Els periodistes som éssers estranys. Som els primers que despotriquem de la nostra feina, però alhora n’estem profundament orgullosos. Critiquem les condicions laborals i les jornades inacabables, però després no sabem desconnectar i ens molesta si no ens han avisat quan ha passat un tema “nostre”. Quan vaig decidir escriure Periodisme Samurai. Les claus per a ser un bon periodista polític (editorial UOC), ho vaig fer, entre altres coses, per conèixer millor els meus companys de taula i a mi mateix. El resultat és una barreja entre manual d’instruccions i llibre d’autoajuda, destinat inicialment per als meus esforçats alumnes de la Pompeu Fabra, però alhora un volum molt útil per als nostres adversaris: els polítics. Això que segueix és una mena de resum en forma de decàleg, un aperitiu destinat a obrir la gana dels que algun dia han pensat dedicar-se a aquest ofici tan inextricable i apassionant alhora.

• El periodista polític és el guardià de la democràcia, la reina del tauler d’escacs, el centre de totes les estratègies del poder. Per això hem d’estar preparats per suportar molta pressió, per patir, per guanyar i, sobretot, per perdre. Aquesta no és una feina qualsevol. Sense nosaltres el sistema democràtic, la relació entre representants i representats, entre el poder i la ciutadania, fa aigües.

• Per aquest motiu el periodista ha de convertir-se en un monjo guerrer, un samurai, una persona que s’aparta voluntàriament de la societat per poder fer una tasca que, des de dins, no es pot fer: explicar-la. Per tant renunciarem, no sense dolor, a alguns atributs de la ciutadania en pro del nostre tresor: la credibilitat. Tinguei en compte que el samurai perfecte és aquell que ningú sap què pensa.

• El periodista samurai és l’idealista màxim, aquell que aspira a millorar el món a través de la revelació de la veritat. Més que un ofici, el periodisme és un estil de vida que ens condemnarà a ser, per sempre més, uns éssers odiats i temuts, menyspreats i envejats, però sobretot incompresos.

• Al llarg dels darrers dos segles, els periodistes samurais han perfeccionat les seues tècniques fins a convertir-se en especialistes en l’art de descobrir notícies, interpretar i explicar la realitat de la política, sense caure en la temptació d’embrutar-se. Si el poder és com el sexe, nosatres serem uns voayeurs incòmodes.

• Sense informació verídica i rigorosa els ciutadans no seran autènticament lliures. Quan algú atempta contra la nostra feina o vol influir en les nostres informacions, en realitat està retallant la llibertat de tothom, no només la nostra.

• El samurai és un caçador de titulars, un adorador de la mística de la gran exclusiva, un seguidor de la doctrina de la piràmide invertida, un arquer apuntant sempre cap amunt esperant a fer diana. El samurai sap que no és una persona normal. I ha d’aprendre a conviure amb això.

• Els periodistes i els polítics viuen en un permanent estat de guerra de baixa intensitat, un etern joc del gat i la rata, una relació esquizofrènica d’atracció i rebuig. El samurai sap que el polític el necessita més a ell, que ell al polític. Però també sap que el polític li pot fer mal. Molt de mal. Per això tota precaució sempre serà poca.

• El samurai no es cansa mai de trucar, ni de demanar cafès, ni de buscar papers. La conversa amb un polític sempre serà un combat en què la informació fluirà segons les nostres habilitats. La constància sempre té premi. Si a més hi afegeixes la intuïció, l’èxit està assegurat

• L’arma del samurai és la paraula. Abans d’iniciar-se en aquesta feina, cal dominar el llenguatge en totes les seues dimensions, i l’art de l’escriptura en un nivell màxim. No valen excuses. Si no se sap escriure, i sobretot escriure fàcil, és millor dedicar-se a una altra cosa.

• Ser samurai no és fàcil, però té premi. No hi ha res comparable a l’emoció d’acaronar una notícia amb els dits, de gronxar-la en els teus braços, de donar-li forma fins trobar el titular que l’endemà marcarà l’agenda. Algú ho ha definit com un droga. Jo encara diria més. És com un orgasme que sovint és col·lectiu perquè és fruit del treball en equip. Perquè el samurai, si vol ser veritablement gran, ha de saber treballar en equip i ser modest. El samurai arrogant estarà molt a prop de convertir-se en un àngel caigut, i per tant ser expulsat de la nostra estimada confraria.