Ignacio Escolar és el director de Eldiario.es, un diari digital nascut poc després de la desaparició en paper del Diario Público, del qual va ser Escolar el seu primer director. Fill del també periodista Arsenio Escolar –director de 20 minutos-, Escolar mostra en tot moment la seva passió pel periodisme i les seves idees sobre cóm s’ha de treballar en el digital en el futur.

Com valores el camí seguit per eldiario.es en aquests gairebé dos anys de vida?

Estem molt contents, la veritat. Ha estat un recorregut més positiu del que ens esperàvem. Quan ho vam llençar, sabíem que hi havia possibilitats de tirar endavant i que hi havia lectors suficients per mantenir una publicació amb la nostra posició editorial i amb la nostra manera d’entendre el periodisme però hem cremat etapes molt més ràpid del que esperàvem. Vam començar sent 12 persones a la redacció i ara en som 27. Hem hagut de canviar de redacció tres cops per falta d’espai i potser hi hagi una quarta en el proper any. Tenim 8.000 socis de pagament i el mes de maig el tanquem amb 4,1 milions d’usuaris únics en un mes.

Estem en beneficis, encara que no els repartim. Aquests diners que van sobrant cada mes els gastem en augmentar la redacció i la xarxa de col·laboradors, així com millorar les nostres cobertures i obrir seccions noves.

Quina creus que és la raó perquè en aquest curt espai de temps hagueu aconseguit suficients ingressos i subscriptors en un clima de preocupació en el món del periodisme?

Crec que són diversos factors els que l’expliquen. Per un costat influeix la crisi de la premsa actual i per un altre el de la premsa en paper. Nosaltres som fruit de la crisi del paper: creem el diari, en part, després de l’enfonsament del diari Público en paper, on estàvem gran part de la redacció. Però de les cendres de Público també van sorgir Infolibre, Alternativas Econòmicas, Mongolia, Materia, Líbero, La Marea …

Crec que ens ha anat bé perquè hi havia un espai no atès al quiosc des del tancament de Público en paper. La premsa espanyola en paper és molt més conservadora del que ho és la societat espanyola. Això s’ha vist en les últimes setmanes, per exemple, amb el debat sobre l’abdicació del Rei i el futur de la monarquia. No ens enganyem, totes les enquestes diuen que Espanya és més monàrquica que republicana però hi ha un 35-40% de la societat que és republicana. Doncs si anaves al quiosc, la monarquia era unànime. Això és un exemple on la premsa en paper no atén a tota la societat espanyola. I quan una part de la societat no està atesa, hi ha espais per fer nous diaris.

De Público sorgeixen set o vuit diaris i, gràcies a Internet, el nombre de mitjans va creixent constantment. Però no tots tenen l’èxit que heu tingut vosaltres. Creus que hi ha alguna clau, alguna tecla especial a tocar?

Hi ha factors que ens han ajudat molt, més enllà d’haver encertat amb el moment i el model. Hem fet molt bé, crec, la part de les xarxes socials. Una de les claus del nostre creixement és cóm hem gestionat les xarxes socials de eldiario.es. També partíem amb condicions favorables al poder ajuntar a una sèrie de periodistes i columnistes que, prèviament, ja tenien els seus lectors i seguidors a Twitter. Amb la tecnologia també hem tingut sort. Eldiario.es funciona amb Bitban, una altra empresa de la qual sóc soci, i la seva tecnologia ens ha ajudat bastant.

Hem encertat sobretot en moment i model com he comentat. Eldiario.es és un domini que jo vaig comprar l’any 2005. Abans de Público ja tenia en ment posar en marxa algun dia eldiario.es. De fet, hi va haver problemes per registrar la marca Público i vaig oferir el domini de eldiario.es. Quan al 2009 vaig sortir de la direcció de Público i em vaig quedar com col·laborador, vaig començar a fer els primers esbossos, a nivell disseny i a nivell empresarial, cóm seria el futur eldiario.es. En aquest moment no el vaig portar a terme pensant que no era el moment adequat i quan, davant el tancament en paper de Público, em vaig animar a fer-ho, em va ajudar el moment. Hi havia molta gent, tant a nivell lector com a nivell de professionals, que es van quedar sense un model de periodisme i vam saber aprofitar-ho.

El moment econòmic de la premsa també ens ajuda. El marge de maniobra dels grans grups de comunicació per entrar en alguns temes és menor que fa uns anys. Els números vermells dels seus comptes de resultats redueixen el marge de maniobra per a periodistes excel·lents que estan a les seves redaccions. Això ens beneficia. És com si juguéssim al tennis i nosaltres féssim servir el camp de dobles i els nostres competidors el de senzill.

Creus que ara es treballa més pensant en el lector que quan treballaves a Público, per exemple? S’han tornat més importants els lectors per la necessitat de subscriptors respecte fa uns anys?

Crec que en el lector pensàvem sempre. Però fins que no va arribar Internet no sabíem qui era el lector ni què pensava. Si un director d’un diari en paper pogués escoltar tan rotundament els seus lectors com ho fem en els diaris digitals, farien unes coses i deixarien de fer altres. La diferència està en el mitjà, a Internet. Si construeixes un model de comentaris com el nostre on veus a tothom que hi participa, el lector està molt més present que en altres capçaleres. En el paper no sabies ni qui era ni què pensava. Arribaven les cartes al director i hi havia molts exemplars que no arribava ni tan sols una carta, i havien de inventar. Això feia que no es tingués tan en compte el lector com ho tenim ara a Internet. Ens passa a nosaltres però també a Infolibre o Mediapart a França, així com a tots els productes basats en Internet. El nostre primer client és el lector. No hi ha cap anunciant que, per separat, sumi tant com la meitat dels nostres lectors. Això fa que tinguem molt més present la seva opinió.

Tenim por que ens passi el que anomenem la “síndrome del mirall de Blancaneus”: que construïm un mitjà que es dediqui a dir-li al lector quant guapo que és perquè aquesta dependència del lector et pot portar a fer massatges ideològicament als teus lectors.

Els subscriptors semblen ser cada vegada menys però ser, alhora, persones més compromeses. Us compromet alhora a vosaltres aquest fet?

En part sí, però jo crec que el lector és intel·ligent. No pots pretendre que els teus lectors t’entenguin sempre: un s’enfada, un altre es dóna de baixa… has de assumir-ho i fer les coses el millor possible. Però hi ha coses que no són negociables com, per exemple, la transparència. Ho podem fer o millor o pitjor però sempre haurem d’explicar. No puc fer roda de premsa sense preguntes davant el meu lector. He de explicar per què prenc les decisions. Però això de la transparència ens afecta als mitjans, sobretot als nous, però també als partits. Estem obligats a ser molt més transparents.

Si demà em toqués la loteria, no canviaria ni un mil·límetre la vida que faig avui. Probablement amb aquests diners contractaria tres periodistes més.

“Malgrat tot”, diu un anunci de Vodafone que és el millor moment per ser periodista. Estàs d’acord?

Jo estic d’acord amb el missatge. En la redacció ens va fer molta gràcia l’anunci i creiem que té raó. Des del punt de vista professional, és el pitjor moment. Les condicions laborals i econòmiques dels periodistes mai han estat tan malament i no és que hàgim tingut una “època daurada”. Però des del punt de vista informatiu, sí que és un moment molt interessant. El que està passant a Espanya aquests mesos és històric. Aquests anys de crisi econòmica i el que està passant és una cosa equiparable al que va suposar la Transició. És un moment en el qual es canvia tot i es construeixen noves estructures socials, econòmiques i polítiques que probablement durin ni sabem quants anys. No estem en una dictadura, ni de bon tros, però els canvis que estan passant són molt transcendents. I no tenen a veure exclusivament amb l’economia. Si demà s’arregla la situació econòmica, això no canviarà d’un dia per l’altre.

Ara que parlem de política, és bo repassar tot el tema de les detencions en les manifestacions republicanes i la censura interna d’un mitjà com El Jueves. Creus que hi ha límits en la llibertat d’expressió a Espanya? On són aquests límits?

Tinc clar que a Espanya hi ha llibertat d’expressió perquè si no, no existirien eldiario.es ni molts altres. El que sí existeix és un ambient cada vegada més complicat per a la premsa en què poders polítics i econòmics estrenyen als periodistes i restringeixen el marge de maniobra. Veiem símptomes com el que ha passat a El Jueves i a El Mundo. Les pressions en els mitjans, que sempre han existit, en moments de màxima crisi es fan grans i més patents. I en una monarquia parlamentària, no hi ha major crisi que la transició a la Corona

Què creus que motiva que els periodistes siguem, segons el CIS, la segona professió menys valorada?

El primer que he de dir és que hi ha una resposta contradictòria al CIS perquè la gent diu això sobre els periodistes i després diuen, a la vegada, que no els hi semblaria malament que el seu fill fos periodista, de manera que hi ha una contradicció. Crec que un dels problemes és que no existeix paraula per definir les persones que surten a l’antic Tómbola i en els programes semblants actuals i se’ls anomena periodistes. Òbviament, no ho són. No crec que Iñaki Gabilondo tingui la mateixa imatge pública que un presentador com Jorge Javier Vázquez. Ni els dos són el mateix tipus de periodista ni tenen el mateix tipus de reconeixement social.

A més, hi ha la sensació que els periodistes hem treballat com els relacions públiques del poder, com una part d’aquest poder i no com a contrapoder. Ens hem dedicat moltes vegades del costat dels poders polítics i econòmics i no del costat del lector i això ha generat distància. Un periodista està obligat a estar a prop del poder per aconseguir informació d’ell. Però per tanta proximitat moltes vegades se’ns ha percebut com part d’aquest poder. No sé si ho som però no hauríem de ser-ho.

Els periodistes pensàvem que en aquesta crisi de model de negoci el paper era mort, però noves publicacions com La Marea, Mongòlia o vosaltres mateixos us atreviu a treure publicacions en paper. Ens hem equivocat i era una altra cosa el que hi havia de canviar?

Els diaris són digitals des del punt de vista del lector. El NY Times va treure unes dades fa poc on mostrava que el 75% dels seus lectors són digitals i el 25% restant ho són del paper. És el seu drama i el de tots els diaris en paper perquè el 75% dels seus ingressos segueixen en el paper i només el 25% estan a Internet. El problema dels diaris no és de manca de lectors. Mai en la història hi ha hagut tants lectors. És de falta d’ingressos. Quan el lector passa del paper a internet, per cada euro passes a facturar uns cèntims. És el que està matant als grans grups i el que provoca els EROs. És un problema de model de negoci i, sobretot, d’adaptació perquè a Espanya per exemple tenim un diari digital consolidat amb molts anys d’experiència, El Confidencial, que no té res a envejar en mitjans humans i exclusives a l’ABC, per exemple. Té influència, agenda pròpia, bones firmes … tot allò que fins ara només existia en el paper. Es poden fer models mixtos? Clar. La pròpia crisi del paper fa que models com Mongòlia es puguin dur a terme perquè s’ha enfonsat el preu de la rotativa.

El que abans era impossible, que quatre amics s’ajuntin i facin una revista que vengui 70.000 exemplars, avui és possible. Però no només pel preu de la rotativa. Abans per aconseguir que la gent comprés la teva publicació només tenies la publicitat, ara tens les xarxes socials. Ni Mongòlia ni eldiario.es s’han gastat un duro en publicitat però hem arribat a moltíssima gent a la qual abans de les xarxes socials només haguéssim arribat amb publicitat.

He fet una ullada fa unes hores al teu perfil de Twitter i portes gairebé 40.000 tuits i centenars de milers de seguidors. Què és Twitter per a tu?

Hi ha un ús públic, que és el que has pogut veure, el que escric. Però també hi ha un ús privat, el que llegeixo. Ho faig de forma sistemàtica amb llistes privades, que vaig construint i gairebé cada setmana em faig alguna nova. Sempre de temes d’actualitat. L’última, per exemple, és una llista de Podemos on segueixo a una sèrie de persones que crec manegen millor informació de Podemos. Utilitzo Twitter d’aquesta manera i d’una ullada puc veure què s’està dient en cadascuna d’aquestes llistes. Per exemple: quan hi va haver el congrés socialista en què es va debatre entre Rubalcaba i Chacón, em vaig fer dues llistes, una de Rubalcaba i una altra de Chacón. Estaves al dia perquè podies veure que comentaven i es deien entre ells. Ho feia amb “llista privada” per no distorsionar el resultat en observar perquè un delegat del PSOE potser només té 200 seguidors però com vegi que un periodista el segueix, comencen a parlar d’una altra manera. S’aconsegueix així molta informació perquè hi ha molta gent que segueix parlant en Twitter com si fos Whatsapp. Així que a més de com a eina de difusió d’articles i opinió, el faig servir per aconseguir informació.

Quan vam entrevistar a Risto Mejide, parlant de màrqueting i periodisme, ens va comentar que els mitjans de comunicació necessiten crear-se una pròpia marca. Sabries definir la marca de eldiario.es, què el fa diferent?

Ho diu el nostre lema, “periodisme a pesar de todo”. Aquest “malgrat tot” són les dificultats, els problemes del sector, del país, etc. Un lema que es va quedar al calaix va ser “la informació modifica el resultat” i creiem en això. El periodisme funciona perquè si les coses es coneixen, les coses poden canviar a millor. Quan un comportament poc exemplar es coneix, aquest comportament es castiga socialment. Per això és tan important que hi hagi mitjans independents que donin llum a les coses i que permeti a la gent premiar els que fan les coses bé i castigar els que les fan malament. Crec de veritat que la informació modifica el resultat. Si comptes alguna cosa, i ho fas bé, pots fer que la societat millori.

Una curiositat, tens algun altre domini registrat?

No, espero jubilar en eldiario.es. Quan vaig crear el diari ho vaig fer amb la intenció que fos casa meva. Quan vaig ser director de Público vaig tenir la sensació que qui mana de veritat en un diari era l’editor. Per això vaig decidir que la següent vegada que creés un diari seria, a més del director, l’editor. Hi ha altres socis al diari, però el principal accionista sóc jo. Això em permet tenir la tranquil·litat que, per bé o per mal, si les coses surten com esperem, eldiario.es sigui la nostra casa i una garantia de poder dedicar-nos al nostre ofici en les millors condicions possibles perquè no hi haurà cap interès per sobre de la pròpia redacció. No serem un diari perquè un empresari faci negoci en un altre lloc.

Tot i com està el sector, et veig molt il·lusionat i optimista.

És que hi ha motius per ser optimista. La raó fonamental és que fins ara era impensable que un grup de periodistes muntessin un mitjà. Nosaltres estem competint amb empreses multinacionals que cotitzen en borsa mentre que nosaltres vam crear l’empresa amb els nostres modestos estalvis. Ho vam fer perquè la tecnologia permet que això sigui possible.

Quan vaig decidir que volia fer-me periodista no ho vaig fer pensat que volia viure bé o per fer-me milionari. Ho vaig fer perquè de veritat estimo la meva feina, entès com pagar-te per ser curiós i explicar-ho a la gent. Poder fer-ho en aquestes condicions és el millor que et pot passar. Si demà em toqués la loteria, no canviaria ni un mil·límetre la vida que faig avui. Probablement amb aquests diners contractaria tres periodistes més. Estic fent el que vull fer, és fantàstic.