitant ajuda humanitària per sobreviure.

I encara que els mitjans no sempre en parlin, avui en dia hi ha nou emergències humanitàries d’on procedeixen la majoria dels refugiats al món, concentrades en dues regions del planeta, a l’Orient Mitjà (Síria, Iraq i el Iemen) i a l’Àfrica subsahariana (Sudan del Sud, la República Centreafricana, Nigèria, Burundi, la República del Congo i Mali).

Set-cents nens morts

Mentre els mitjans segueixen informant de personatges famosos que neden en l’híper-opulència, d’altres perden el principal regal que els hi van fer, la vida. Avui, l’Aylan, que tindria vuit anys, podria haver tornat a la guarderia en un jardí d’infància del continent, però Europa no li ha pogut garantir aquests drets bàsics i va acabar mort en una platja.

Què ens queda d’aquell vailet innocent? Un record? Una entrada qualsevol a les hemeroteques? Malauradament no ens queda gaire cosa, però la seva mort prematura no va ser inútil, ha servit per a fer-nos conscients que tots som un Aylan en potència. Potser l’infant sirià ha esdevingut un símbol, una icona de l’esperança, la fe en una vida millor i la docilitat. 

En el cinquè aniversari, és just que els mitjans de comunicació de masses recordin la mort d’aquesta criatura, ja que tenen la tasca ingent de combatre modes informatives enfocades a la banalitat, l’entreteniment absurd i l’empobriment mental. I, en la mesura del possible, convertir-nos en promotors de millores pels que es troben en estat de necessitat, reivindicant-nos com la veu dels sense veu, la pantalla dels invisibles. 

El que és innegable és que la fotografia del cadàver del petit Aylan es va convertir en tot un símbol de la tragèdia dels refugiats de l’Orient Mitjà. 

Cinc anys després, els seus familiars demanen al món que no “tanquin els ulls”. “Gent de totes parts del món continua patint i fins i tot ha empitjorat la situació”, advertien en la vigília del cinquè aniversari de la mort del nen. Les dades de les ONGs no en deixen cap mena de dubte. Des de llavors, segons Save The Children, més de 700 nens i nenes han perdut la vida al mar mentre que Unicef xifra en 30 milions els nens i nenes desplaçats que escapen de la pobresa, la violència o el matrimoni infantil, entre altres raons.