La película Limitless (Sense límits, 2011) –que l’any 2015 va inspirar una sèrie del mateix nom– fa realitat la utopia de molts professionals (de tots els rams, periodisme inclòs): tenir superpoders en l’àrea cognitiva, ser autèntics cracks, en termes col·loquials. El perfil del protagonista de Limitless, escriptor en situació de sequera creativa, té molta semblança amb el dels periodistes.

L’associació entre drogues i periodisme no és gratuït. El maig del 2015 l’Enquesta Nacional sobre l’Ús de Drogues i Salut dels Estats Units revelava que en el sector de la premsa i la informació fins a un 11,7% dels professionals prenien algun tipus de droga. Un percentatge que feia quasi una dècada que era similar.

Dins l’ampli camp de drogues possibles, prendre estimulants del cervell pot ser contemplat com una alternativa per part d’alguns professionals del periodisme. Però cal saber una mica més què hi ha al darrere del miratge dels superpoders cognitius. I ens en podem fer una idea força aproximada gràcies a l’experiència d’un periodista de la BBC que al 2016 va flirtejar amb els brain-enhancers (potenciadors cerebrals o nootròpics) i que va recollir les seves sensacions en un article i en un vídeo que ja acumula quasi dos milions de visualitzacions.

El conillet d’índies

Atès que les drogues cognitives són percebudes grollerament com la viagra del cervell (tant entre els yuppies de Silicon Valley com entre un nombre creixent de persones arreu del món), és comprensible que molts professionals s’emocionin imaginant tot el que podrien arribar a fer en el terreny personal/laboral mitjançant un prodigiós augment de les seves capacitats.

Sens dubte, la ‘vigorèxia intel·lectual’ a què donen accés aquestes drogues (píndoles ‘intel·ligents’) ha temptat a més d’un periodista, com és el cas del Benjamin Zand. A l’article de la BBC “El meu malson amb les drogues intel·ligents” (My ‘smart drugs’ nightmare) Zand explica el seu flirteig amb un potenciador cerebral (Modafinil). Cal aclarir que trobem casos de periodistes/escriptors que han pres drogues com a ‘teràpia’, mentre que aquest periodista ho va fer per avaluar els efectes per una investigació periodística.

A en Benjamin li van presentar el Modafinil com “unes píndoles que t’ajuden a concentrar”. “El Modafinil el pren gent que vol treballar més eficientment”, comenta Zand, que afegeix que, “malgrat tenir la consideració de ‘baix risc’ en administracions curtes, provoca efectes secundaris com insomni, cefalees i, potencialment, perilloses erupcions cutànies, amb un total desconeixement dels possibles efectes a llarg termini”.

Ben informat, el periodista va decidir experimentar en carn pròpia aquesta droga. La primera ingesta va donar resultats positius amb una millora de la capacitat d’atenció. Va tenir la sensació d’estar més despert i estava menys propens als sentiments propis de la frustració. La seva ment va mantenir-se alerta a mesura que passava el dia, i el desplaçament de quatre hores (Londres-Liverpool) de tornada a casa no li va causar el cansament habitual d’altres dies.

Malgrat això, escriu: “va ser l’últim cop que vaig experimentar quelcom de positiu prenent Modafinil”. L’endemà, en Zand pensava aprofitar el viatge en tren a la City per avançar feina amb l’ajut d’una d’aquelles píndoles arribades –paradoxalment– de l’Índia. “Em vaig equivocar –escriu–, em distragué molt més del que era normal en mi. En comptes de centrar-me, la droga em portà a l’extrem oposat, com ara jugar videojocs al meu smartphone. Amb el pas del temps m’agafà un terrible mal de cap, pèrdua de gana i necessitat d’anar al bany molts cops. Mentre el meu cervell no estava treballant més ràpidament, la meva bufeta sí que ho feia”, ironitzava el periodista de la BBC.

A la nit, la droga no li va deixar dormir fins ben entrada la matinada. Li van sortir erupcions cutànies en una cama i, posteriorment, al braç. A grans trets, més enllà de la pujada d’energia del ‘debut’, va experimentar estats molt allunyats de l’estat òptim, amb cefalees recurrents, deshidratació i molta gana, a més d’empitjorament de l’afecció cutània. El periodista va concloure que “els aspectes negatius de prendre la droga van sobrepassar abastament els positius. Em vaig sentir alleujat de posar fi a l’experiment en què era com un conillet d’índies provant una droga que, als seus efectes adversos intrínsecs, podia afegir els derivats d’una possible falsificació o adulteració”. I el colofó el va donar la frase final de l’article, on sentenciava que “els efectes secundaris i la manca de productivitat proven que no és una droga meravellosa, i definitivament res no em temptaria a tastar-la de nou”.

Un miratge perillós

The World Drug Report, entre molts d’altres, adverteix d’un creixement sostingut en el consum de substàncies dopants, per raons no mèdiques, com potenciadors de la capacitat mental. L’hàbit de la ‘intel·ligència química’ s’expandeix i es normalitza entre estudiants i certs grups de treballadors. En el context d’una societat i un entorn laboral més competitius es preveu que l’ús d’aquestes ajudes químiques seguirà creixent, malgrat que els seus efectes a llarg termini continuen sent desconeguts.

Els consumidors obtenen aquestes drogues per mitjans irregulars. El màrqueting i la disponibilitat d’aquests productes a Internet ha canviat la cultura d’adquisició i consum de substàncies: l’aparença de seguretat (pel sol fet de poder adquirir-los a la Xarxa) acostuma a ser una ficció que només aconsegueix evitar l’estigma del sòrdid tripijoc de carrer de les substàncies.

Les drogues cognitives (se suposa que milloren el metabolisme mental), reben el nom de nootròpics (del grec nóos, que significa ment o intel·lecte; i tropos, que vol dir canviar o capgirar). Va ser el psicòleg i químic romanès, Corneliu E. Giurgea, que va sintetitzar el Piracetam l’any 1964, qui va crear aquest terme.

No és fàcil fer un mapa del conjunt d’estimulants cognitius / potenciadors mentals, que són més que un grapat d’amfetamines, i que creix per l’augment de demanda del mercat. En qualsevol cas, hi ha tres drogues farmacològiques principals que s’utilitzen en el dopatge intel·lectual:

-Amfetamines-estimulants: usats pel tractament del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) o la narcolèpsia (trastorn relacionat amb el son). Augmenten els nivells de dopamina, millorant l’atenció (especialment en l’estudi) o provoca sentiments eufòrics.

-Metilfenidat: és un estimulant del sistema nerviós central emprat en el tractament del TDAH i la narcolèpsia. Augmenta els nivells dels neutrotransmissors dopamina i norepinefrina.

-Modafinil / Armodafinil: És un altre estimulant del sistema nerviós central que potencia l’estat d’alerta. Es desconeix el seu mecanisme precís d’acció sobre el cervell, tot i haver-hi constància de la seva interacció amb neurotransmissors com la dopamina i la norepinefrina.

També són consumides com a potenciadores del rendiment a la feina dels periodistes altres substàncies variades:

-Drogues contra la demència: conegudes generalment com a potenciadors cognitius. S’ha especulat molt sobre el potencial efecte cognitiu del donepezilAricept), encara que l’anàlisi sobre poblacions sanes suggereix que no hi ha fonament per a tal suposició.

-Ampakinas: un tipus de compostos que suposadament serveixen per millorar la capacitat de concentració i l’estat d’alerta, el que facilita l’aprenentatge i la memòria. Han estat investigats per l’exèrcit dels Estats Units i es troben sota investigació per a ús mèdic. Algunes variants tenen la consideració de substàncies nootròpiques.

-Inhibidores selectius de la recaptació de serotonina: existeix un debat sobre el seu potencial efecte en el rendiment laboral. La serotonina és un neurotransmissor responsable dels impulsos nerviosos, l’humor, el plaer i la capacitat per manegar l’estrès. Suposadament aquests fàrmacs poden equilibrar les emocions i combatre la depressió.

-Melatonina de síntesi: presa com un suplement per combatre l’insomni i restaurar els patrons de la son saludable, especialment associats a combatre el jet lag o llargues hores de treball.

Baixada i efectes secundaris

Les drogues cognitives proporcionen un estímul al sistema nerviós central, però els seus efectes tenen un lògic límit temporal. En general, poden induir un cert grau d’estat d’alerta o la capacitat de concentració en una tasca; els efectes i durada dependran de la dosi i el període de tractament-consum, tot i que aquests paràmetres sempre estan subjectes a les característiques de cada consumidor.

Atès que el consum de les substàncies susceptibles de millorar el rendiment escapa majoritàriament a la prescripció i el consell mèdic, les dosis estan fora també de qualsevol supervisió. La tolerància individual a les drogues creix habitualment amb el temps, el que constitueix un problema pels consumidors, que van augmentant les dosis i, així, les possibilitats d’efectes secundaris adversos i la cronificació de la conducta addictiva. Això sense esmentar la baixada (si no síndrome d’abstinència) que pot provocar deixar de consumir-les.

Tot i que les drogues per augmentar el rendiment concentren els seus efectes en l’àrea cognitiva, també tenen efectes físics i emocionals que no hem de passar per alt: problemes cardíacs, reaccions dèrmiques, pressió arterial alta i arrítmies, desordres psicòtics, dependència, etc.

A més, en l’àmbit laboral del periodista, les substàncies estimulants podrien arribar a percebre’s com la solució a problemes organitzatius o de gestió dins de l’organització, convertint-se en una sinistra alternativa a les mesures preventives. Quelcom gens assenyat per la salut psicofísica del nostre col·lectiu.

El perill de les substàncies de ‘bio-hacking’

Malgrat la moda de les drogues químiques, donarem un argument més per abstenir-se. I és que aquestes drogues (com la resta) són bio-hackers, és a dir, actuen com modificadors (hackers) de les respostes fisiològiques davant de certs estímuls o necessitats biològiques.

Així, per exemple, la cafeïna, substància de la qual abusen molts periodistes, augmenta el nivell d’alerta, tot modificant, inhibint o hackejant els mecanismes biològics de descans i relaxació. Modificar els nostres bioritmes naturals amb drogues –i el cafè no és una excepció–només pot conduir a desajustos psicofísics, i a malalties en situacions extremes. Des del punt de vista biològic, treballar per a la nit (com fan professionals que exerceixen en diaris, ràdios, televisions i webs) força a molts professionals a fer ús (i abús) de diferents substàncies… des del cafè als nootròpics, sense oblidar les begudes energètiques.

Aquestes últimes, que sovint apareixen com a ‘solucions’ aparentment innòcues, son líquids rics en sucres i estimulants (taurina o altres) que, després d’una fase eufòrica, acaben portant a l’usuari a un come-down o baixada general del to físic. Aquests preparats, contràriament al que diu la publicitat d’una de les marques més populars, no “et donen ales”, sinó molts números d’una rifa per emmalaltir (obesitat, hiperglucèmia, síncopes, cardiopaties, etc.).

Afrontar la realitat

Tots els professionals creatius sofreixen estats carencials, bloquejos temporals o crònics i una vida privada on sovint hi ha problemes (ruptures sentimentals, fills problemàtics, dificultats econòmiques, etc.) A qualsevol professional –com al protagonista de Limitless– li agradaria recordar fil per randa tot el que ha vist, llegit, escoltat…, fins i tot poder aprendre idiomes fluidament només escoltant-los. Però no som màquines, ni podem aspirar a ser-ho amb wonder pills i intel·ligència química. El que ens fa humans són precisament les nostres capacitats (limitades per definició).

El seny ens ha de portar a estimar-nos tal com som, tal com recomanen els psicòlegs. Si no ens acceptem així, correm el risc –com hem vist– de caure en les drogues i en tot el que impliquen: tolerància al fàrmac (no efecte), dependència (farmacològica i emocional) i efectes secundaris tan imprevisibles com desconeguts. L’alternativa per potenciar-nos com a periodistes és incorporar pautes saludables de vida: alimentació equilibrada, exercici moderat i descans de qualitat.