“Tot periodista és historiador”, Ryszard Kapuściński

Les imatges d’estàtues de personatges històrics enderrocades per manifestants arreu del món, arran de les protestes antiracistes per la mort de George Floyd a Minneapolis, han provocat un creixent interès pel passat a la recerca de respostes. I la premsa i els informatius han anat plens amb les trajectòries de prohoms generalment relacionats amb el passat colonial a Amèrica i l’Àfrica, com ara Juníper Serra, Juan de Oñate, Edward Colston, Leopold II de Bèlgica o Cristòfol Colom, les efígies dels quals han patit la fúria dels manifestants arreu del planeta.

D’estàtues n’han caigut tota la vida; així i tot, l’interès del gran públic per conèixer les biografies d’aquests personatges ha estat especialment intens en les darreres setmanes. Sense anar més lluny, i per posar-hi només un exemple, entre el 14 i el 20 de juny el terme Juan de Oñate –conqueridor espanyol i primer governador de Nou Mèxic– va assolir la puntuació màxima d’interès de recerca (100) tant a Espanya com a la resta del món, segons dades de Google Trends, quan el normal és que a penes superi les xifres mínimes. 

I és que precisament el 16 de juny va tenir lloc un tiroteig davant de l’estàtua que el recorda a Albuquerque, a l’actual estat de Nou Mèxic, als Estats Units, durant una manifestació que en demanava la retirada per la repressió que de Oñate va exercir contra els natius. “La informació sobre història té molt bona acollida per part de la gent, que té ganes de saber-ne més”, admet Fèlix Badia, periodista de La Vanguardia especialitzat en temes històrics. 

L’avinentesa política a Catalunya i Espanya i el procés independentista, a més, ha revifat les ànsies del públic per conèixer més sobre el passat als mitjans tradicionals i a les xarxes i, de retruc, els periodistes s’han retrobat amb un filó gairebé il·limitat d’històries per omplir pàgines i minuts; ara bé, se’n fa bona divulgació històrica als mitjans de comunicació generalistes? Hem fet aquesta pregunta a cinc periodistes especialitzats i a un historiador i hem reflexionat al voltant de l’ús que se’n fa de la història, una font de coneixement sovint esmunyida com a arma contra els rivals polítics i que té una forta influència en el nostre dia a dia. “Fugir d’això –reconeix Badia– requereix temps per fer anàlisi”. 

Còctel perillós

La pugna per imposar una veritat històrica és una constant en el temps i acaba afectant també el periodisme. “Sempre ha estat així”, afirma Sílvia Marimon, especialista de temes històrics a l’ARA. I si no, pensem en els rius de tinta que corren quan algun polític o pretès investigador surt a la palestra a dir que Espanya és la nació més antiga de l’univers o bé que els catalans provenen de la Gàl·lia. 

Tanmateix, a vegades és necessari treure partit d’aquest mal. Així ho creu César Cervera, periodista de la secció d’Història de l’ABC i autor de diversos llibres de divulgació històrica, que malgrat assegurar que no li agrada fer notícies de declaracions de polítics sense cap base històrica, reconeix que serveixen per atraure els lectors a les peces històriques com a perxa per elaborar reportatges més a fons, pausats i contrastats. “Hi ha un tipus de lector que no accediria mai a la història si no fos pas perquè els polítics la posen de moda”, admet.

De tota manera, si a tot plegat se sumen les presses inherents a la professió, el còctel esdevé perillós. “Les presses ho acaben d’empantanegar tot”, reconeix Badia. Per la seva part, Isabel Margarit, directora d’ Historia y Vida, la revista especialitzada en Història degana a l’Estat, alerta que el ritme “vertiginós” en el qual està immersa la societat afecta la divulgació històrica. “Un encàrrec d’un article d’història no es pot fer d’avui per demà, necessites que l’autor disposi de temps d’estudi, reflexió i contrast”, afegeix. Tanmateix, la situació de les revistes especialitzades, conscienciades a priori amb les bones pràctiques de divulgació històrica, és diferent de la dels diaris, digitals, ràdios o televisions, que sovint no disposen del temps necessari per parlar amb solvència sobre algun fet del passat. 

Així ho confirma Àngel Casals, catedràtic d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona i molt actiu en l’àmbit de la divulgació històrica als mitjans. No debades, sol col·laborar a revistes com Sàpiens o a programes de la SER i RAC1. “Hi ha hagut un augment en la precarietat pel que fa al temps d’elaboració d’un article i als recursos”, assegura Casals, que malgrat mostrar-se comprensiu amb els problemes que pateixen els periodistes a l’hora d’escriure, destaca problemes de fons, ja que, a més de les presses, considera que hi ha un “dèficit” de bagatge. “En general els periodistes saben molt poc d’història”, avisa. 

El perill de simplificar

Per altra banda, el catedràtic lamenta que sovint es volen donar explicacions “massa simplificades” i “presentistes” a qüestions històriques complexes. “És cert que la Història no pot ser només erudició, però d’aquí a agafar realitats històriques i comparar-les sense més amb el present o fer prediccions de futur, hi ha un gran pas”, afegeix. Es pot comparar la pandèmia actual de la covid-19 amb la de la grip del 1918 o amb les epidèmies de pesta de l’Edat Mitjana? Es pot comparar la immigració occitana a Catalunya del segle XVII amb la musulmana de principis del segle XX? Segurament hi ha matisos importants que fan difícil comparar aquests fenòmens, per no dir que es tracta d’èpoques amb llistons morals i socials diferents. “L’obsessió és que el lector trobi alguna lectura del present a allò que va succeir al passat, quedar-se amb allò que és familiar a l’autor i a qui llegeix”, sosté. I aquest, reitera Casals, és el camí directe cap a la simplificació i empobriment del missatge. 

Sigui com sigui, des de les redaccions defensen que amb honestedat, contrastant i contextualitzant es poden vincular realitats presents amb el passat. “La Història va d’empatia”, defensa Badia. D’entendre el que està passant avui dia gràcies a la llum que ens aporta la Història. 

Badia destaca conjuntament amb Margarit com a La Vanguardia i a Historia y Vida, vinculada al Grup Godó i que té una secció pròpia al web del diari català que atrau 600.000 lectors mensuals, intenten vincular el fet històric amb l’actualitat. Margarit descriu com a “prioritari” el ganxo amb l’actualitat, tot i que alerta de no caure en la “banalitat” i en conclusions “simplistes”.

Similar és la postura que defensen des de Sàpiens. Sònia Casas, cap de redacció de la revista des de fa deu anys, argumenta que la Història “ajuda a posar en context algunes notícies i problemàtiques actuals, a entendre millor com s’ha arribat fins aquí, a fer-ne una anàlisi més acurada i amb més perspectiva”. 

Una altra qüestió important a tenir en compte són les bombolles mediàtiques que impedeixen el debat entre posicionaments diferenciats. És a dir, que un diari d’esquerres recorrerà normalment a historiadors d’influència marxista, igual que un diari nacionalista tindrà a l’agenda historiadors independentistes o un de conservador a acadèmics liberals. Més enllà d’acceptar que la pluralitat és necessària, es corre el risc que els lectors d’aquest hipotètic diari mai no llegeixin res d’un historiador que no sigui de la seva corda. “És allò de ‘si no pensa com jo, no l’escolto’”, es queixa Casals, extrem que considera “dramàtic”, perquè “empobreix el discurs i el pensament històric”. 

Per evitar, precisament, que certs discursos pseudohistòrics tinguin cabuda a les primeres planes, Casals veuria amb bons ulls que cada mitjà comptés amb un “historiador de capçalera”, una persona de confiança a qui consultar en cas de dubte i que, “per poc que sabés d’un tema, avisés sobre possibles errors”. De fet, aquesta és una idea defensada per alguns acadèmics, com posen de manifest Manuel Aguilera i Ángeles Durán a l’estudi El periodismo histórico: teoría y técnica de su uso en la prensa española. “En els últims anys s’han integrat economistes, sobretot en les seccions d’economia, però se n’ha parlat poc de la presència d’un historiador quan resulta cada cop més imprescindible la seva intervenció”, defensen els autors. 

Un tàndem de futur

En aquesta línia es mou Marimon, que posa èmfasi en la necessitat d’estar en contacte amb acadèmics i experts. “Els historiadors de la universitat han de ser accessibles”, diu en aquest sentit. Casals, per la seva banda, lamenta que encara avui dia, malgrat que la situació va canviant, alguns àmbits de l’acadèmia no veuen amb bons ulls que els professors facin divulgació històrica, a diferència del què passa a altres països. “Els historiadors britànics, nord-americans o australians són gent molt accessible que saben el valor que tenen els mitjans a l’hora de difondre la seva obra”, comenta en aquest sentit Cervera. 

Per tot plegat, Marimon recomana tenir una bona agenda d’arxivers, antropòlegs, arqueòlegs i historiadors, mentre que hi ha mitjans com Sàpiens que des de fa anys treballen amb aquesta dinàmica d’equip periodista/historiador. “El tàndem expert-periodista és essencial en el futur no només de la divulgació històrica, sinó també de la científica i fins i tot en el camp de la socioeconomia”, argumenta Casas, que advoca per avançar cap a un paradigma en el qual els periodistes treballin colze a colze amb els acadèmics de tots els àmbits.

Amb tot, tots els entrevistats reconeixen que, al cap i a la fi, el periodista que fa divulgació històrica no es diferencia a grans trets de la resta de companys. “No som una excepció”, indica Marimon, que per fer divulgació considera essencial “ser curiós, atrevir-se a fer preguntes” i, sobretot, ser honest. Badia també posa sobre la taula la importància de “distingir els autèntics experts dels que no ho són” i saber “què hi ha al darrere” d’un historiador. “Saber amb qui estàs parlant”, emfatitza Marimon. 

Història i periodisme són dues realitats estretament vinculades. Fins i tot, algunes universitats ja ofereixen els dos estudis en un mateix grau, com ara la Rey Juan Carlos. Ja ho deia Kapuściński. “Tot periodista és historiador”. I ara que mirem més al passat buscant orígens o respostes als grans canvis que estan tenint lloc en tan poc marge de temps, el vincle s’estreny i esdevé clau a l’hora d’oferir una informació de qualitat i honesta. “Si la gent vol que els hi expliquis història i nosaltres no ho fem, ho farà un altre pitjor”, avisa Casals.