“Fem discurs sobre periodisme a més de fer periodisme per contribuir a una millora de la professió”. Amb aquesta frase de Ferran Casas, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va començar l’acte de presentació de l’Observatori del Discurs Discriminatori als Mitjans (GPRB) que va tenir lloc al Col·legi de Periodistes el passat 28 de febrer.

L’Observatori és una iniciativa del Grup Barnils que compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i està plantejat com una eina per a reflexionar sobre els discursos i la construcció ideològica als mitjans de comunicació. Per tant, el seu objectiu és detectar si aquests fomenten, amb la cobertura de diferents esdeveniments, discursos discriminatoris cap a col·lectius potencialment afectats.  L’Observatori s’emmarca dins de l’Observatori Mèdia.cat, davant la preocupació perquè un cert discurs de l’odi o de la criminalització de determinats col·lectius acabi arribant als grans mitjans.

Casas va destacar que l’Observatori és el resultat d’un treball realitzat per uns periodistes que han pogut fer la seva feina amb llibertat gràcies a la implicació del consistori barceloní. Paraules que coincideixen amb les d’Aida Guillén, directora de Drets de Ciutadania, en les que destaca que el treball que està fent el Grup Barnils i Mèdia.Cat està en sintonia amb la tasca que s’està fent des de l’ajuntament per la lluita contra la discriminació i el discurs de l’odi i que, per tant, és una eina necessària per complementar algunes de les polítiques, que de manera prioritària, està portant a terme el seu departament.

“Tenim la responsabilitat de dedicar esforços i recursos per anar cap a un model de societat que reconegui la diversitat i la interculturalitat”, va dir Guillén. Per això, –va prosseguir– “cal l’ajuda de la ciutadania i dels professionals del periodisme”, als qui va animar “a continuar treballant amb centres de recerca i universitats per seguir aprofundint en aquesta lluita complexa”.

A continuació, va arribar el torn de la coordinadora de l’Observatori, Maria Manyosa. “A mi em toca l’espurna de l’esperança”, va admetre, recordant que aquest observatori és germà de l’Observatori del discurs d’odi que també va fer el Grup Barnils l’any passat, però amb una metodologia i nom diferents.

En aquesta edició –va dir– s’ha intentat detectar notícies, publicades entre els mesos d’agost i setembre de l’any passat, en el que hi hagi discursos que facin referència a quatre discriminacions: antigitanisme, antropofòbia, islamofòbia i xenofòbia. L’anàlisi s’ha portat a terme a partir dels diaris La Vanguardia, El País i 20 minutos, els digitals Nació Digital, El Español i eldiario.es i les cadenes de televisió, TV3, La Sexta i Tele5.

Esdeveniments com l’entrada de 187 persones del Marroc a Espanya saltant el control policial, la mort de Younes Abouyaaqoub, –autor de l’atemptat de la Rambla de Barcelona– i l’incompliment de l’acollida de refugiats per part de l’estat espanyol han estat els temes, entre d’altres, en el que l’Observatori ha fonamentat el treball d’anàlisi.

Capacitat de discernir

D’altra banda, la metodologia emprada s’ha basat en grans indicadors com la cobertura inadequada de la diversitat cultural, què publiquen i què no publiquen els mitjans, si els mitjans publiquen o no discursos d’odi i si els discursos són paternalistes i caritatius.

Les estratègies discursives dels mitjans, segons Manyosa, sovint aporten característiques dels actors que no són rellevants per la notícia. Com atribuir accions negatives i no les positives que contribueixen a tenir una imatge esbiaixada. O la reproducció d’estereotips. O l’emissió d’imatges que no corresponen amb el que es diu en altres mitjans.

D’altra banda, també s’estableixen diferències entre refugiats i immigrants (els mitjans donen una imatge dels refugiats més humanitzada perquè són menys negatius i perillosos i cal acollir-los, fet que amb els immigrants no passa tant). I hi ha publicacions contradictòries sense desmentir ni rectificar. Un altra aspecte a destacar és l’espectacularització de la informació i l’ús d’un llenguatge que pot fomentar l’odi cap a certs col·lectius i altres dades interessants, com la vulneració dels drets dels menors. A més, també s’ha constatat que sovint la font de tot plegat són les agencies de notícies, atès que les notícies que es publiquen són molt iguals en tots els mitjans.

Manyosa es va referir al fet que la ciutadania tingui la capacitat de discernir les cobertures que generen aquests discursos discriminatoris, tot i que, desitja que els mitjans millorin aquestes cobertures. Per això li sembla interessant fer recaure la responsabilitat en la ciutadania perquè aquesta sigui més crítica i conscient a l’hora de detectar aquests discursos discriminatoris.

A tall de reflexió final va concloure que els periodistes i els ciutadans tenim l’obligació de treballar per la igualtat  i la no discriminació, ja que moltes vegades es posa l’èmfasi en ‘l’altre’, i que estaria bé posar-lo en nosaltres mateixos per acabar amb aquest discurs discriminatori.

La coordinadora de l’Observatori, Maria Manyosa, intervè durant la presentació del GPRB al Col·legi de Periodistes | Foto: José Luís Gómez Galarzo

Negritud estereotipada

“Porto sent negra des de que vaig néixer”. Així de contundent va presentar-se Lucía Mbomío –reportera de televisió i activista afro nascuda a Madrid, de pare guineà i mare segoviana–, que va agrair que es pugui parlar d’aquests temes en un Col·legi de Periodistes i que les institucions s’hi impliquin perquè sinó dóna la sensació de que s’està cridant en el desert.

Mbomío va comentar que explicaria algunes coses que ja havia dit Manyosa però que ella ho faria amb “una mica més de ràbia”. “Sóc periodista. Fa tretze anys que treballo en televisió, temps suficient per adonar-me d’alguns aspectes perversos”, va advertir.

“La negritud està estereotipada quan apareix en els mitjans de comunicació, si és que apareix”, va subratllar. Mbomío va assegurar que se’ls considera els eterns “nouvinguts”, malgrat que en la Península Ibérica hi ha negres des de sempre. Prova d’això és que, tal i com va aclarir Mbomío, cognoms com Moreno o Crespo provenen de persones negres.

En el seu parlament també va assenyalar que en el cas de la dona la invisibilitat és fa més evident. Per als mitjans no existeixen, excepte si estan embarassades, perquè el tractament mediàtic és diferent. La dona negra –va afirmar– necessita un “cognom” per referir-se a ella. En canvi, quan es parla de dones sense cognom es tracta d’una dona blanca. No existeix, va apuntar, un concepte humà, una cosa que les doti del que són, és a dir, éssers humans. Per explicar com funcionen certs prejudicis a la professió va posar un exemple d’un titular aparegut en un diari: “Un policia dels Estats Units mata a un home negre desarmat…”. El policia, evidentment, era blanc.

Diversitat versus modernitat

Mbomío parlava ràpid, tenia poc temps i moltes coses a dir. Es va referir a l’hipersexualització que des dels anys noranta continua vigent. Es tracta, segons ella, d’un problema real. La dona sempre surt en els mitjans representant aquest tipus de paper: cuidadora, prostituta, persones que venen en pasteres. “Nosaltres som i estem aquí i fem moltes coses”, va dir, però no es permet que l’imaginari es transformi i evolucioni al mateix temps que la realitat. “De vegades no és necessari buscar grans discursos o teories. Només cal baixar al carrer i veure que el que hi ha és una gran diversitat”, va apuntar.

Li va donar temps a esmentar el tema del “colorisme” referit al fet que tenir un aspecte molt semblant al que tenen les persones blanques facilita les coses. Sobre la diversitat associada a la modernitat, enlloc de la realitat, va il·lustrar-ho amb el vídeo promocional de la candidatura de Madrid pels Jocs Olímpics, on apareixen persones de moltes nacionalitats (negres, àrabs, gitanos, blancs, europeus…) amb la intenció de transmetre un missatge de modernitat. Un fet que ja està succeint però allò ideal, va dir, seria que la diversitat fos un cosa quotidiana i no només un fet aprofitat per aquests esdeveniments.

Abans de finalitzar la seva intervenció, Mbomío es va referir al fet que moltes vegades a les persones com ella se’ls recorda que no són d’aquí i que quan veuen banderes als balcons, alguns han tingut por, fins i tot enveja, per poder sentir una cosa semblant per un símbol que per ells “no és més que un tros de tela”.