Vint-i-cinc anys enrere, un periodista de Girona va posar-se a escriure un llibre sobre la imatge que la premsa internacional donava de Catalunya. Durant varis mesos de 1993 va estar fent recerca en hemeroteques i va consultar retalls de diaris que havia guardat però, sobretot, es va basar en una secció (Cata…què?) que ell mateix havia anat publicant al diari El Punt, –on treballava com a redactor en cap– i on analitzava què deien els diaris estrangers sobre Catalunya. Poc podia imaginar-se aquell periodista, anomenat Carles Puigdemont, que un quart de segle després seria precisament la seva persona, aquest cop no com a periodista sinó com al 130è president de la Generalitat, el que despertaria un munt d’atenció als mitjans internacionals, molta més que la que havia aconseguit recollir al seu llibre.

I és que el llibre de Puigdemont –finalment titulat Catà…què? Catalunya vista per la premsa internacional (La Campana, 1994)– deixava clar que només en comptats moments Catalunya apareixia com a subjecte polític amb cert protagonisme. Moments com les declaracions polèmiques de l’abat Escarré a Le Monde el 1963 –on criticava al règim franquista i que li van costar l’exili– o els Jocs Olímpics de Barcelona, entre altres.

L’esclat del Procés

Però l’inici del Procés va provocar que, a diferència de les engrunes mediàtiques que Puigdemont analitzava al llibre, els mitjans estrangers s’interessessin cada cop més en el conflicte latent entre Catalunya i l’Estat espanyol. “En quatre setmanes, s’ha parlat més de Catalunya en la premsa europea i internacional que en els últims trenta anys”, assegurava Artur Mas l’octubre del 2012 al programa Àgora de TV3.

Llavors el Procés tot just es trobava en la seva fase inicial, però els responsables de la Generalitat tenien clar que no podien desaprofitar aquella ocasió. I és que, tradicionalment, els corresponsals estrangers, ubicats a Madrid, acostumaven a donar una visió de Catalunya a partir d’una dieta mediàtica construïda a base de diaris madrilenys. Volien aprofitar la conjuntura per lluitar contra aquella mirada distorsionada.

Per això, el setembre del 2012 –dues setmanes després de la primera gran manifestació per la Diada convocada per l’ANC– el govern català va aprovar la creació del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar, que prenia el nom de qui va ser un dels periodistes més cosmopolites de la professió a Catalunya. El programa tenia per objectiu la projecció internacional de Catalunya a través d’un contacte permanent amb la premsa d’arreu del món.

Des d’aquest programa es va començar a tenir un contacte fluid amb periodistes estrangers i a mantenir una relació directa amb rotatius i agències de notícies. Les notes de premsa s’adaptaven i traduïen a l’anglès, el francès i a l’alemany, s’atenien les peticions dels mitjans i es coordinaven, a nivell mediàtic, les delegacions que la Generalitat tenia a l’estranger. Va ser així com van establir un contacte permanent amb un centenar de periodistes estrangers, a més de detectar i treballar amb els creadors d’opinió de cada país.

Gràcies al programa Xammar –que estava ubicat a unes dependències del mateix Palau de la Generalitat– es va explicar a nombrosos periodistes el que estava passant des d’una visió pròpia i no amb ulls aliens, com havia estat la norma fins llavors. El programa va tenir grans èxits com l’entrevista a Carles Puigdemont a la CNN. Cada cop, doncs, el relat català tenia més presència als mitjans de comunicació, un fet que des del Govern espanyol veien amb preocupació i que intentaven contrarestar amb totes les seves forces.

Abans del Programa Eugeni Xammar, hi havia la tasca feta pel Col·lectiu Emma, format per un grup de ciutadans que el 2009 van començar a lluitar contra les informacions esbiaixades, o directament incorrectes, sobre la realitat catalana. Organitzaven trobades amb periodistes i enviaven informació als corresponsals residents a Madrid, entre altres coses. Des d’un començament, els integrants del col·lectiu centraren els seus esforços en uns pocs –però influents– mitjans com The New York Times, Wall Street Journal, Financial Times o The Economist. I així va ser com la premsa anglosaxona, que és la genera un major volum d’opinió, va viure poc a poc un canvi de tendència fins convertir-se en la que millor entenia la petició d’un estat propi per part dels catalans.

Els més reticents

Així doncs, quan es va iniciar el programa Eugeni Xammar, els seus responsables ja es van trobar una part del camí recorregut, sobretot entre la premsa anglosaxona. En canvi, hi havia una pedra a la sabata que calia afrontar d’una vegada per totes: Alemanya.

Aquest país era molt reticent a les demandes dels catalans. “Alemanya sempre ha estat un dels països més escèptics amb el Procés”, admetia Kristina Schreiber, periodista freelance alemanya resident a Barcelona, el passat 29 de març durant una taula rodona al programa Més 324.

La manca d’interés de Catalunya com a subjecte polític per part de la premsa germànica ja es podia observar en el llibre de Puigdemont, que amb prou feines recull una desena de casos en els quals es parlava de les demandes dels catalans. La major part de mitjans citats eren anglosaxons o francesos.

Una prova de que es volia anar polint aquelles reticències, és que es va posar a Martí Estruch –exdelegat de la Generalitat a Alemanya i, per tant, bon coneixedor de la realitat d’aquest país– com a director del programa Eugeni Xammar. Poc després del seu nomenament, Estruch, en declaracions a la revista Capçalera, ja admetia que a la societat alemanya li costava entendre les aspiracions catalanes. “Ens veuen com uns insolidaris que no volen pagar impostos”, afirmava. Un altre aspecte clau per entendre la manca d’empatia és que, degut al trauma per tot el que va suposar el nazisme, molts alemanys són contraris a qualsevol demanda política que vagi lligada a algun tipus de nacionalisme.

Els responsables del programa tenien clares tant aquelles reticències com el fet que Alemanya era clau en el context europeu. Per això s’hi van bolcar més que en altres països. Calia que el relat del Procés, explicat en clau catalana, s’entengués al cor d’Europa. Sense ells, no es podia guanyar la batalla mediàtica.

Però no sembla que, malgrat els esforços tant del Col·lectiu Emma, primer, com del programa Xammar, després, aconseguissin finalitzar amb aquelles reticències. Prova d’això és que el 5 de gener del 2017 l’escriptor i periodista alemany Michael Ebmeyer criticava en un article al setmanari Die Zeit el biaix unionista dels corresponsals alemanys a l’hora d’informar del Procés català. El problema, a grans trets, seguia latent.

La premsa alemanya ha estat tradicionalment reticent al Procés

Un nou gir sorprenent

El programa Eugeni Xammar va ser tancat a conseqüència de l’aplicació de l’article 155, però el Procés no ha finalitzat amb la intervenció de l’autonomia de Catalunya, i la percepció en la premsa internacional respecte a aquest conflicte, tampoc. En una reedició del llibre de Puigdemont –completat pel periodista Carles Ribera amb un annex on es revisa la visió dels mitjans respecte a Catalunya entre 1994, on finalitzava l’anàlisi del llibre original, fins al 2016– ja s’adverteix que el Procés té moltes vides. Al final del llibre, Ribera cita a Tobias Buck, llavors corresponsal del Financial Times a Madrid, que en una ocasió va escriure: “Dinamarca té Borgen. Els EUA tenen House of cards. I Espanya té la campanya catalana per la independència, una apassionant sèrie política amb melodrames, girs sorprenents i revelacions d’última hora que, per improbables, farien posar vermells els guionistes de televisió”.

Buck escrivia aquest paràgraf al gener del 2016 arran del pacte aconseguit in extremis per investir Carles Puigdemont i desenrocar un Procés que perillava per la negativa de la CUP a investir Artur Mas. Poc es podia imaginar el periodista del Financial Times que, dos anys després, i aquest cop com a corresponsal a Berlín, li tocaria parlar de nou sobre el Procés i Puigdemont després de la seva detenció i ordre d’extradició. Un nou gir sorprenent en la sèrie política del Procés.

Canvi d’actitud

Però curiosament, mentre Puigdemont està retingut a la presó de Neumünster a l’espera de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein sobre l’extradició, bona part de la premsa alemanya ha començat a mostrar el seu suport al president català. I aquest gir en el guió sí que no té precedents. Potser és fruit de la feina feta des del col·lectiu Emma o des del programa Eugeni Xammar. Però potser, també, és pel factor Puigdemont. I és que aquell periodista que als anys noranta llegia tot el que podia sobre la imatge de la lluita política dels catalans en la premsa estrangera, un quart de segle després s’ha convertit, en aquest sentit, en la persona que ha aglutinat un major nombre d’adhesions en la premsa de tot el món. També de l’alemanya, la que durant dècades costava tant de convèncer.

Prova d’això és que, mentre s’està a l’espera de la resposta a l’euroordre del jutge Llarena, la premsa alemanya no ha deixat de pressionar perquè no s’entregui el president català a la policia espanyola. El prestigiós setmanari Der Spiegel és el que s’hi ha oposat amb més fermesa. “La detenció de Puigdemont és una vergonya. Per a Espanya. Per a Europa. Per a Alemanya”, ha escrit  el reconegut periodista Jakob Augstein en una editorial on fins i tot demana a Alemanya que li concedeixi asil polític. Des de les pàgines de Süddeutsche Zeitung també es mostren contraris a l’extradició. “Els espanyols reclamen l’extradició de Puigdemont. Alemanya l’ha de rebutjar. Un polític que utilitza mitjans pacífics per lluitar per als seus objectius no hauria d’anar a la presó”, escriuen. I aquests només són dos exemples. N’hi ha molts altres. I la postura de bona part de la premsa coincideix amb la de la ciutadania. Prova d’això és que el 51% dels alemanys són contraris a l’extradició mentre que tan sols un 35% la recolza, segons una enquesta del diari Die Welt, el tercer més llegit del país.

Una nova fase

Llegint el recull de premsa d’aquests dies s’entén, doncs, que fins i tot Der Spiegel es pregunti aquests dies si Puigdemont es va deixar detenir expressament. “No podia anar-li millor”, admetia el setmanari alemany. “Els catalans han aconseguit el seu objectiu: convertir-ho en un debat europeu”, afegia el text. Així doncs, la tant buscada internacionalització del Procés ha arribat. Ja no es tracta de la internacionalització de la informació, que ja hi era, sinó que estem davant d’un nou estadi, tal i com admeten diferents corresponsals estrangers. Perquè aquests dies el que s’ha viscut és la internacionalització de la causa del Procés. Periodistes estrangers explicaven el passat diumenge al programa Via lliure de RAC1 que molts dels seus conciutadans han deixat de veure el conflicte Catalunya-Espanya com un problema regional o vinculat a un determinat nacionalisme. Ara, diuen, ho veuen com una lluita per la democràcia.

Enmig d’aquest canvi de tendència, des de la seva cel·la a la presó de Neumünster potser Puigdemont recorda aquell llibre que va escriure vint-i-cinc anys enrere. Poc podia imaginar el gir que donarien les coses i, encara menys, el paper protagonista que ell mateix jugaria en tot plegat. Difícilment, aquell llunyà 1993, quan buscava en arxius i en retalls de diaris estrangers alguna referència a Catalunya, s’imaginaria que un quart de segle més tard el buscador de Google –que no existia quan va escriure el llibre–, davant de la cerca de les paraules ‘Puigdemont’ i ‘Catalunya’ donaria 11.600.000 resultats. I que una part important d’aquelles referències serien de premsa estrangera. Definitivament, el que hi ha al darrera del canvi en l’actitud de la premsa estrangera –també alemanya– hauria estat el somni humit d’aquell periodista que anys després deixaria la professió per liderar un conflicte polític del qual ningú sap quan s’escriurà el darrer capítol.