“Era una escola viva de periodisme”, recorda Salvador Alsius, qui va fer les seves primeres passes a la professió en aquest emblema de la ciutat comtal. Era l’estiu de 1971 i el jove periodista iniciava les pràctiques sota les ordres de Josep Pernau. Però, tot i el talent que es respirava a la redacció, el Diari de Barcelona estava en decadència. Era un rotatiu desprestigiat i empetitit que no resistia la comparació amb els grans del moment, com eren La Vanguardia i El Correo Catalán. “El format era molt petit, imprès en color sèpia i la gent el coneixia per ser un diari monàrquic, encara que ningú sabia ben bé què volia dir això”, comenta Alsius, qui va treballar allà durant sis anys. Tot i això, confessa que exercir al Brusi –tal i com es coneix popularment el Diari de Barcelona– era una gran oportunitat per aprendre l’ofici i fer molt carrer.

“No en tots els moments ha estat el gran diari de la ciutat, però sí que, si hi ha un diari que hagi estat el diari de la ciutat durant molts anys, és el Diari de Barcelona”, proclamava Jaume Guillamet, professor d’història del periodisme de la UPF el passat mes de gener a betevé.

De fet, el Diari de Barcelona, que aquest 2017 compleix els 225 anys de la seva creació, té una llarga història al darrera, condimentada amb moments gloriosos i d’altres més convulsos. Però, el que ningú li pot negar és que té el privilegi de ser considerat el diari de matí més antic de l’Estat Espanyol i un dels primers que es van publicar en l’àmbit europeu.

Orígens amb censura

La seva fundació es remunta al 1792, quan a Pere Pau Husson de Lapazaran, un tipògraf d’ofici napolità domiciliat a Barcelona, se li va concedir el privilegi perceptiu del rei Carles IV per a poder-lo editar. S’ha de tenir en compte que en aquella època, després de la victòria dels Borbons el 1714, es va imposar una censura a tots els pamflets i diaris que s’editaven a Barcelona. Per tant, els continguts d’aquelles primeres edicions es limitaven a informacions religioses, meteorològiques, portuàries o militars. D’altra banda, encara que inicialment es va editar en castellà, quan es va produir la invasió napoleònica va passar a ser bilingüe francès-català i francès-castellà, depenent de les estratègies polítiques de les autoritats franceses.

No va ser fins al 1814, després de la retirada de les tropes napoleòniques de la península, que el impressor i llibreter Antoni Brusi i Miravet va adquirir la propietat del diari. Aquest va ser l’inici d’una nissaga familiar que duraria 109 anys i que aportaria l’etapa de més esplendor al rotatiu, fins al punt que aquest es va començar a conèixer popularment com a El Brusi. De fet, es va convertir en el diari de referència de la mentalitat liberal-conservadora de la burgesia catalana durant gairebé tot el segle XIX. A més, a la seva redacció s’hi practicava un periodisme modern i monàrquicament moderat que va esdevenir una referència per a la resta de rotatius de l’Estat.

Capçalera del número 1 de Diari de Barcelona

Canvis de propietat

Tot i el seu èxit evident, l’any 1833 va necessitar una renovació davant l’aparició de capçaleres com La Vanguardia, El Correo Catalán, La Veu de Catalunya o El Noticiero Universal. Figures com l’escriptor Joaquim Roca i Cornet o les primeres crítiques musicals de Pau Piferrer van ser cabdals en aquesta renovació, que va venir marcada per la innovació d’editar, paral·lelament al diari, fulletons, almanacs i relats o novel·les en format de fascicles. Sense descomptar la gestió del nou director, Joan Mañé i Flaquer, que va aconseguir convertir el Diari de Barcelona en el mitjà de comunicació més influent de tota la segona meitat del segle. Pocs anys després de la mort de Mañé, el diari es trobava en ple declivi i el 1906 una baralla interna dins la família Brusi va desencadenar en l’adjudicació del rotatiu al moviment Solidaritat Catalana. En conjunt, uns anys de decadència que van desembocar a la Guerra Civil, on el diari es va convertir en l’òrgan d’Estat Català.

En finalitzar la guerra, Miquel Mateu i Pla, el primer alcalde franquista de Barcelona i principal accionista del diari, el va tornar a publicar. Va ser així com, gràcies a la seva fidelitat a la causa monàrquica, al barcelonisme i al seu alineament amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial, el diari va revifar de nou. Van ser anys on es van incorporar articles d’opinió, cròniques de Barcelona i notes gràfiques d’actualitat.

Referent progressista

No va ser fins a la dècada dels setanta, però, que el Diari de Barcelona va començar a inclinar-se cap als moviments d’esquerra. Són uns anys en què hi coincideix una plantilla amb molts periodistes destacables de l’època, com Joaquín Gironella, Josep Faulí, Armando de Miguel o Salvador Alsius.

“Al principi la línia editorial era molt porciolista (en referència a José María de Porcioles, alcalde franquista de Barcelona), però a partir de la mort de Franco vam tenir una visió cada vegada més progressista”, explica Alsius. Fins i tot durant un temps el Diari de Barcelona, ja dirigit per Josep Pernau, va ser la capçalera dels progres i dels estudiants. “Encara que ben aviat ens va sortir la competència de Mundo Diario”, comenta el periodista. En aquella època el diari cobria molta informació local i de barris, donant veu a moltes associacions veïnals o col·legis professionals que s’anaven constituint. “Ens vam convertir en una guerrilla de professionals que de sobte podíem començar a parlar sobre temes polítics”, recorda Alsius, qui remarca les seccions “Óptica 70” i “El delantal del Brusi”, molt crítiques amb el sistema.

Declivi final

Cap a finals de l’any 1977 els interessos de la propietat no van veure amb bons ulls aquella redacció que s’havia tornat massa progressista. Així doncs, van destituir a Pernau i es va produir una marxa col·lectiva de gran part de la plantilla, entre ells Salvador Alsius.

A principis dels anys vuitanta el diari va desaparèixer uns anys fins que va tornar quan va ser rescatat per part d’uns antics treballadors que l’editaven de manera autogestionada. Però la idea no va funcionar i el Diari de Barcelona va desaparèixer el 1984, any en què va ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona i cedit al Grupo Zeta, que el va tornar a editar íntegrament en català. De nou, aquesta iniciativa tampoc va funcionar, ni tan sols amb un canvi de nom (Nou diari).

L’últim número d’aquest diari bicentenari va sortir el 28 de gener de 1994. Bé, l’últim número en paper, perquè l’Ajuntament de Barcelona, que sempre havia posseït una petita participació, va adquirir de nou la capçalera i va crear una edició online, on només s’oferien continguts sobre la ciutat comtal. L’any 2009 aquesta web va quedar sota el comandament de Barcelona Televisió i aleshores sí que el Diari de Barcelona com a tal va desaparèixer per sempre. Fins llavors era el diari més antic d’Europa que encara estava en actiu.

Per sort, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i la Biblioteca de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra conserven les dues col·leccions completes del Diari de Barcelona. Tal com comenta Elisa Cano, responsable de l’arxiu, la col·lecció és una font històrica de referència per a la ciutat de Barcelona durant un període de dos segles. A través de les seves pàgines es pot resseguir l’evolució urbanística de la ciutat, la revolució industrial i la celebració de tota mena de tradicions i festes populars de l’època. Un llegat que romandrà conservat en el temps.