La imatge a la premsa és, juntament amb el text, una forma de transmetre continguts informatius. Quan se la infravalora, se la deixa sense mitjans perquè pugui desplegar els seus recursos i valors i se la sotmet al criteri dels que no tenen la cultura visual, ni el domini de les fonts, ni la pràctica de la seva selecció i posada en pàgina, en definitiva, quan la imatge es sostreu al control dels editors gràfics per deixar-la exclusivament en mans dels que redacten els textos, s’està empobrint de forma maldestra i antiprofessional al periodisme en el seu conjunt.

La transició a la democràcia ens va fer creure, allà pels anys setanta, que la renovació del periodisme després de la fi de la dictadura arribaria a la imatge. De fet, va començar sent així. Als anys més vibrants del periodisme del nostre país, que arriben fins a mitjans dels vuitanta, es van constituir les seccions de fotografia i edició gràfica en diaris i revistes. Una generació de periodistes i fotoperiodistes conscients i compromesos van aconseguir un nivell de qualitat informativa com no s’havia conegut des dels temps de la República. Érem aliats en la construcció d’una premsa en la qual gran part dels seus actors aspiràvem a la llibertat d’informació, a una gran qualitat formal, a la investigació, al necessari desafiament al poder, polític o econòmic.

No ha estat casual que l’ofensiva neoliberal, els deutes empresarials contrets amb la banca per embarcar-se en megaprojectes multimediàtics i el domini progressiu de la publicitat sobre els continguts hagin anat apartant els millors professionals i deixant els llocs de poder redaccional en mans d’aquells disposats a liquidar l’essència de la professió obeint cegament els dictats de consellers delegats i directors de màrqueting, personatges aliens al periodisme i contractats exclusivament per incrementar beneficis.

Tot això molt abans que el periodisme digital i la crisi econòmica agreugessin la crisi sistèmica que les principals capçaleres ja s’havien començat a cavar elles soletes al abandonar la independència i el seu inalienable fonament de ser, abans de res, un servei públic. Ara alguns dels responsables d’aquesta situació culpen cínicament als lectors de no donar suport amb subscripcions a una premsa que en gran part va perdre sota el seu mandat la seva raó de ser per convertir-se en altaveu de grups de poder o un pur suport d’aquests i farcit de publicitat. En aquest context, la dinàmica prossegueix imparable: la premsa espanyola ha perdut independència, qualitat i, en conseqüència, credibilitat.

L’arraconament de la imatge com a contingut informatiu de qualitat i el menyspreu de la fotografia com a testimoni eren manifestacions previsibles del quadre descrit (sempre pateixen primer els més febles) i s’estan complint de forma inassumible. De moment, l’últim capítol de tot això el constitueix la desaparició de l’edició gràfica com a funció especialitzada en la planificació, producció, seguiment i posada en pàgina de les imatges en un diari amb una antiga història de qualitat visual com és La Vanguardia.

Deixar en mans dels redactors una funció per a la qual mai s’han format, que els roba temps per fer la seva pròpia funció i que, a més, menysprea la tasca dels seus companys fotògrafs i editors hauria d’haver desencadenat una protesta professional unitària. Però no està sent així. Sembla ser que l’acoquinament en què treballen les redaccions actuals, amb professionals mal pagats, sobreexplotats i molt sotmesos a control laboral i editorial està donant els seus fruits i molts redactors –amb honrosíssimes i admirables excepcions– acaten i fins i tot se sumen al menyspreu professional cap als seus companys fotògrafs. Aquesta seria la versió redaccional de l’ignorant treballador occidental que bolca la ira que lògicament li produeix sentir-se cada vegada més explotat i desprotegit culpant als seus companys treballadors vinguts de països més pobres de la seva pròpia incapacitat per enfrontar-se als amos del sistema que, en el fons, els manipula a tots dos.

La manca de suport a fotògrafs i editors i el menyspreu a la imatge com a forma de contingut per gran part de la massa redaccional actual serà una més de les vergonyes que la història del periodisme espanyol actual –i el català no és una excepció– haurà d’abordar algun dia.

La imatge no és un recurs contra la monotonia de la taca grisa del text. La imatge és una forma de comunicació i de testimoniatge que, a més d’oferir informació, introdueix en el coneixement de la realitat aspectes vivencials i emocionals que, situats en un context de sobrietat i precisió, fan possible la interpretació del món. I tot això precisa d’especialització, dedicació exclusiva i compromís amb la fotografia i el periodisme.