“Això no es pot comparar amb una guerra”, adverteix, de bones a primeres, el fotoperiodista Gervasio Sánchez. Ell sap del que parla ja que ha cobert guerres, genocidis i desastres naturals arreu del món. Tot i això, assegura que, des del 16 de març, està treballant a un ritme que considera “d’alt conflicte”. En aquest cas, però, no es troba en cap conflicte bèl·lic, sinó que està cobrint la crisi del coronavirus a Saragossa per a l’Heraldo de Aragón amb la sèrie “La vida en tiempos de pandèmia”. Això implica treballar de dilluns a diumenge pràcticament de sol a sol i sense gairebé veure la família, per por a contagiar-la. I torna a repetir que, tot i que això no té res a veure amb una guerra, sí que hi ha coses que l’impacten.
“No veus nens morts ni persones que han mort de fam en camps de refugiats, en canvi, sí que veus persones grans que podrien ser els teus avis”, matisa. I és precisament això el que l’ha forçat a autocensurar les seves fotos com mai abans li havia passat. “No és el mateix publicar imatges de morts a l’Iraq en un mitjà espanyol, que imatges d’avis d’una residència de Saragossa, on és més probable que la família pugui identificar-los”, explica. I encara que la cobertura del coronavirus li causa impacte, –perquè “veure gent morir sempre és un desastre”–, no considera que aquesta situació el pugui afectar més que veure morir “per desenes o milers” persones en conflictes a l’Àfrica. “Tots els periodistes haurien d’estar preparats per a poder afrontar aquest tipus de cobertures”, afirma Sánchez.
Ara bé, realment els professionals de la informació estan capacitats per afrontar depèn de quines situacions? Al Tompkins, periodista i membre del Poynter Institute for Media Studies, fa temps que recorda com els periodistes que cobreixen accidents, atemptats, desastres naturals o altres tipus de conflictes poden arribar a patir el mateix estrès posttraumàtic que, posem pel cas, els bombers, el personal sanitari o els policies que també presencien les escenes traumàtiques. “Però al contrari dels altres especialistes, els periodistes no solen rebre cap mena de suport psicològic després d’haver presenciat els fets. Simplement se’ls dona una nova història per cobrir, com si no hagués passat res”, lamenta.
A força d’autogestió
Tot i aquestes mancances a l’hora de rebre suport psicològic, molts periodistes segueixen fent la feina. Això sí, confessen que la cobertura del coronavirus és totalment inèdita. “És la cosa més diferent, impensable i estranya que he hagut de cobrir mai”, confessa el fotoperiodista Jordi Borràs, que des de fa setmanes està fotografiant tots els aspectes del confinament arreu de Catalunya per al magazín La Mira, i això l’ha fet presenciar moments difícils, com l’enterrament d’un mort per coronavirus. “Veure i viure el patiment de la família, el de no poder-se acomiadar com ells voldrien, va ser dur”, explica Borràs.
El mateix li passa amb la imatge de tres-cents taüts al pàrquing del tanatori de Collserola. “En aquell moment et quedes glaçat, perquè saps que són tres-cents drames familiars”, afirma. Amb tot, assegura que intenta no endur-se a casa totes aquestes vivències. “Sempre cal posar distància quan veus aquestes coses. Has de fer la teva feina i l’has d’intentar fer el més asèptica possible, si bé és inevitable empatitzar”, matisa. Acostumat a cobrir tota mena de conflictes de carrer, en aquesta situació Borràs creu que se li suma tota l’angoixa generada pel confinament, la situació personal i familiar, amés de la incertesa en l’àmbit laboral com a autònom. “Al final, tot plegat sí que acaba generant un punt d’ansietat”, reconeix. “No estàvem entrenats per a una situació així”, conclou.
Sobrecàrrega laboral
L’excés de feina que estan vivint molts periodistes aquests dies també és un element de pressió que podria tenir conseqüències a llarg termini, segons els experts. És el cas de Natàlia Vila, redactora de la secció de Societat del diari ARA, que confessa que el que emocionalment l’està afectant més és la quantitat d’hores de feina que està absorbint, més que no pas el fet d’entrar en una UCI.
Fins i tot creu que hi ha hagut altres temes que l’han marcada molt més com a professional, com quan va anar a cobrir la crisi dels refugiats. “Va ser molt colpidor veure baixar tota aquella gent al port del Pireu”, recorda. En el cas del coronavirus, en canvi, opina que a banda d’haver de fer aquesta cobertura que toca tants aspectes emocionals, se li suma la sobrecàrrega d’informació i el teletreball, fet que ha arribat a barrejar la vida privada i la professional “fins a límits insospitats”. “Comencem molt aviat al matí i acabem molt tard a la nit, estem constantment connectats. A més, hem de tenir molta cura de la higiene per no afectar la resta de membres de la família, i això també és un estrès”, assegura.
Qui està vivint aquesta situació amb molta més tranquil·litat és Mònica Bertran, periodista de TV3 que acostuma a fer tàndem amb Marta Arrufat en notícies de l’àmbit de la sanitat. “Soc filla de metges, així que no m’impressiona massa anar a hospitals”, explica Bertran. A més, confessa que, tot i els nervis inicials, entrar a l’UCI li va donar més tranquil·litat un cop va veure que tot funcionava amb ordre i criteri.
“Com a periodistes només hi estàs un parell d’hores com a molt, mentre que els sanitaris hi estan tot el dia. Per tant, no hi ha comparació en l’impacte que et pot causar tot plegat”, considera. Sí creu, però, que no tots els periodistes estan preparats per cobrir segons quins conflictes. “Jo puc anar a un hospital sense problemes –afirma–, ara bé si m’haguessin fet cobrir els disturbis d’Urquinaona ho hauria passat fatal. En canvi, hi ha companys que hi van anar sense problemes”. Per això, considera que l’ideal és, tal com ja es fa a la seva redacció, assignar els temes segons les pors i les capacitats de cadascú. “Ningú va obligat a cobrir un conflicte com aquest”, subratlla.
Sintonitzar amb les angoixes
Es podria dir, doncs, que els periodistes formats a casa nostra han après sobre la marxa com lidiar amb els conflictes que els ha tocat cobrir. I, a partir d’aquesta experiència, han anat endurint la pell per evitar endur-se les escenes traumàtiques cap a casa i que els afectés la seva vida personal. Però el cas és que no són pocs els experts que asseguren que els periodistes tenen el mateix risc de patir estrès posttraumàtic després d’haver presenciat certes escenes, com accidents de trànsit, incendis o genocidis, per posar-ne alguns exemples. Per aquest motiu, des del 1991, existeix als Estats Units el Dart Center de Periodisme i Trauma de la Universitat de Columbia, una organització que ofereix suport, reflexió i atenció psicològica als periodistes que cobreixen notícies de caràcter violent.
Amb motiu de la pandèmia del coronavirus, els experts del Dart Center han ampliat una sèrie de consells per als periodistes que es troben actualment en primera línia de foc. Per començar, la doctora i psicòloga Cait McMahon, directora del Dart Center de la zona Àsia-Pacífic, considera que la pandèmia del coronavirus no només afecta els periodistes en els tres punts bàsics d’una cobertura de conflicte (la visió desagradable com a testimoni, el contacte amb les víctimes i la posterior comunicació a l’audiència), sinó que també els afecta de manera personal. “És molt diferent anar al lloc dels fets i després marxar, que no pas viure també l’angoixa de la pandèmia en l’esfera personal. Perquè en aquest cas el conflicte està a tot arreu”, argumenta.
Per això, creu que els periodistes han d’estar més sintonitzats que mai amb les seves angoixes i les que pateixen les persones a qui entrevisten. Amb això també vol dir que és més necessari que mai, tant per als periodistes com per als caps de redacció, avaluar correctament la situació psicològica del periodista al qual es vol assignar la tasca de cobrir notícies sobre el coronavirus per evitar que desenvolupi casos d’estrès posttraumàtic a mitjà i llarg termini. I, per descomptat, que el periodista, si ho necessita, sempre tingui l’opció de rebre suport psicològic després de cobrir els fets.
